Una ‘House of cards’ a la catalana

[youtube]AtX8dZjq7II[/youtube]

Quan Jordi Pujol Ferrussola va entregar dilluns al Parlament el CD de La Camarga vaig pensar en Frank Underwood de House of Cards, la sèrie d’intriga política la tercera temporada de la qual Canal+ va estrenar dissabte. Underwood, que va començar com a congressista demòcrata i movent les teranyines del poder va acabar la temporada com a president dels Estats Units, és un personatge de perfil shakesperià, amb el punt d’èpica i dualitat ètica que aquesta definició comporta. A més, la sèrie d’intriga política nord-americana té un origen, és clar, britànic: House of Cards, de la BBC, i emesa per TV3 a principis dels anys noranta. També Francis Urquhart, el seu protagonista i parlamentari tory encarregat de l’organització del partit, era una barreja de Macbeth i Ricard III, que havia de buscar nou líder conservador al final de l’etapa Thatcher. En el cas català, però, Shakespeare és molt pretensiós; és més apropiat parlar de L’auca del senyor Esteve de Rusiñol. La política és, ara i sempre, el millor guió però no hi ha ni diners ni atreviment per apostar per una sèrie sobre el poder a la catalana. No les bromes de Polònia, que certament són metàfores ben trobades però darrere la ironia i del riure s’hi amaga una reflexió que acaba fent mal. És una assignatura pendent de l’audiovisual d’aquí. Hi va haver una sèrie espanyola que va iniciar un camí que ningú no ha seguit: Crematorio (2011) retratava els cacics del boom de la construcció a la costa. Precursora dels escàndols i de les corrupteles i d’una manera d’actuar, impune, tenia factura, guió i interpretacions (Pepe Sancho sobresortia fent el millor paper que sap fer). Res a envejar als títols que els seriefils tenen com a sagrats, acabant per l’escandinava Borgen i començant pel clàssic El ala oeste de la Casa Blanca, tota una master class sobre el funcionament de l’administració nord-americana. S’han fet telefilms sobre el 23-F i fins i tot biografies de reis emèrits, i Cuéntame es recrea en el goig del passat, però ningú no s’atreveix, en clau de ficció, a passejar pel cantó més obscur i actual de la política.