Història! Bloc de Genís Barnosell

Avui, dia internacional de la poesia, volia recordar un poema de Bertolt Brecht que es plantejava quins eren els protagonistes de la història.

Bertolt Brecht (1898-1956) va tenir una vida agitada. Va haver de fugir de l’Alemanya nazi a causa de la seva militància comunista i després de viure a Dinamarca i a altres països va acabar establint-se als Estats Units. El 1947, però, també en va fugir ja que el Comitè d’Activitats Anti-americanes l’estava investigant. Va establir-se a la República Democràtica Alemanya. De la seva vida allà sota el règim comunista, hi ha biografies que en destaquen la seva fidelitat al règim i altres la censura que aquest li aplicà en alguns casos.

La poesia que segueix va ser usada fa anys per defensar la necessitat d’una història “des de baix”, que estigués atenta a la vida de les persones anònimes i no només dels “grans homes”. Us la dono en versió de Feliu Formosa (podeu llegir-ne altres aquí)

Preguntes d´un treballador que llegeix:

Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?

Als llibres hi ha noms de reis.

Van arrossegar els reis els blocs de pedra?

I babilònia, tantes vegades destruïda…

Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases

De la daurada Lima vivien els constructors?

On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,

Els paletes? La gran Roma

És plena d´arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui

Vam triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci

Només palaus per als qui l´habitaven? Fins i tot a la llegendària Atlàntida,

La nit en què el mar la va engolir, aquells que s´ofegaven

Cridaven els seus esclaus.

El jove Alexandre va conquerir l´Índia.

Ell tot sol?

Cèsar va colpir els gals.

No tenia almenys un cuiner al costat seu?

Felip d´Espanya va plorar quan es va perdre

La seva flota. No va plorar ningú més?

Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.

Qui més la va vèncer?

Cada pàgina, una victòria.

Qui en va coure el festí?

Cada deu anys, un gran home.

Qui va pagar les despeses?

Tantes històries.

Tantes preguntes.

Perdoneu. 48 hores són les que ha passat casa meva sense electricitat. Per a alguns, l’espera ha sigut molt més curta. Altres, encara alguns milers, han passat una tercera nit a les fosques (i potser alguns altres n’hi passaran una quarta). Les conseqüències de la tempesta del dia 8 han estat fenomenals: ciutats aïllades, caos circulatori, centenars de vehicles parats a les carreteres, 220.000 abonats (xifres oficials) sense llum…

Els fets em suggereixen dues reflexions, certament molt diferents entre elles.

En primer lloc, l’absència d’electricitat ens retorna d’alguna manera al passat -a passats prou diferents entre ells. Ens fa experimentar algunes sensacions que els humans de començaments del segle XXI o bé ja no han viscut en absolut o bé van oblidant. Se me n’acudeixen unes quantes.

• La foscor. Fins al segle XIX a la majoria de ciutats i fins força més endavant als nuclis petits, la nit és fosca. No es pot sortir al carrer quan s’ha post el sol perquè els carrers foscos són perillosos. La nit només es pot viure quan la il·luminació ha aparegut arreu.
• La penombra. Contràriament a la claror absoluta de les nostres cases, al vespre i a la nit, dins de les cases hi regna la penombra. Les llars de foc, els llums d’oli, les espelmes, … el que sigui segons l’època, trenquen la foscor però no l’eliminen. Els detalls es perden, les ombres s’allargassen,… unes sensacions ben diferents de les actuals.
• La fred. Situar les habitacions sobre les corts dels animals, les llars de foc, els brasers, les estufes de fusta o petroli, … havien històricament combatut a la fred, però no havien aconseguit allò que ara estem tant acostumats: escalfar el conjunt d’una llar. La falta d’electricitat ens fa retornar sovint a aquesta escalfor limitada o, segons com, a la fred directament.
• Els talls de subministrament. En els inicis de l’electricitat, durant el franquisme i fins fa relativament pocs anys, els talls de subministrament, de llum i d’aigua, eren ben freqüents. Tant, que ja s’hi estava acostumat. Les espelmes abundaven a totes les llars, i es corria amb galledes i cassoles així que la pressió de l’aigua disminuïa.
• La ràdio. Sense TV, sense connexió a Internet, sense diaris, la ràdio ha recuperat aquests dies l’hegemonia que la TV li va arrabassar. S’ha erigit, de bell nou, en el mitjà de comunicació per excel·lència. Petites i amb piles o als cotxes, deslligades de les xarxes elèctriques, les ràdios han escampat la veu sense imatges arreu i han permès que ens assabentem del que estava passant. Tot un homenatge al mitjà de comunicació a través del qual, per exemple, els avis es van assabentar de l’esclat de la guerra civil.
• També podríem parlar de l’aigua freda, o la seva absència, o de la nevera, etc. etc.

En definitiva, el que resulta de tot plegat és que la nostra vida quotidiana, i la nostra societat en conjunt, depèn en extrem d’un subministrament energètic estable i regular. Sense ell, tot s’enfonsa: el llum, la calefacció, la conservació d’aliments, la comunicació. Sense aquest subministrament, desapareixeríem com ho van fer Mesopotàmia o Egipte!

La segona reflexió té a veure amb què hem de fer davant de casos com aquest. Certament, en el lloc on s’ha produït un temporal com aquest és força excepcional -si bé en termes comparatius ho és força menys.  Molt probablement, és impossible tenir tots els mitjans per tornar a la normalitat de manera immediata. Però precisament per això, si resulta que no podem pagar el dispositiu que faria falta en casos com aquest, potser caldria aplicar un principi de prudència. En primer lloc, ha quedat clar que les previsions de Red Eléctrica sobre les condicions atmosfèriques que han d’aguantar les seves torres són del tot insuficient. Que caigui un pal aquí o allà potser és imprevisible; que en caiguin a dojo i a més a més 33 torres és impresentable.  Justificar-ho dient que normalment ja serveixen és tant absurd com acceptar que s’haguessin enfonsat els teulats de totes les cases perquè normalment no neva. I per altra banda, potser no n’hi ha prou de dir que la gent no es mogui, sinó que el que cal és posar les mesures perquè la gent no es mogui, tancant, per exemple, escoles i empreses. La pregunta és molt clara: què és millor, què preferim, pecar de tant en tant d’exagerats o caure en el caos d’aquests dies? (per cert, què solucionaria la MAT si per altra banda ens diuen que la xarxa bàsica ha quedat “trinxada”?)

Aquest dissabte 6 de març ha tingut lloc a Salt l’homenatge a represaliats pel franquisme del Gironès i La Selva, organitzat per la Generalitat de Catalunya i l’ajuntament de Salt dins del cicle d’homenatges a expresos que ha tingut lloc a tot Catalunya. Hi van intervenir Joan Boada (secretari general d’Interior, Relacions Institucionals i Participació), Iolanda Pineda (alcaldessa), Paulí Pallars (testimoni). Ivette Nadal ha interpretat dues cançons i la Coral País Meu ha excel·lit interpretant País petit de Lluís Llach (afegint-hi primer el Terra de vent de Maria Perpinyà), Al banderer de la pau de Joan Vilamala, Bella Ciao (tradicional italiana), Txoria, Txori de Mikel Laboa, i Company de N.Luciani. També hi he intervingut jo mateix com a historiador.

La meva intervenció ha sigut com segueix:

El nostre passat recent ha estat sens dubte un passat traumàtic, marcat pels estralls de la Guerra Civil i per una llarga dictadura, el franquisme, que va maldar tothora per imposar una única visió del present i del passat. Com van fer els altres règims totalitaris del segle XX, hagin estat del color polític que hagin estat, el franquisme va dividir de forma maniquea a la societat, atorgant reconeixement als vencedors, als afins al règim, i perseguint i menyspreant, en canvi, a tota mena d’opositors.

La Guerra Civil espanyola i el franquisme han estat objecte en els darrers 35 anys d’una profunda investigació històrica i, així, a l’alçada de l’any 2002 s’hi havien dedicat ja uns 20.000 llibres. Sabem avui que el franquisme va portar a terme una repressió àmplia, violenta i prolongada en el temps. Com s’ha escrit recentment, el franquisme no va tenir “interès per integrar políticament als vençuts, ni per buscar una reconciliació, només se’ls volia destruir o sotmetre. Per a construir el Nou Ordre i el nou Estat calia acabar d’arrel amb totes les manifestacions dels moviments i forces que havien defensat i difós les idees democràtiques i revolucionàries. Per això la repressió a partir de l’1 d’abril de 1939 fou fredament planificada amb nombroses lleis i sistemàticament exercida amb diversos instruments polítics, judicials i administratius. Fou, de fet, la continuació de la guerra civil amb altres procediments”. La validesa atorgada a les delacions, un sistema judicial mancat de tota garantia, els consells de guerra, la pena de mort, les presons, els camps de concentració i de treball, el segrest d’infants, el control social al lloc de treball o de residència, la depuració de les administracions públiques, les confiscacions de propietats, l’expulsió del lloc de treball, la destrucció -per descomptat- de tota organització aliena al Movimiento, foren els instruments d’aquesta repressió. Si el 1933 hi havia a les presons espanyoles unes 12.500 persones, el 1942 n’hi havia 124.423, i el 1950 encara n’hi havia unes 30.600. El nombre d’executats per raons polítiques s’ha estimat en uns 140.000, dels quals uns 45 o 50.000 ho haurien estat després d’acabada la guerra. Uns milers més -vora 15.000- moririen a les presons i camps per les males condicions de vida. L’objectiu de tot plegat, recordem-ho, no buscava només el “càstig” dels suposats o reals culpables de combatre al nou ordre, sinó “inspirar por i terror, immobilitzant als possibles simpatitzants dels detinguts”*. Moltes d’aquestes qüestions, amb majors o menors detalls, com he dit abans, les coneixem de fa prou temps.

El que em sembla que canvia a partir de la dècada de 1990 a Espanya és l’exigència d’un debat públic sobre els fets traumàtics d’aquesta història recent i l’exigència de reconeixement institucional per a tots aquells i aquelles que havien estat deixats de banda, que havíeu estat deixats de banda, ja no només pel franquisme sinó per un estat democràtic poc interessat en enfrontar-se al passat. Si som avui aquí és perquè aquest estat ha anat assumint progressivament aquestes necessitats.

Em quedo amb dues idees que han anat apareixent en la legislació que s’ha generat en els darrers anys. En primer lloc, en el deure que té la societat democràtica de procedir al reconeixement moral de les víctimes de la guerra i del franquisme, que inclou des d’actes com el d’avui a la reparació material o a la dignificació de les fosses comunes que hi ha al nostre país. Un reconeixement que, de forma coherent, s’ha complementat amb la condemna del franquisme -en un acte que, si bé va costar més de 25 anys, va significar tot un canvi d’actitud per part de la democràcia espanyola.

En segon lloc, voldria destacar que aquests actes de reconeixement no poden implicar ni una idealització del període anterior a la Guerra Civil, la República, ni la construcció d’una única memòria d’aquells temps. Com destaca un llibre recent, la memòria sempre serà plural i diversa i la contraposició de memòries ha de ser un “conflicte en llibertat, perquè a diferència dels règims totalitaris, el debat, la confrontació d’idees, de principis i de memòries (…) són la base del sistema democràtic”**.

Per això, com diu la llei de memòria històrica, un estat democràtic no pot imposar una sola visió de la història. Al contrari, ha de sonar suport a  l’estudi seriós i rigorós del passat i ha de posar els mitjans perquè tothom pugui mirar cap a aquest passat de la manera més racional possible. Saber-se encarar al passat, per traumàtic que sigui, és sens dubte una de les millors demostracions de maduresa democràtica i, alhora, un exercici de creixement, de desenvolupament, d’aquesta maduresa. Amb actes com el d’avui, en definitiva, fem créixer la democràcia i fora bo que recordéssim, al mateix temps, els més de 3.700 milions de persones del món (el 54% de la població mundial) que viuen sense llibertat i per als quals aquesta mena d’actes resten prohibits. Moltes gràcies.

* Borja de Riquer, La dictadura de Franco, Barcelona / Madrid, Crítica / Marcial Pons, 2009, pp.121-177

**A.Segura / A.Mayayo / Q.Solé, eds. Fosses comunes i simbologia franquista, Catarroja / Barcelona, Editorial Afers, 2009, p.187

La descripció d’aquests actes que en fa la pàgina web del Memorial democràtic és com segueix:

La Direcció General de la Memòria Democràtica i diversos ajuntaments de tot Catalunya organitzen al gener, febrer i març un total de 24 actes en diverses ciutats arreu de Catalunya. Es tracta d’un seguit d’homenatges dedicats a aquelles persones que van lluitar per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya. Al març, els actes d’homenatge tindran lloc a Tarragona, Montblanc, Salt, Reus, Manresa, Lleida, Manlleu, la Seu d’Urgell i Sort.

Molts dels homenatjats van pagar un preu molt alt per lluitar contra la dictadura franquista: anys de presó, tortura, repressió i persecució, i fins i tot, la mort.

Durant l’acte es lliura un diploma de reconeixement a les persones indemnitzades per haver patit privació de llibertat durant la dictadura. Es tracta d’un document simbòlic que ja han lliurat altres països com França, i a l’Estat, la Junta d’Andalusia.

El document, signat pel president José Montilla i el conseller Joan Saura, es lliura “en reconeixement per la seva contribució a la causa de la llibertat i la democràcia durant la guerra civil i la dictadura franquista”.

El text afegeix “Sigui el seu compromís durant aquells anys de foscor exemple de generositat, dignitat, coratge i amor a la llibertat, a la democràcia i a Catalunya per a les generacions posteriors”.

Vegeu un ampli reportatge fotogràfic aquí.

En el darrer post parlava de la memòria de les fosses comunes i de la simbologia franquista. En aquest bloc ja s’ha parlat altres vegades de temes semblants. A la violència a la reraguarda catalana vaig dedicar-hi la primera ressenya que vaig fer per a L’Avenç. Nombrosos dietaris ens parlen d’aquelles dates però cal editar-los i llegir-los amb ulls crítics.

La situació, doncs, anà empitjorant de dia en dia i esdevení caòtica, i [Casanovas] no prengué cap mesura contra els incontrolats, malgrat ser prou conegudes la seva filiació tant política com sindical, sobretot, de comunistes i faistes; sense oblidar tampoc algun incontrolat del meu propi partit [ERC] (Joan Pons, Un republicà enmig de faistes, Ed.62, 2008, p.68)

L’antologia de poemes de Maria Perpinyà va donar per parlar sobre la repressió franquista sobre la cultura catalana i el catalanisme catòlic.

I en segon lloc és important perquè la ruptura de la intensa producció literària de la Maria Perpinyà és un altre exemple de la ruptura brutal que va suposar la guerra civil i el franquisme en la literatura i en la cultura catalana, fins i tot per als sectors catòlics. És un altre exemple del projecte de destrucció de tota una cultura, la catalana, que va dur a terme el franquisme. Per això en aquests moments de recuperació de la “memòria històrica” és important posar a l’abast de tothom textos com aquests que ens permeten enllaçar amb la riquesa i la diversitat de la cultura catalana de la dècada de 1930. La publicació de textos d’aquella època és una passa indispensable en la construcció d’una cultura catalana actual sòlida i dinàmica.

Entre la repressió franquista, també he parlat dels  afusellaments de Lluís Companys i de Carles Rahola.

Companys havia assumit la presidència de la Generalitat el gener de 1934, després de la mort del primer president de la Generalitat restaurada, Francesc Macià (mort el 25 de desembre de 1933). Amb el triomf de les tropes franquistes, Companys es va exiliar a França, però allà el va sorprendre la invasió nazi de França i, detingut, va ser traslladat a Espanya on va ser jutjat, condemnat a mort, i ràpidament afusellat el 15 d’octubre de 1940.

Finalment, he parlat de tot el procés de construcció d’una simbologia franquista per a Girona, amb múltiples referències religioses, després de la destrucció dels edificis religiosos que havia tingut lloc el 1936.

En el llibre Girona 1939-53. Exilis, repressions, complicitats s’hi ha publicat el text de la meva conferència, que després de destacar breument les característiques demogràfiques de la Girona de la post-guerra i les seves condicions de vida, tractà especialment de la reconstrucció simbòlica de la ciutat, de com el nou poder ordenà la ciutat per ajustar-la a la seva visió del món. Elements essencials d’aquesta tasca foren el canvi de noms de determinats carrers, la construcció de monuments i, en general, la difusió de la iconografia i el simbolisme del règim. Efectivament, l’espai urbà, el carrer, no és un àmbit neutre, sinó que històricament qui ha tingut capacitat de fer-ho ha modelat l’espai a la seva conveniència, imposant punts de referència que esdevinguin identificadors, dotant-los de força simbòlica, de capacitat salvífica o de recordatori de fets rellevants. En aquests espais públics, per altra, es permeten i promouen o es persegueixen o prohibeixen unes o altres activitats. Especialment, es persegueixen aquells activitats que es veuen com a contràries al poder o als seus símbols, mentre que es promouen aquelles que els difonen, sovint en forma ritualitzada, ja siguin processons o actes militars o civils, com desfilades. A través d’aquesta acció, l’espai de la vida quotidiana esdevé carregat de significat i, en definitiva, pretén identificar a la comunitat amb el poder. D’aquí l’inherent caràcter també simbòlic de molts moviments socials que discuteixen al poder la seva organització i ús de l’espai. Aquesta tasca de politització i/o sacralització de l’espai té també una vessant privada, des del moment que la casa apareix presidida per símbols polítics i/o religiosos. Tant l’acció legal de la república com, després, l’acció revolucionària violenta volgueren destruir l’espai tradicional de significats i, especialment, volgueren aplicar un “projecte d’alliberament de l’espai de presències sacralitzadores” que afectà tant temples i imatges situades al carrer com, després, objectes privats com crucifixos, estampes religioses o altars familiars.

Un dels objectius fonamentals del primer franquisme va ser, per tant, la destrucció de l’espai públic que havia començat a construir-se amb la revolució i substituir-lo per un altre de nou en el que prevalguessin les icones de l’església i del nou règim (pp.148-149).

Amb aquest títol ressenyo al darrer número de L’Avenç dos llibres imprescindibles sobre la “memòria històrica”. Un de Queralt Solé sobre les fosses comunes de Catalunya del període 1936-39 i un altre que recull els textos del congrés dedicat també a les fosses comunes i a la simbologia franquista.

• Queralt Solé, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Catarroja / Barcelona: Editorial Afers, 2008.
• Antoni Segura, Andreu Mayayo, Queralt Solé (eds.), Fosses comunes i simbologia franquista, Catarroja / Barcelona, Editorial Afers, 2009.

Es tracta de dos casos “d’història aplicada a la cultura democràtica” perquè ambdós mostren com una reflexió i una acció democràtiques no poden prescindir d’un coneixement històric rigorós i aprofundit. Així,

De l’estudi, que inclou tant les fosses produïdes per la repressió republicana o franquista (aquesta, només la de 1939) com les que acullen morts en combat, se’n desprèn que la major part de fosses catalanes ho són de soldats i estan situades als fronts de l’Ebre i del Pallars i que, a partir d’aquí i en direcció a les terres de més al nord-est, tant el seu nombre com el seu tamany es va reduint.

A banda, una altra conclusió fonamental: que moltes de les fosses comunes que acollien morts franquistes van rebre algun tipus de dignificació mentre que aquest no fou el cas de les fosses que acollien morts republicans, tant perquè en l’exèrcit republicà no va existir “gaire cura ni preocupació per anar apuntant els soldats que anaven morint i anar prenent nota d’on morien” (p.465) com perquè el franquisme, en un gest ben poc cristià, va ignorar del tot les tombes dels seus enemics.

En una perspectiva internacional allò coherent sembla algunn tipus de dignificació d’aquestes fosses, fet que no vol dir necessàriament exhumació

Tant pel que fa a les fosses comunes com a la simbologia franquista, cal tenir present que la gestió d’aquesta memòria

serà sempre un “conflicte en llibertat, perquè a diferència dels règims totalitaris, el debat, la confrontació d’idees, de principis i de memòries (…) són la base del sistema democràtic. En aquest context, el conjunt dels treballs remarca que la memòria és “sempre plural, sempre diversa, sempre oscil·lant entre la memòria individual, familiar, de grup, de classe i una memòria col·lectiva forjadora d’identitats i, de vegades, de cohesió social”. I que la gestió d’aquesta memòria requerirà sempre coneixements històrics sòlids i acurada reflexió. Ambdós volums són una bona aportació a aquestes necessitats.

La referència concreta és : Genis Barnosell, “La història aplicada a la cultura democràtica”, L’Avenç, n.355, març 2010, pp.50-51

A més a més a L’Avenç d’aquest mes de març hi trobareu

L’OPINIÓ

• Editorial / Un centenari i dues recuperacions
• Bitllets / 6 preguntes i 4 respostes a la història nacional . Francesc Roca
• Eumo i l’edició universitària a Catalunya . Josep Fontana
• Veïnats industrials: el passat amb mirada d’avui . Xavier Martí
• No m’estaré de res / Peixet d’argent. Imma Monsó
• L’entrevista / John H. Elliott, una visió de fora estant. Josep M. Muñoz

FOCUS

• La galeria de retrats dels comtes-reis. Rodolfo Galdeano (sobre aquesta galeria en vaig parlar en un post que podeu veure aquí)
• Els inicis de l’esquí a Catalunya. Josep Casanovas
• L’afer Narwicz. Jaume Moreno

MIRADOR

• Història / La història aplicada a la cultura democràtica. Genís Barnosell
• Patrimoni / La vida a pagès. Redacció
• L’estàtua al·legòrica de Minerva. Maria Ojuel
• Literatura / Els estremiments de l’ànima. Lluís Muntada
• Una nova manera de narrar. Vicenç Pagès Jordà
• El bloc de l’Ollé / Aquestes coses passen . Manel Ollé
• Cinema / A la recerca d’una veritat poètica. Imma Merino
• Música / Un llibre d’hores càtar. Joaquim Rabaseda
• L’aparador / La guerra de Sucesión de España (1700-1714). Joaquim Albareda
• A l’última / Un mercat a Brooklyn . Jordi Puntí

I també el suplement “Butlletí Informatiu del Museu d’Història de Barcelona”

La devolució a la Generalitat de Catalunya de la galeria de retrats dels comtes i comtes-reis de la casa de Catalunya-Aragó, pintada a finals del segle XVI i fins ara oblidada i menystinguda al Museu Militar de Montjuïc, il·lustra bé les ruptures i discontinuïtats de la nostra història. La seva recerca sobre un moment clau d’aquesta història, la guerra dels Segadors, és evocada per John Elliott en l’entrevista d’aquest mes, on rememora la seva estada a Barcelona a mitjan dels anys 1950 i la seva relació amb Jaume Vicens i Vives. Altrament, Francesc Roca desglossa els interrogants que es fan els suïssos sobre la seva història nacional. A més, en les seccions habituals, Manel Ollé parla de la primera novel·la de Jordi Puntí, i Imma Merino del cinema de Werner Herzog (redacció de L’Avenç)

Com és el règim polític que s’ha construït a l’Afganistan els darrers anys? Tots els indicadors coincideixen en que la situació és francament millorable. Per posar uns exemples trets del darrer informe de la Freedom House -una organització americana, dedicada a avaluar la democràcia la món, tinguda per molts per conservadora- la corrupció afecta totes les instàncies de govern i la seva ineficència és tremenda i creixent; la inseguretat ha anat en augment en els darrers anys a causa dels atacs talibans, els errors de les forces internacionals, les lluites entre diverses faccions i la violència criminal; els serveis bàsics són molt insuficients; si les eleccions presidencials del 2004 van ser relativament lliures, les darreres del 2009 van ser àmpliament fraudulentes; el govern central d’aquesta república islàmica federal sembla governar només efectivament la zona de Kabul mentre que la resta del país és en gran part governada per senyors de la guerra, al temps que molts dels diputats electes mantenen lligams amb grups armats acusats de vulneracions dels drets humans i la vulneració d’aquests és encara freqüent. En resum, la Freedom House, que no considera que l’Afganistan sigui institucionalment una democràcia electoral, l’ha qualificat en el seu darrer informe d’estat “No lliure” quan en els darrers informes l’havia considerat “Lliure en part”. El canvi de consideració ha estat degut a un empitjorament dels drets civils (vegeu l’informe del 2009 complet, en anglès)

Malgrat que alguns s’han estat entestant a qualificar el tema de l’Afganistan de missió humanitària, qualsevol que es mirés de tant en tant els mitjans de comunicació internacionals sabia que el que hi ha a l’Afganistan és una guerra.

Aquesta enèssima guerra de l’Afganistan va començar amb la invasió americana de l’octubre de 2001, que va derrocar el règim dels talibans, i que va rebrer el vist-i-plau de l’ONU el desembre següent (de qui són els talibans i com van arribar al poder en parlarem un altre dia). Des d’aleshores una coalició internacional liderada pels EUA i la Gran Bretanya, i que compta, com se sap, també amb participació espanyola, ha intentat estabilitzar els país. Els objectius bàsics havien de ser reconstruir econòmicament el país, construir un règim mínimament representatiu que governés el país i asessorar un exèrcit que permetés a aquest règim de ser autònom.

A finals del 2009, tanmateix, cap d’aquests objectius s’havia assolit satisfactòriament, i d’aquí n’ha nascut l’actual ofensiva contra la província de Helmand. Repassarem aquests objectius en els posts següents, començant ara per la reconstrucció econòmica. Obtenir dades de l’Afganistan és francament difícil i els reports habituals de les Nacions Unides només en dónen de fragmentàries. Així, algunes dades indiquen una lleu millora de la situació general de l’Afganistan entre 2005 i 2007, però quan s’intenten fer comparacions al llarg de la dècada que acabem de passar, la valoració que se’n pot fer és més aviat pessimista. Així el Programa per al Desenvolupament de la ONU (PNUD) estimava en 42,5 anys l’esperança de vida en aquest país per al quinquenni 1995-2000 (una dada pobríssima davant els quasi 80 dels països més desenvolupats). Per al quinquenni següent, 2000-05, la situació hauria millorat assolint el 46 anys d’esperança de vida, però la dada de 2005 tornava la situació al punt de partida: 42,9. L’última disponible, la de 2009, és 43,6, és a dir, un any per sobre de la dada de 1995-2000 i que indica que la millora ha estat mínima. De manera semblant, en aquests darrers anys, l’Afganistan ha consolidat la seva situació en les darreres posicions del rànquing de desenvolupament humà de l’ONU.

En definitiva, la valoració dels èxits de la reconstrucció econòmica del país no pot ser gaire optimista.

Mentre els grans mitjans de comunicació internacionals s’esforcen per demostrar que els seus corresponsals són al rovell de l’ou dels combats a la provincia afganesa de Helmand (a la foto, un corresponsal de l’NBC), algunes notícies dónen idea dels problemes posteriors a l’ofensiva -problemes que trobem sempre en situacions com la d’Afganistan. I és que l’ofensiva actual en ella mateixa no portarà gaire maldecaps a les tropes de l’OTAN i de l’Afganistan. El problema serà el dia després. Ho mostra una notícia encara no confirmada que portava avui el New York Times: en un remot llogarret, 25 policies afganesos poden haver desertat tot passant-se amb armes i bagatges als talibans. La notícia, insisteixo, no està confirmada, però el NYT aprofita per explicar les condicions en què treballa aquesta policia. Entre elles destaca, la seva manca de formació i preparació i la mala paga que reben -quan la reben. Perquè la corrupció és tant alta que sovint ni saben exactament què han de cobrar i molt sovint no cobren o ho fan de forma molt espaiada. No sé si la notícia de la deserció és veritat o no, però no hi ha dubte que, amb aquestes condicions, si no és certa aquesta pot ser certa qualsevol dia una de semblant.

No és per casualitat que l’Afganistan sigui un dels estats més corruptes del món.

Un blindat dels marines nordamericans passa al costat d’un camperol amb les seves cabres en l’ofensiva que duen a terme a l’Afganistan a la província de Helmand (en l’operació anomenada Mushtarak -”junts”). La fotografia evoca, per descomptat, la desproporció de tecnologia a banda i banda dels combatents, però aquesta és una imatge simplista, perquè els talibans ja han demostrat que poden oferir una molt notable resistència. La imatge evoca quelcom més complex: les dificultats dels moderns exèrcits, o dels exèrcits convencionals, per imposar-se de forma permanent i estable sobre societats rurals amb escasses infraestructures, amb fronteres fluïdes, i situades geogràficament en llocs allunyats de la capital i de les principals vies de comunicació. En aquestes condicions, els insurgents difícilment poden fer front directament a un invasor, però esquiven els seus cops directes i reapareixen quan aquest es retira a les ciutats.

Per això els EUA busquen ara un acostament als habitants d’aquests llocs. I això ens porta a la segona fotografia. Pactar amb ells vol dir inevitablement sumergir-se en un univers estrictament masculí per als quals res de semblant a les democràcies occidentals té sentit. Si la democràcia ha estat mai un objectiu a l’Afganistan ara veurem com es deixa de banda definitivament davant la necessitat de pactar amb els caps tribals o els senyors de la guerra. Amb això Obama no fa sinó retornar al passat. A les velles formes d’estructurar els imperis en les seves regions més allunyades: demostrar que no es pot véncer l’invasor i oferir un pacte a les elits locals.

Seria interessant de saber què pensen aquests homes asseguts a l’ombra d’aquestes tandes, als quals, per descomptat, el periodista res pregunta. Potser pensen el més evident: “Parleu, parleu. Vosaltres un n’anireu i nosaltres ens quedarem. I els talibans, també”.