[youtube]yneubg7c_D0[/youtube]
Canal Plus va estrenar dilluns, un dia després que els Estats Units, The Pacific, la sèrie de deu capítols de la cadena de cable HBO i que produeixen Tom Hanks i Steven Spielberg. The Pacific és, de moment, el final d’aquesta antològica trilogia bèl·lica que Spielberg va iniciar el 1998 amb la pel·lícula Salvar al soldado Ryan i va continuar el 2001 amb la magistral minisèrie televisiva Hermanos de sangre; a més de ser el productor del díptic de Clint Eastwood, Banderas de nuestros padres i Cartas desde Iwo Jima. Però Spielberg, com a gran narrador de la Segona Guerra Mundial, s’ha fixat en d’altres aspectes com l’Holocaust (La llista de Schindler). Amb tots aquests precedents i el pressupost més gran de la història de la televisió, més de 200 milions de dòlars, The Pacific s’estrenava amb unes expectatives molt altes.
The Pacific no és Hermanos de sangre. És diferent. Serà diferent. El primer capítol segueix l’estructura lògica de presentació de personatges -focalitza la trama en tres soldats- i introdueix l’acció i, en aquest sentit, la narració pot semblar lenta pels que demanen més batalla, més ritme, més tràvelings, a una producció bèl·lica. Però per l’escenari i per estètica -hi ha moments que Guadalcanal es presenta amb una llum mística, mostrant els soldats com descobridors espanyols en un nou món, tot plegat menys exuberant i idíl·lic que l’illa de Perdidos- apunta maneres. L’escena del desembarcament de Normandia a Salvar el soldado Ryan ha esdevingut una icona i té la seva rèplica en aquest primer capítol de The Pacific quan els vaixells s’acosten a la platja. El moment de tensió previ -amb els silencis i l’angoixa a les cares dels soldats- es trenca radicalment quan no són els japonesos els que els esperen a la sorra.
La guerra que mostra The Pacific és sòbria però sobretot èpica. La música contribueix especialment a fomentar aquest clima d’heroïcitat; és una banda sonora clàssica, que recorda les grans pel·lícules, i que engalana la guerra, contribueix a presentar-la com un deure, com una guerra moral. No és la guerra amfetamínica, crua, crítica que presenta sense complexes Generation Kill.
La guerra de The Pacific és la del drama personal enmig la tragèdia; és la mirada de l’infern que fa l’espectador a través de les reflexions i l’actitud d’un dels protagonistes. Però The Pacific és l’homenatge que la ficció nord-americana dispensa de forma recurrent als compatriotes que no en tenien més de 18 quan eren a Normandia o a Guadalcanal. És l’homenatge a la generació que va morir i va guanyar la guerra. No és el tribut al general el nom del qual recordem dels llibres d’història, sinó al soldat que mai hi sortirà.
[youtube]wNF0Gu6It1A[/youtube]