[youtube]jpevB0Tj154[/youtube]

Dels Estats Units ens ha vingut el culte a les celebritats, fins al punt que se n’ha fet una indústria i, per tant, un negoci en els mitjans. Quina diferència hi ha, però, entre Kim Kardashian i Belén Esteban? Cap. Són dones, però la majoria de lectores i també espectadores dels seus realities no s’hi senten representades. La tele fa molts anys que ha prescindit de mostrar la realitat matisada i complexa –hi ha pocs casos– i el que fa és fer zoom en singularitats extremes, i en el cas de les dones es repeteixen els conceptes d’ignorant, superficial, simplista, sense enginy ni intel·ligència, dependent, i amb aquests paràmetres la dona contribueix a l’espectacle. Una altra part del xou és el cos, un patró únic i jutge sumaríssim del qual les professionals que treballen en el mitjà són plenament conscients. “La imatge actual de la bellesa és més extrema i impossible que mai”; “Mai hem vist la foto d’una dona considerada una bellesa que no s’hagi retocat digitalment per fer-la inhumanament perfecta”. Es diu en el documental Miss Aparador emès a La 2 de TVE al desembre a Documentos TV i que es projectarà en un cicle del CaixaForum de Barcelona el 2 de març i el 13 d’abril. Miss Aparador qüestiona la visió limitada i estigmatitzada que els mitjans ofereixen de la dona i la relaciona amb l’escassa participació en el poder: “No pots ser el que no pots veure”, diu el cartell del documental. Però hi ha una altra afirmació encara més preocupant perquè la diu una estudiant de secundària: “Només importa el cos, no el cervell.” El documental és de projecció obligatòria a tots els instituts i escoles, per organitzar debats. Perquè la involució és clara: ho diu el cineasta Paul Haggis (Crash) quan recorda que en el cinema dels anys vint, trenta i quaranta “es va permetre a les dones personificar les contradiccions de l’ésser humà”: “Ara volem etiquetar-les i les convertim en dibuixos animats; és una llàstima”, lamenta.