Història! Bloc de Genís Barnosell

L’ofensiva més publicitada de la història (o gairebé) contra un enemic que es fa fonedís. Aquest podria ser el resum dels tres primers dies de l’ofensiva que les tropes de l’OTAN i del govern afganès protagonitzen a la província de Helmand. Amb gran aparell publicitari, sense usar artilleria pesada i trobant (almenys de moment) només la resistència de grups de franctiradors i de mines casolanes l’ofensiva sembla tenir com a objectius molt més una bona publicitat per Obama als EUA i donar oportunitats als talibans perquè es passin al govern, que no pas derrotar-los militarment. El problema, és clar, és de recursos i de terminis. 15.000 homes són més que suficients per a una campanya com aquesta. Però, quants d’aquests es quedaran sobre el terreny? Per quant de temps? El govern afganès farà alguna cosa més per aquesta província fora de desplaçar-hi tropes? Els contactes amb els caps tribals van de veritat? O els talibans tornaran a fer-se amos del terreny així que les tropes i les càmeres tornin a fixar-se en els nuclis urbans? Una bona colla de dilemes per a unes tropes occidentals que, en teoria, han de marxar molt aviat.

Com el curs passat, l’assignatura Tendències Historiogràfiques II es realitzarà en part a través d’aquest blog. En les properes setmanes apareixeran textos que hauran de ser comentats per escrit i, posteriorment, comentats oralment a classe. El procediment serà el següent:

1. Publicació del text en aquest bloc i aclariments a classe
2. Realització per escrit d’un comentari guiat per part de l’alumnat i entrega al professor
3. Publicació al bloc de l’alumne/a; lectura de textos de companys i companyes
4. Comentari col·lectiu a classe

Els alumnes que per raons justificades no puguin assistir a classe, realitzaran igualment els punts 1 a 3 i substituiran el punt 4 per un comentari per escrit. L’objectiu de tot plegat és assolir un grau satisfactori de reflexió sobre les tendències historiogràfiques actuals, o sigui, sobre les diverses maneres de fer història vigents a l’actualitat. Per a una fonamentació teòrica d’aquest procediment, llegiu el text “El blog como herramienta docente para la autogestión del aprendizaje” (resum) i el text “Universidad presencial, universidad on line, universidad 2.0“.

Tots els lectors i lectores d’aquest bloc que estiguin interessats en el tema estan convidats a fer els seus comentaris.

Lectures generals de referència:

• Julio Aróstegui, La investigación histórica: teoría y método, Barcelona: Crítica, 2001, pp.134-189 (capítol “La crisis de la historiografía y las perspectivas en el cambio de siglo”)
• Jaume Aurell, La escritura de la memoria, València: Publicacions de la Universitat de València, 2005, pp.113-212 (capítols “El postmodernismo y la prioridad del lenguaje”, “El giro narrativo”, “La conmoción de los ochenta”, “Las nuevas nuevas historias”, “El giro cultural”, “Epílogo”)
• Josep Fontana, La història dels homes, Barcelona: Crítica, pp.250-355 (capítols “Les guerres de la història”, “La virada cultural”, “La crisi de 1989″, “Per a una història de tots”, “A la recerca de nous camins”)
• Gabrielle M. Spiegel, “La historia de la práctica. Nuevas tendencias en historia tras el giro lingüístico”, Ayer, 62 (2006)

S’escau aquest any 2010 el centenari del naixement de Jaume Vicens i Vives (6/6/1910) i el cinquantenari de la seva mort (28/6/1960). Arran d’aquest aniversari el Quadern d’El País li dedica avui un especial.

Les polèmiques de joventut amb Rovira i Virgili i amb Ferran Soldevila, la seva depuració inicial i després la càtedra a la universitat franquista, la seva lluita per construir una nova manera de fer història, la seva interpretació de Catalunya, i la seva vessant política amb els seus contactes creixents amb l’oposició democràtica i la seva voluntat d’esdevenir president d’una futura Generalitat, són els cinc moments fonamentals de la seva vida que relato en la meva contribució a aquest dossier.

Una nova historiografia

L’accés a la càtedra li permeté construir una historiografia del tot renovadora. Inspirant-se en els Annales francesos, Vicens defensava una visió de la història que donés veu als documents per sobre del apriorismes, que analitzés els diversos aspectes de la vida humana i dels grups socials -des de l’economia a les mentalitats-, que donés importància al medi geogràfic, que posés èmfasi en la comprensió del passat més que en el seu judici, i que confiés en la reconstrucció estadística com a gran eina de certesa històrica -tot, en el context d’una visió “humanista i cristiana” del món. Aquesta manera de fer història es va difondre formant nous historiadors i creant plataformes de publicació i discussió que s’uniren a la ja fundada editorial Teide (1942): foren el Centro de Estudios Históricos Internacionales (1949), els Estudios de Historia Moderna (1951) i l’Índice Histórico Español (1953). La seva opinió de bona part de la historiografia espanyola, tant l’oficial com la de l’exili, es veu molt bé en un comentari manuscrit al volum de Claudio Sánchez Albornoz, España, un enigma histórico: “Ignorància, excés de passió, història interpretativa predominant, cal acabar amb això”.

També hi trobareu un article de Josep M. Muñoz -autor d’una molt bona biografia de Vicens i Vives: Jaume Vicens i Vives. Una biografia intel·lectual, Ed62, 1997, un de Lola Harana (coordinadora del CEHI) sobre els deixebles de Vicens, i una darrer de Carles Geli.

Al Museu d’Història de Catalunya s’ha inaugurat l’exposició “Jaume Vicens Vives i la nova història“, comissariada per Josep M. Muñoz, i s’han programat tot d’activitats al llarg de l’any: “Any Jaume Vicens i Vives“. Al mes de juny L’Avenç li dedicarà un especial.

L’exposició a TV3

Fragment de la conferència pronunciada a Verges en motiu del 1050 aniversari de la primera referència documental sobre el poble.

Una de les tendències claus de la història recent de Verges i del Baix Ter que es desprenen del que s’ha explicat i d’altres dades disponibles és, si ens hi fixem bé, la tendència a l’ “assecament”. El control del territori que històricament s’havia defugit amb carreteres com la de Verges a Torroella, l’assecament dels estanys i dels aiguamolls, la pràctica desaparició del conreu de l’arròs, la domesticació del riu Ter amb els grans embassaments de Sau i Susqueda que han limitat dràsticament les inundacions, tot plegat ha modificat sens dubte el medi ambient de la zona, retirant de forma definitiva l’aigua de moltes zones que aquesta havia ocupat de forma permanent o recurrent. Aquesta tendència ha tingut sens dubte efectes beneficiosos per a la salut humana -només hem de recordar les grans polèmiques sobre l’arròs al qual s’acusava de provocar epidèmies- però ara ja sabem també que la dràstica alteració dels ecosistemes té també efectes perniciosos. L’existència actual del Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà -salvat in extremis de la dinàmica constructiva que ha caracteritzat la Costa Brava en els darrers 50 anys- mostra molt clarament la biodiversitat que s’hauria perdut en aquestes terres si tota aquella zona s’hagués assecat definitivament. Als elements indicats se n’hi afegeixen d’altres que crec que ens han de fer reflexionar molt seriosament sobre cap a on anem. La pèrdua d’aigua dolça a la nostra zona es produirà molt probablement com a efecte del canvi climàtic global -les projeccions per a Catalunya indiquen un clima molt més sec- però s’està produint també a causa de l’esgotament dels aqüífers per un consum excessiu a la pròpia zona i per l’extracció desmesurada del Ter per al consum de l’àrea metropolitana de Barcelona (certament, cal veure com evoluciona aquest transvassament i si es compleixen les previsions de reduir-lo: El Punt, 5/2/2010 assenyala que el 2009 s’ha reduït el 20% i que es vol reduir-lo més), i té com a conseqüència la seva invasió per part de l’aigua salada, fet que provoca problemes d’abastament. L’actual política de construcció de conduccions d’aigua de rec artificials és possible que contribueixi a estalviar aigua -si bé sembla que el llit del rec del Molí és prou impermeable com perquè la pèrdua d’aigua sigui mínima- però, en una zona en què els recs han estat una constant històrica caldrà veure si efectivament es garanteix el cabal ecològic i es garanteix així el paisatge històric tant en la seva vessant cultural com pel que fa a la biodiversitat. En definitiva, potser estem assistint, també en aquest aspecte, a la fi d’un món. Un món que era relativament humit i fins i tot molt humit per a un paisatge mediterrani, i que en un futur serà molt més sec.

Els objectius del nou grau d’història són

aconseguir historiadors excel·lents, bons coneixedors de la història i de les seves relacions amb el present, competents en la investigació i difusió de coneixements, en la gestió d’informació i de recursos relacionats amb el patrimoni històric i cultural, i capaços de formar-se al llarg de la vida i d’adaptar-se als canvis constants del món actual.

A la web de la UdG hi trobareu tota el necessari per als futurs estudiants, el fulletó de la Facultat de Lletres i tota la informació sobre els estudis d’Història i la Jornada de Portes Obertes de la UdG (19 de febrer estudiants i centres; 17 d’abril famílies i públic en general)

Una conferència dedicada a explicar algunes de les tendències fonamentals de la Història de Verges al llarg del segle XIX, amb especial atenció a la complexa relació entre el poble i el riu. Aquí  un fragment de la conferència (també en podeu veure les diapositives usades a la conferència aquí):

Verges a mitjans segle XIX segons el mapa del Diccionario de Pascual Madoz:

Hom pot apreciar perfectament els “diques” (“la mota”), que van des de mig camí de Jafre a passat Canet i com entre Verges i Ullà només hi ha un camí molt petit. La ruta més important per anar a Torroella fa la volta per Tor i Bellcaire i des d’allà continua fins a Ullà i Torroella enganxada al Montgrí. La raó d’ambdós fets és clara: tot el tram que hi ha entre Jafre i Torroella és fàcilment inundable. Per això el poble es protegeix amb la mota i el camí principal esquiva la zona -encara la carretera actual s’inundava a vegades no fa gaire anys. Un text de 1898 ho descriu molt bé. A Canet “se han hundido dos casas por haber minado las aguas los cimientos de las mismas, no habiendo que lamentar por fortuna desgracia alguna personal. También los campos están llenos de agua y es imposible circular por ellos”. Arribar a Torroella era enormement dificultós: “no recordamos haber visto altura igual de agua. Todo el alto y bajo Ampurdán están convertidos en proceloso mar. Sobre la carretera de esta [TM] á Verges habia ayer seis palmos de agua. Los señores de Quintana intentaron ayer cruzarla [venint de Verges]. Llegaron hasta cerca Ullá con dos palmos de agua dentro el carruaje, y como ésta iba subiendo se vieron forzados a retroceder. Dieron la vuelta por La Escala, á donde pudieron llegar, gracias á la carretera nueva que la une con Vilademat, y hoy han venido aquí [TM] pasando por la montaña. Se están organizando servicios de auxilio y se espera un laud de Estartit para cruzar con provisiones la inundación y llegar á las casas inundadas. Por teléfono se sabe desde Gualta que los colonos han podido refugiarse alli y en los caserios altos”. Hem d’imaginar-nos, per tant, tot un baix Ter molt planer i fàcilment inundable. El segon element que es pot apreciar en el mapa, és que en aquest Baix Ter no hi ha ponts per creuar el riu. El sistema habitual és el gual i el pas de barca, dels quals n’hi ha un a Verges i un altre a Torroella.

Aquesta estructura territorial no anirà canviant sinó molt lentament.

El dissabte passat, 23 de gener, va tenir lloc la presentació oficial del llibre Antologia de poemes que recull una selecció de poemes de Maria Perpinyà. L’acte va tenir lloc a Verges, poble natal de l’autora (1901) i on va passar bona part de la seva vida, i va constituir també un acte d’homenatge. Després de la presentació de l’alcaldessa de Verges, Marta Payeró, la Coral Vergelitana va interpretar diverses cançons, entre elles País Petit de Lluís Llach i Terrant de Vent de Maria Perìnyà (aquesta, amb la col·laboració d’altres corals). Tot seguit van intervenir Lluís Muntada (director de la col·lecció), Roger Cosrta-Pau i Jordi Roca (editors del llibre),  Roger Zamorano (diputat de cultura de la Diputació) i jo mateix, com a nét de l’autora. Tots van destacar la qualitat dels poemes de Maria Perpinyà i Jordi Roca fa fer una àgil introdució a les característiques de la seva poesia, al període històric que li va tocar viure i a la seva tasca fonamental en la recuperació de la Processó de Verges. L’acte es va cloure amb un regraciament de l’alcadessa i amb Mireia Casas, neta de l’autora, que va cantar també unes quantes cançons de l’època.

Heus aquí la meva intervenció:

Benvolguts, benvolgudes, amics de la taula, sr. Roger Zamorano Diputat de cultura, amics i amigues de Verges, és per a mi una satisfacció adreçar-vos quatre paraules en aquest acte de presentació de llibre Antologia de Poemes de la meva àvia, la Maria Perpinyà. Un llibre que devem, amb una interessant introducció, a Jordi Roca i Roger Costa-Pau, a l’àrea de cultura de la Diputació i al director de la col·lecció, en Lluís Muntada.

L’any 1928, una Maria Perpinyà que aleshores tenia 27 anys se n’anava a Barcelona. L’any següent ja escrivia periòdicament al diari El Matí i l’any 1931 ho començaria a fer també a la revista Esplai (que com indicava el seu subtítol era el Setmanari il·lustrat d’El Matí), a més de col·laborar ocasionalment en altres publicacions. Hi escrivia textos infantils (va dirigir-hi el suplement infantil En Xaneta), però també de moda, de literatura, de política, d’actualitat catalana, espanyola i internacional, des de la perspectiva catòlica i catalanista que caracteritzava aquells diaris i revistes. Entre 1928 i 1936 la Maria devia publicar-hi ben bé vora 450 textos*, a més de cinc llibres: un conte per a infants, dues traduccions i dos llibres de poemes, i va col·laborar amb diverses associacions, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana.

Ara recuperem, per tant, una part d’aquesta obra. Una antologia dels poemes de 1928-36 més uns quants d’altres de la seva producció posterior. Aquest fet és, com us deia, una satisfacció en tant que nét de l’autora. Però també és una satisfacció en tant que historiador i en tant que ciutadà d’aquest país. Per dues raons. En primer lloc, perquè la bona poesia, la bona literatura, és intemporal. Tant és que hagi estat escrita el 1935 com fa mil anys. I si a més el lector o lectora és de l’Empordà o de Verges encara hi trobarà més satisfacció perquè hi veurà reflectida la gent i el paisatge d’aquesta terra, fet de vent i de mar, de vinyes, oliveres i garbes, de pobles petits i de cants d’ocells i de grills, i que entre tots hauríem de mirar de conservar.

I en segon lloc és important perquè la ruptura de la intensa producció literària de la Maria Perpinyà és un altre exemple de la ruptura brutal que va suposar la guerra civil i el franquisme en la literatura i en la cultura catalana, fins i tot per als sectors catòlics. És un altre exemple del projecte de destrucció de tota una cultura, la catalana, que va dur a terme el franquisme. Per això en aquests moments de recuperació de la “memòria històrica” és important posar a l’abast de tothom textos com aquests que ens permeten enllaçar amb la riquesa i la diversitat de la cultura catalana de la dècada de 1930. La publicació de textos d’aquella època és una passa indispensable en la construcció d’una cultura catalana actual sòlida i dinàmica.

Per tant, crec que podem felicitar a tots els qui han intervingut en la publicació, i ens podem felicitar tots i totes de poder ser en un acte com aquest. Moltes gràcies a l’Ajuntament i a la parròquia de Verges per la seva col·laboració en la seva organtizació i moltes gràcies a tots i totes per ser aquí.

* Faltant per buidar els anys 1934-36 d’El Matí, Neus Real n’ha comptat 391 que poden arribar fàcilment als indicats 450 mantenint el ritme de publicació de 1933

Més sobre aquest llibre en aquest bloc:

• Maria Perpinyà i Sais, Antologia de poemes (presentació del llibre a la premsa, biografia de l’autora i bibliografia)
• La presentació de l’Antologia de poemes de Maria Perpinyà (la presentació del llibre a la premsa al Diari de Girona i El Punt)
• Presentació a Verges de l’Antologia de poemes de Maria Perpinyà (tarjetó de la presentació a Verges)

L’aplicació iMussolini per a l’iPhone, que havia batut rècords de descàrregues a Itàlia i que havia provocat una certa pol·lèmica, ha estat retirada. Les raons: sobretot una qüestió de copyrights ja que Cinecittà Luce -un organisme públic dedicat a la promoció del cinema italià i a la conservació del seu patrimoni- va amenaçar de portar-ne els autors als tribunals per usar gravacions seves sense permís. Aquest ens públic, a més, va valorar l’ús dels discursos de Mussolini sense cap altra explicació, sense una anàlisi adequada, és poc adequat des d’un punt de vista educatiu. Una organització nordamericana, l’American Gathering of Holocaust Survivors and their Descendants, també havia criticat l’aplicació.

Podeu llegir la notícia a La Reppublica d’ahir, i la meva valoració en un post anterior.

“Assaltada” pel mercat, pel post-modernisme i per la “cultura de l’avaluació” l’escriptura tradicional de la història es debat entre escindir radicalment acadèmia i divulgació o inventar noves formes que permetin continuar publicant un “producte seriós, que alhora que atreu prou lectors es diferencia de la creació literària”. Una reflexió sobre aquest tema i les aportacions d’Internet i dels hiperdocuments és el que trobareu aquest mes a la meva contribució a L’Avenç: Genís Barnosell, “L’escriptura de la història: alguns reptes actuals”, L’Avenç, 354, febrer 2010, pp.60-61

El Consell Social de la Universitat de Girona (UdG), amb la col·laboració de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), convoca la 11a i 8a edició, respectivament, dels Premis a Treballs de Recerca d’Estudiants de Batxillerat amb l’objectiu de promoure la recerca d’aquests estudiants en totes les àrees de coneixement.

Dins la convocatòria s’integra un premi per als treballs que tractin temàtiques relaciones amb la joventut, promogut per la Secretaria General de Joventut de la Generalitat de Catalunya, i d’acord amb els consells comarcals de l’Alt Empordà, la Cerdanya, la Garrotxa, el Gironès, el Pla de l’Estany, el Ripollès i la Selva, premis a treballs de recerca d’àmbit comarcal per estimular la investigació d’aspectes propis de les diferents comarques gironines.

Enguany, amb el suport de l’Ajuntament de Girona, s’afegeix a a convocatòria un premi per a treballs de recerca que tinguin com a àmbit la ciutat de Girona.

TOTA LA INFORMACIÓ, accés als treballs premiats d’edicions anteriors i fotografies de l’entrega de premis A LA PÀGINA WEB DEL CONSELL SOCIAL DE LA UdG.