“KMM”: La normalitat del detectiu

El segon episodi és el definitiu: és el que dóna la raó als convençuts, satisfà els indecisos i enganxa aquells que s’hi han acostat per primer cop després d’haver fet cas del boca-orella. I Kubala, Moreno i Manchón (KMM) de TV3 confirma el que esbossava, aquelles línies mestres de la setmana passada: més realisme i quotidianitat que aventures detectivesques. Una aposta clara per la problemàtica de personatges –una galeria que en alguns moments s’acosta a la potencialitat de Porca Misèria– que es retrata mitjançant els casos, gens sherlockians ni rebuscats, simples. S’intuïa que la companya de pis era l’assassina, però això no és un demèrit de la sèrie. Encara més, sap mantenir la tensió fent créixer els dubtes amb noves hipòtesis per acabar-ne extraient alguna reflexió, més o menys vital, però no amb l’estil pedagog de Ventdelplà; més sibil·lí. En el segon episodi, Banyoles i els culés eren un clam en veure com a la làpida de la morta s’hi llegia “Andreu Fontàs” (el “Míriam” quedava fora de pla). Bé, l’anècdota va animar la tertúlia a les xarxes en un intent de fer trending topic #ànimsfontas.

Ara que Estrella Damm i el Barça ens recorden que la nostra manera de fer i de ser és inimitable, KMM és un nou exemple que no ens cal copiar per fer una sèrie no només digna, sinó de qualitat i sense grans pressupostos. S’agraeix que enmig de tantes aventures de cartró pedra, de tanta revisió històrica pretensiosa, hi hagi una proposta que sigui com l’alegria i la tristesa de cada dia.