[youtube]vb_YFd2GzhM[/youtube]

La necessitat d’aïllar-se, de desconnectar-se d’un món eixordador, i de filmar-ho, és un tòpic recurrent d’un documentalisme més proper a un audiovisual que exalta el paisatge més que no pas les aventures que s’hi descriuen o del relat de supervivència. Ja n’hi ha, d’ascetes moderns, dels que busquen en la natura, i en la seva bellesa més inhòspita, el viatge interior. Com va fer l’escriptor i geòleg de formació Sylvain Tesson (París, 1972), que es va exiliar sis mesos en una cabanya a Sibèria, a la riba del llac Baikal, per trobar-se a si mateix i escriure La vida simple. O el del missatge de la pel·lícula Hacia rutas salvajes (Into the wild) (2007), de Sean Penn, basat en el llibre d’investigació de Jon Krakauer, a partir de les notes del diari del jove i idealista Christopher McCandless, que va abandonar el món civilitzat per trobar el sentit de la vida a Alaska. Però no és el cas dels dos noruecs Inge Wegge i Jorn Ranum, protagonistes del documental Al nord del sol (2012), emès dimarts a Sense ficció, de TV3. Tampoc no s’acosta a l’aclamat Grizzly Man. L’home dels óssos (2005), sobre l’activista ecologista Timothy Treadwell.

“Tot va començar com una idea esbojarrada.” Així s’inicia el documental protagonitzat per dos joves de poc més de 20 anys de passar l’hivern en una badia remota a tocar el cercle polar àrtic. “No és un repte de supervivència a l’hivern, sinó que ho fem senzillament per divertir-nos.” I és això. Amb tocs d’humor, com la visita del metge finlandès amb el qual prenen una copa a la platja. “És com tornar a ser nens”, diu un d’ells, quan de fet no ho han deixat de ser, com es veu en les escenes, diguem-ne, més vitalistes. I reflexions en veu alta, com ara que la convivència no erosiona l’amistat: “No discutim potser perquè alliberem la tensió tallant llenya”, o com veuen el sol, després de mesos, i s’hi rendeixen, agraïts. Però sobretot és un documental d’evasió, de descansar els ulls davant la bellesa: la de la foscor i la llum, la de la neu i la del mar amb les escenes de surf, o la del verd de ciència-ficció de l’aurora boreal: “Hem tingut temps d’asseure’ns i contemplar el no-res o contemplar-ho tot”, és la finalitat dels protagonistes i també dels espectadors.