[youtube]fiGE8DdHWBg[/youtube]

Estem sotmesos al record musical. I la televisió hi contribueix de forma enlluernadora. Fa una setmana, coincidint amb el Dia de la Música, La 2 va emetre una edició especial de Cachitos de hierro y cromo i es va demostrar un cop més l’encís que té la banda sonora generacional. Perquè juga amb una memòria sonora col·lectiva i amb un passat individual, els muntatges musicals de Cachitos actuen per a molts espectadors com un efecte placebo. Però quin és l’espai que dóna la tele d’ara a les actuacions de les bandes del present? No hi ha música més enllà de Nadal i els playback dels cantants de moda a les revetlles de Cap d’Any. La queixa no és tant la visibilitat en horaris decents i en canals majoritaris. La pregunta és si realment s’escolta la música a la tele.

En vint anys s’ha canviat d’estratègia quant a música. De la inexistència de programes musicals juvenils a mantenir formats de concert intimista, gravacions que passen desapercebudes. També hi ha un canvi d’hàbits: l’espectador prefereix escoltar la música en l’ambient pertinent, a l’auditori o en un escenari a l’aire lliure, que no gaudir de la música, encara que sigui en directe, que sona en un plató de televisió des del sofà de casa. I no s’escolta la música, forma part de l’entreteniment. La música ha passat de ser una art escènica retransmesa a contingut televisiu propi, ja sigui com a concurs, com a xou d’imitadors o de nous talents. I més enllà del reality, la música ha pres protagonisme i ja no és el complement. La publicitat és una gran eina de promoció i prescripció alhora i la música s’ha fet imprescindible en les sèries; no és un adornament que figura al guió. Després hi ha fórmules tan antigues però que es mantenen pel que té de suport a la indústria musical del país com és la cançó de l’estiu de TV3, que aquest any és de Pepet i Marieta… una xaranga que tots sabem que encara no haurà acabat juliol i ja la sabrem de memòria. És el que té la tele, tot ho acaba saturant.