[youtube]dPh7OGtCbf0[/youtube]

El productor de 13 dies d’octubre, Tono Folguera, destacava a Presència que “si Companys hagués estat president de la República francesa n’hi hauria centenars, de pel·lícules”. S’havia d’explicar la història, no tant la biografia del president assassinat, sinó la seva humanitat a través dels seus últims dies. I l’homenatge, en l’any del 75è aniversari de l’afusellament, es va emetre oportunament el dia abans de la Diada: a Twitter, la catalanofòbia es va encendre amb comentaris insultants, fent referència a l’“adoctrinament” que feia, “un cop més”, la cadena catalana. És curiós; perquè els mateixos que ho criticaven alabarien un telefilm sobre Lorca i els seus botxins. I és impensable que 13 dies d’octubre, dirigida pel cineasta de 10.000 quilòmetres, Carlos Marqués-Marcet, s’emeti per una tele espanyola –es pot trobar, això sí, disponible, en subtítols, i per a tot Espanya a la plataforma per internet Filmin– i, a més, El Punt Avui la posa a disposició dels seus lectors aquest cap de setmana. En qualsevol cas, era necessària una pel·lícula que a través dels últims dies del president, explicats amb contenció i sobrietat dramàtica, fes sobresortir l’home. La humanitat del mite, en definitiva. La interpretació de Carles Martínez –molt habitual amb papers còmics– és d’excel·lència i lloable l’accent del Tarròs, a l’Urgell. Però, més enllà d’una interpretació protagonista, que ho acapari, hi ha la relació amb la germana i amb l’advocat, que és el que marca el tempo de la història. Tot plegat embolcallat amb una factura minimalista, curosa. Amb una música preciosista, 13 dies d’octubre té força similituds –tan perquè no és una biografia comuna com perquè comprèn el final de la vida, la d’un condemnat a mort– amb la pel·lícula Salvador, de Manuel Huerga. Perquè el telefilm, tot i l’èpica del moment històric –pell de gallina, l’escena de l’execució–, transcendeix en el concepte de la injustícia, de propòsit d’esmena que encara no s’ha restituït, però sobretot d’una ferida que encara ara cou, i que té ressorts amb l’actualitat, tal com reconeixia en una entrevista el mateix Martínez.