[youtube]bbXVkPPEEcU[/youtube]

Hi ha una sensibilitat femenina en la narració de les sèries protagonitzades per dones? S’hi parla un llenguatge -ironies, actituds, accions- que només entenen les dones? O tot això són clixés i en realitat ni els homes són de Mart ni les dones, de Venus? En aquesta segona temporada, Infidels de TV3 ha volgut atorgar als homes una presència més rellevant perquè deixin de ser la comparsa en aquesta festa del pijama. Tot i això, les seves són històries secundàries. En el capítol de l’estrena, però, em va interessar més el que amagaven els homes (en Toni, per exemple, o el nou psiquiatre) que el que els havia passat, a les protagonistes. Dimarts, en canvi, vaig canviar d’opinió. El recurs del flashback continua essent inevitable per unir les peces, força previsibles: la Paula, sense rumb; la Cruz, que vol ser executiva i mare alhora; la Lídia, que vol tenir també família; l’Arlet, d’ingènua a desbocada, i la Joana -amb la qual una àmplia majoria s’identifica- és la superwoman real. I, responent a les preguntes, sí: Infidels té una delicadesa especial que es nota sobretot en les escenes de cloenda i els moments més reflexius.

Sèries de dones. A Sexo en Nueva York podíem criticar-li la superficialitat, l’esperit de revista de moda (consells i aparadors) traslladat a la tele. Totes volíem ser princeses de Manhattan. I és que va ser un conte de fades modern. Carrie podia ser molt cínica sobre l’amor, però el seu final feliç era casar-se amb Mr. Big. La BBC, anys més tard, va decidir que les dones reals no portaven Manolos i va treure les sabates a les ventafocs amb una sèrie, Mistresses, de la qual Infidels ha après molt.

[youtube]IiafzYGG5kQ[/youtube]