El genere gòtic i els seus mites

[youtube]YFXHfEqMcis[/youtube]

 

El terror també pot fer riure. Depèn dels ulls i de l’estat d’ànim de qui s’ho miri: per inversemblant i per increïble i perquè les històries de por que no ens deixaven dormir de petits, ja de grans, ens distreuen i diverteixen. Vampirs, espiritistes i el diable sempre intentant inocular la seva llavor posseint joves lànguides… tot plegat són mites amb arrels en pors atàviques a la mateixa condició humana. True Blood, per exemple, ha incorporat els elements del fantàstic i del sobrenatural amb molts diàlegs sorneguers i humorístics. No és el cas de la sèrie Penny Dreadful, novetat del canal Showtime que va emetre el desenllaç, en només vuit episodis, de la primera temporada, diumenge passat. I és que perseguir el Dràcula de torn amb el corresponent estol de deixebles pot ser un gag. La sèrie, però, fa un pas endavant en el gènere gòtic: pren com a títol el nom de les publicacions setmanals escabroses que explicaven històries de Varney el vampir o el bandoler Dick Turpin. I això és una declaració d’intencions. La sèrie –creada per Sam Mendes i John Logan (Skyfall)– recrea excel·lentment l’atmosfera d’aquell Londres del terror, convertida en etiqueta turística, tot i que la sèrie es grava a Dublín. I reuneix un grapat de personatges de diferents novel·les de l’època –Dorian Gray o Victor Frankenstein– i perfils clàssics com l’explorador intrèpid, l’aventurer anglès a la recerca de les fonts del Nil o de les mines del rei Salomó. Lluny de semblar un pastitx, la sèrie ha evolucionat de la caça i captura del vampir que s’havia emportat i subjugat la filla, Mina, cap a d’altres episodis de flashback, en què ha renunciat a la velocitat i ha apostat més pels diàlegs reflexius. Penny Dreadful –que té en algun moment aquell aire erotitzat de les produccions britàniques de la Hammer, amb Peter Cushing o Christopher Lee fent de Dràcula– ha abandonat més la sang per buscar explicacions en la filosofia: de la primera imatge de l’actriu Eva Green resant compulsivament davant d’un crucifix, a l’última, la conversa que manté amb el capellà, que té les millors línies per a un final.