[youtube]RJLFDHEk7u4[/youtube]

Antigament, als mapes s’indicava la terra desconeguda amb un “a partir d’aquí, monstres”. Ho deia Scully en un episodi d’Expediente X en què ella i Mulder volien caçar la criatura llegendària d’un llac després d’unes morts misterioses. La por atàvica ha exiliat els monstres als boscos, als límits del coneixement, del racional. En els contes tradicionals, però també en el gènere fantàstic i en la ciència-ficció. I els herois sempre han resolt el misteri, salvat el món d’una amenaça continguda però que pot trascolar-se pels límits i, al final, rescatar l’amic d’una fi terrible. No desvelo res que no s’hagi vist, llegit o imaginat des que algú explicava històries en una llar de foc.
Stranger Things, la sèrie de Netflix i de l’estiu, recull la tradició oral i l’embolcalla en una disfressa dels anys vuitanta. Perquè la nostàlgia, entreteniment perfecte per a tots, s’imposa com a gènere, amb homenatge explícit a les pel·lis que marquen l’època–ET, Los Goonies, Encuentros en la tercera fase, Alien– i basteixen la memòria de la generació actual de directors i d’espectadors: s’ha fet del remake audiovisual i dels seus llaços emocionals una obra d’art per contemplar. Els episodis de Stranger Things són rodons, fan créixer la tensió i avançar el cas, des de la investigació policial a la conspiració (la menció a JFK és clau en l’imaginari). Perquè l’inici és com el de moltes altres sèries: un nen desapareix. I hi ha perfils recurrents: un policia que arrossega un pes emocional dolorós, una mare que té fe, un triangle amorós a l’institut, uns millors amics vivint l’aventura fora del tauler de joc i per als qui l’amistat és per sempre, el que durin les bicicletes, i uns dolents que controlaven el monstre, que saben el secret, el que hi ha més enllà dels mapes coneguts.