Sèries que suggereixen llibres

Llibre "True Detective". Editorial Errata Naturae.  Careto: No   671#Gemma Busquets

Les sèries són estímuls culturals: més enllà d’un entreteniment qualitatiu, la ficció seriada televisiva és capaç de suggerir-nos nous interessos. Gràcies a una trama d’aventures o d’espionatge podem retrobar un poema o descobrir una cançó i és l’emoció de la troballa el que arriba al cor de l’espectador amb el que està veient; perquè si s’esgarrapa sota l’etiqueta del gènere de la sèrie hi trobarem el que des de sempre és motor de tot: les emocions. Segurament un dels al·licients de la sèrie que amb més facilitat commou és la música. Les bandes sonores, ja siguin concloents de l’episodi o per emfatitzar una escena, configuren un rànquing sonor i emocional, una llista d’èxits personals que no entén d’actualitat ni d’estils. Però l’entusiasme generalitzat que susciten segons quines sèries es veu reflectit també en les llibreries. No són les sèries, adaptacions literàries i que ho peten com a fenomen fan, tant en la tele com en les vendes de llibres, com per exemple Juego de tronos, que, per altra part, també ha suggerit lectures d’anàlisi política. Hi ha altres llibres que reflexionen sobre les sèries més enllà de l’anecdotari, de la recopilació de frases dels personatges. Hi ha altres llibres que busquen en les sèries l’argument per a la reflexió, com si fessin un pas endavant en la crítica, fixant-se no només en les accions dels personatges sinó en el seu pensament i motivacions. Són llibres que propicien la reflexió com els de la col·lecció de l’editorial Errata Naturae, que després dels dedicats a Los Soprano i The Wire ha ampliat la col·lecció amb Mad Men i True Detective. En el primer una sèrie d’autors analitzen les influències de la sèrie en qüestions com el feminisme o el consumisme, entre altres. I en el segon, la sèrie de Nic Pizzolato és una “excusa” per una delícia, una “antologia de lectures no obligatòries” que recopila textos de ficció de Lovecraft, Roberto Bolaño, Dashiell Hammet, Schopenhauer o Nietzsche. Són llibres de densitat i un exemple que les sèries han pres dimensió pròpia, més enllà dels marges d’una pantalla.