Alberto Rodríguez és un narrador excel·lent, amb un pols narratiu ferm, un home que coneix l’ofici i que aplica tots els trucs a favor de l’agilitat de la història i de mantenir constantment l’atenció de l’espectador. Aquestes qualitats no són noves, a 7 vírgenes, a Grupo 7 i sobretot a La isla mínima (per mi encara la seva millor pel·lícula), ja va demostrar que el primer calaix del podi estatal dels narradors que escriuen amb càmeres cares està reservat per a ell. Després podem discutir sobre el valor artístic i autoral del seu cinema, sobre l’originalitat de la seva proposta i de moltes altres coses, però que com a narrador és un dels grans, em sembla que tots hi estarem d’acord.
Després de La isla mínima (una pel·lícula extraordinària) tothom esperava veure si mantindria el nivell amb la nova proposta, El hombre de las mil caras, i sembla que Rodríguez no ha decebut. En aquest thriller ens presenta el famós cas de la fuga amb els milions del fons reservat del ministeri de l’Interior de Luis Roldán (Carlos Santos), director general de la Guàrdia Civil del govern socialista, i sobretot en el paper que va tenir en aquest cas un antic agent dels serveis secrets espanyols convertit en una mena d’estafador a gran escala, Paco Paesa (Eduard Fernández).
La pel·lícula explicada des del punt de vista del soci de Paesa, el pilot Jesús Camoes (José Coronado), que va fent avançar la història des d’una veu en off, que exerceix de narrador. Aquesta decisió fa que la història es vagi documentant a través d’una mirada amiga i, a diferència d’altres propostes (Narcos com a paradigma), la mirada crítica sobre el personatge queda en mans de l’espectador. Mentre avança la història l’espectador ha d’avaluar els fets i les actuacions dels personatges sobretot els de Paesa, una barreja entre els espies dobles de Le Carré i Herny Gondorf d’El golpe, un cràpula simpàtic hereu directe de l’ancestral picaresca espanyola. Tot i aquesta consideració, el film també és, com tot el gènere negre rigorós, una crítica a les clavegueres estatals i una constatació dels vincles a vegades desconeguts entre el món criminal i la política.
Pel que fa a les interpretacions, no cal remarcar per obvis els grans papers de Fernández i Santos, però sí que m’agradaria destacar els papers d’un sempre solvent Coronado, de Marta Etrura (esposa de Roldán a la pel·lícula) i d’Emilio Gutiérrez Caba com a veterà dels serveis secrets, tots ells creïbles i molt solvents. Més estrany és el paper que li toca al pobre Luis Callejo com a ministre Belloch, amb una caracterització esperpèntica en què no saps si veus un capítol de Polònia o una cavalcada dels Reis d’Orient.
El hombre de las mil caras segueix més l’estela dels últims thrillers espanyols que no pas la del cinema de denúncia com Lasa y Zabala o El negociador, però aconsegueix els propòsits que es marca: denunciar els moviments de les clavegueres de l’Estat en una època política fosca, posar en relleu un personatge extraordinari com Paesa i fer una pel·lícula de gènere molt atractiva i consistent. Alberto Rodríguez està en forma.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta