[youtube]Rkkalt5XJic[/youtube]

Després del Telediario s’emet Viaje al centro de la tele, vist per primer cop el juliol del 2013. No deixa de ser un repàs a l’arxiu de TVE, amb una certa cohesió, d’anècdotes i escenes viscudes als platós; un exercici de patchwork d’imatges coloristes pensades més per a l’esbarjo que pel valor patrimonial que pugui tenir, per exemple, el playback de Sabrina quan un pit ballarí va traspassar els límits d’una cotilla festiva. La veu i la ironia del cineasta Santiago Segura contribueixen a fer del programa un entreteniment que busca la gràcia i no pretén la reflexió. I el discurs que hi pugui haver al darrere queda ocult davant del poder del record; l’espectador es fixarà més en el mugró de la italiana que no en el comentari que n’hagi fet Segura.

Que la nostàlgia és un gènere televisiu més és evident. Sobretot a TVE, en la qual el passat és més present que mai. Cachitos de hierro y cromo, de La 2, és l’avantguarda d’aquesta nostàlgia viscuda més com una moda efervescent de qui és el més modern. Però la música omple més espais de la memòria, es vincula als sentiments, amb els pòsits més profunds de l’ànima, i per això la seva nostàlgia no s’interpreta com una àncora que ens aferra de manera malaltissa a un temps que no tornarà; és fins i tot una prescripció de la melomania. També passa amb el cinema. A La 2 emeten els dimecres Historias de nuestro cine, una manera d’explicar el Cine de barrio des de la crítica i la intel·lectualitat. Hi ha també la qüestió econòmica: mirar el passat és barat. No cal contractar bandes ni músics que cantin als platós ni convidar filòsofs a debats perquè no n’hi ha a la televisió; són al YouTube o a l’Spotify. Segurament el passat, en el futur, l’haurem d’explicar ensenyant Nacho Vidal a Supervivientes, Belén Esteban a Sálvame i polítics i periodistes esgargamellant-se als platós per veure qui pontifica més fort. Però que la televisió miri el passat a tothora té una altra lectura i no és la del valor que el contextualitza, que ajuda a entendre’l, sinó una manera de no qüestionar-se el present. I aquí és on entretenir l’audiència significa aplicar-li un somnífer perillós.