Hi ha una frase del documental Barraques. La ciutat oblidada emès dijous a la nit per TV3 que resumeix la idea de dignificació, d’homenatge que es traspua en el treball dels periodistes Alonso Carnicer i Sara Grimal: “Vivien en barris marginals però ells no eren gent marginal”. Si hi ha documentals que reivindiquen la memòria històrica d’una guerra per no oblidar, n’hi ha d’altres que reivindiquen la memòria social a partir d’una ciutat volgudament amagada. I aquest documental, hereu del periodisme de Huertas Claveria, recupera les imatges que havíem enderrocat d’una Barcelona pre-olímpica que encara no havia concebut la postal per exportar al món: És la Barcelona del barraquisme del Camp de la Bóta, de Montjuïc,  del Carmel, del Somorrostro.

El documental té la força de la vivència explicada pel testimoni. La barraca és sinònim de misèria, marginalitat, pobresa, però també de vergonya, d’una situació de provisionalitat i la voluntat d’un futur millor. I els que ho van viure ho expliquen amb una narració senzilla, que desprèn  humanitat,  però sobretot dignitat: recorden els seus orígens, descriuen la realitat del dia a dia a les barraques, la vida més personal i íntima. Són paraules senzilles com les de Julia Aceituno, que va viure sis anys al Somorrostro, i la seva història, el gran valor d’aquest documental. La tele és imatge però en aquest cas és, sobretot, paraula. 

El treball enllaça ordenadament els casos i passa amb una transició excel·lent, gens forçada, del com era al com és; de les barraques en blanc i negre a les rajoles trencades. Desmitifica també alguns dels tòpics com ara que no tots els barraquistes eren immigrants andalusos: Un dels testimonis prové d’aquesta altra immigració de la Catalunya interior o un altra barraquista nascut al Poble Nou. Recordar el barraquisme és, en aquest cas, un exercici de dignificació de l’immigrant.