[youtube]GQBKxGslP7Q[/youtube]
Feia flaire d’epíleg, el documental sobre Pujol, més monòleg que conversa, que TV3 va emetre ahir, després del Telenotícies Vespre, obligant als fans de Polònia a escoltar primer la paraula si després volien veure la caricatura. Coincidint amb el 80 aniversari de Pujol -que gairebé ha estat una efemèride- Miquel Calçada es va citar diversos dies amb l’expresident amb l’objectiu d’escoltar-lo. Poques coses va dir, Calçada. Bé, com a mínim en l’entrevista editada d’una hora què és el que es va veure per la tele. Va fer algunes preguntes, va assentir amb el cap, el va mirar reflexiu però sobretot se’l va escoltar. I en les cites, una al Parlament, i les altres en diversos exteriors de Barcelona, Miquel Calçada se’n va endur la llibreta Moleskine; i sí, esperàvem el pla de Manuel Huerga, el director del documental, mostrant-nos la llibreta.
Les reflexions de Pujol tenien voluntat de llegat, de memòries, poc de confessió -tot i que estèticament segurament és el que es pretenia, amb un encadenament de plans mig curts i primers plans, aïllant les figures de l’entorn- i més d’autohomenatge. Potser per això em va recordar aquell mític programa de Canal Plus, Epílogo, en el que Begoña Aranguren entrevistava personatges destacats del país que es trobaven en la tercera part de la vida. Els protagonistes s’esplaiaven a gust amb la periodista ja que s’havia pactat que l’entrevista no s’emetria fins que ells no fossin ja en aquest món. No és el cas de Pujol. De fet, el 33 ha emès una sèrie d’entrevistes, (S)avis, amb la finalitat de recollir el pensament dels puntals del país. I Pujol també hi era.
Pujol, 80 anys respectava els silencis, les divagacions, els estossecs, les tancades d’ulls, respectava la senectud del personatge, i fins i tot el qüestionari. En el moment més interessant, després de repassar la història del país des de la monarquia carolíngia, i preguntat sobre un referèndum de la independència de Catalunya, Calçada va suggerir si seria una pregunta indelicada demanar què votaria Pujol. I Pujol, no amb les mateixes paraules, però va suggerir que allò no tocava. I fins i tot va ser Pujol qui va donar per acabada l’entrevista.
Sempre he pensat que les llargues sessions de conversa que ha mantingut el periodista i company Manel Cuyàs amb el president Pujol com a base per escriure les memòries de qui va governar el país 23 anys, tindrien el seu atractiu en format televisiu. Fins i tot utilitzant càmera domèstica, com si fos el vídeo del “com es va fer” les memòries. Però clar, el morbo important d’aquestes trobades entre polític i periodista no és el que s’escriu o es grava, sinó precisament el que ni s’escriu ni es grava.