Epístoles als romans

Com ja és habitual cada any, durant els mesos d’estiu, els hospitals del sistema de salut de Catalunya han tancat un nombre de llits que, a manca de xifres oficials, per simple càlcul estadístic podríem situar a la vora dels 2.500, repartits entre juliol, agost i setembre però amb el gruix més important centrat en el mes d’agost. Aquesta mesura, i una dràstica reducció de les intervencions quirúrgiques programades, serveixen per facilitar l’execució del calendari de vacances del personal sanitari i, el que és més important, per contractar molts menys substituts dels que necessitarien si l’activitat fos l’ordinària. Quan encara hi havia algun diner a gastar, s’aprofitava el tancament per fer reformes però ara que les vaques són magres, la veritat ensenya el cul com l’ensenyen els malalts vestits amb aquella bata indigna que els centres hospitalaris s’obstinen a subministrar als pacients: la contenció de la despesa ja no és preventiva sinó pal·liativa. S’obren, però, seriosos dubtes sobre aquesta pràctica organitzativa de l’administració sanitària. El primer, i més de fons, és que potser els seus responsables consideren que la sanitat pública és exactament el mateix que un servei administratiu, on posposar un tràmit burocràtic no ocasiona cap més perjudici que el de la paciència. També convé preguntar-se, en aquest punt, si es prenen l’estiu com unes vacances escolars que no compten ni per a fer els deures (la reducció de les llistes d’espera i dels índex de demora de les intervencions quirúrgiques), ni per a l’avaluació.
Tot sabem que Catalunya és una destinació turística de primer ordre i que el nombre de visitants que acollim a l’estiu supera amb escreix el nombre de catalans que puguin marxar fora de vacances. Això vol dir, ras i curt, que és impossible que a l’estiu disminueixi la necessitat de serveis sanitaris al nostre país, com ho demostra el fet que hi hagi algunes unitats d’urgències i d’hospitals de dia dels nostres centres sanitaris plens de malalts clínics perquè hi ha llits tancats a les plantes.
Fa l’efecte que la catifa sota la qual l’administració pública amaga tot allò que no sap netejar és cada vegada més curta i més prima. (Foto: Oriol Duran / El Punt)