El Punt El Punt http://blogs.elpunt.cat/germacapdevila
Articles
Comentaris

Crec que a aquestes alçades ja està tot dit sobre els “comptes territorialitzats” presentats pel govern espanyol amb l’intenció de desmentir l’eslògan “Espanya ens roba” i que Catalunya estigui discriminada en la distribució dels recursos.  Resulta que no és cert que rebem 15.000 milions menys dels que aportem, sinó que son… 8.500! Com si fossin pocs diners!

A ojoA partir d’una piulada de Josep Martí Blanch, vaig descarregar-me l’informe complet del ministeri d’Hisenda per comprovar que fos veritat el que deia, perquè no m’ho podia creure. En el document, s’admet sense cap vergonya que alguns càlculs “han tenido que fijarse un poco a ojo”. D’entrada, hom pot pensar que la barra d’aquesta gent es limita a fer les coses sense rigor, però de la lectura del paràgraf sencer es pot extreure un exemple que com s’han manipulat voluntàriament les xifres per reduïr el dèficit fiscal català.

Diu explícitament el document que aquests càlculs “a ull”, s’han fet, per exemple, amb el sistema aeroportuari o la xarxa de carreteres. Segons l’informe, com que resulta complicat calcular on imputar les inversions i despeses que generen (?), el que fan és distribuir-les en funció del trànsit de tot el sistema. Què vol dir això? Doncs que el cost de construcció i manteniment dels aeroports sense avions de Ciudad Real, Osca o l'”aeropuerto del abuelo”, es distribueix entre les comunitats autònomes en funció del trànsit aeroportuari de cadascuna. Endevineu quines comunitats tenen més trànsit aeri? Bingo! El resultat, és que no s’imputa res als llocs on s’han fet aquestes infraestructures (no hi ha vols) i aquests diners serveixen per disminuir el dèficit català, perquè es resten com a inversions. El mateix passa amb les autovies sense cotxes arreu de l’Estat. Se’ns imputa el cost en funció del gran trànsit de les nostres autopistes (de pagament!).

És només un exemple de com s’ho han fet per baixar dels 15.000 als 8.500 milions.  Manipulacions que ni tan sols amaguen a l’informe. A quina hora surt el nostre vol el 9N?

Més enllà de la retòrica nacionalista que veurem sorgir com volcans a banda i banda de l’Atlàntic, cal fer una mica de repàs històric per entendre perquè l’Argentina ha decidit nacionalitzar la filial local de Repsol-YPF.
Abans, però, separarem el gra de la palla. Quan parlem d’inversions espanyoles a l’Argentina, cal fer una distinció important. D’una banda hi ha empreses privades, de les que saben el que és guanyar-se les garrofes sense l’estat al darrere, com ara Santander, BBVA, Mapfre o Roca, que fa anys que guanyen diners forts a l’Argentina.
L’altra cara de la moneda són les empreses campiones en vampiritzar els consumidors amb la connivència dels poders públics. Quan els corruptes del règim de Menem van decidir enriquir-se mitjançant la venda de les empreses públiques nacionals, els primers que van córrer a apuntar-se a la festa van ser les concessionàries espanyoles de serveis públics, acostumades a amassar grans fortunes amb l’explotació de serveis monopòlics protegits per l’estat. Pràcticament totes, amb l’exepció de Telefónica, van sortir escaldades: Aguas de Barcelona, Abertis, Endesa, ara Repsol. Són companyies que no saben competir en un mercat lliure i desregulat. Les primeres van sobreviure l’implosió del corralito, les segones, no.
Hi ha diversos factors a tenir en compte. D’antuvi, cal entendre que Repsol va comprar YPF a preu de saldo gracies als favors d’un govern corrupte i mafiós com el de Carlos Saúl Menem. Molts dels polítics i funcionaris que van participar a les negociacions van acabar processats per enriquiment il·lícit. Per fer-se una idea de la magnitud de l’expoli, només cal saber una dada: Repsol va pagar uns 13.000 milions d’euros per una empresa que guanyava 3.000 milions cada any. Es a dir que amb els guanys de 4 anys va recuperar els diners invertits. Cal entendre que Repsol va doblar la seva mida de la nit al dia gràcies a aquesta operació.
Des de la Metròpoli és fàcil criticar el populisme dels nadius que ara han decidit expropiar YPF, però més enllà de les raons de política interna que han motivat la decisió de la presidenta Cristina Fernández i de l’estètica peronista de les seves formes, no es pot censurar un país que vol recuperar el control sobre un sector estratègic de la seva economia. Sobretot quan Repsol és una companyia que no ofereix cap garantia. A la compra tacada de corrupció dels anys 90 del segle passat, se suma la negativa (que fa pudor a extorsió) a fer les inversions per explotar els nous jaciments descoberts a la província de Mendoza, si no s’aproven importants pujades del preu de la benzina. Per culpa d’aquesta negativa, aquest país amb enormes reserves petrolieres ha passat d’importar combustibles per 700 milions el 2003 a 11.000 milions el 2011. Com creieu que veuen a l’Argentina el fet de confiar les reserves petrolieres del país a una empresa que no fa gaire va protagonitzar el sainet de l’intent fallit de control per part de Sacyr? Tampoc entenen que es vegi tan malament el procés, quan Espanya acaba de nacionalitzar gran part del seu sistema bancari, per considerar-lo un sector estratègic que no pot fer fallida.

El devastador desastre natural del Japó ens va deixar ben astorats, però amb el pas dels mesos no hem trigar a adonar-nos que tot el 2011 ha estat un interminable tsunami.

El dia 11 de març de 2011 el món va aturar-se en sec per observar astorat la devastació causada per un terratrèmol seguit d’un tsunami al Japó.

No vam trigar gaire, però, a adonar-nos que el tsunami era un fenomen global amb un abast molt superior al purament meteorològic. L’any 2011 sencer ha estat un tsunami que ens ha castigat i sacsejat sense pietat. Un gener amb la costa australiana devastada per una immensa tempesta huracanada. Un febrer que ens arrabassà Santi Santamaria alhora que esclataven les primeres revoltes als països àrabs per apartar del poder els dictadors amics d’Occident. Un març amb ànim de revenja que ens deixà sense Liz Taylor.

A l’abril, el tsunami atacà de ple la integritat de l’Estat espanyol. L’onada de consultes populars per la independència de Catalunya arribà a Barcelona i contra tot pronòstic va resultar un èxit rotund. D’aleshores ençà, la ruptura amb Espanya ja no es un tabú, i és una possibilitat cada dia més concreta.

L’assassinat de Bin Laden i la mort del gran Seve van marcar el mes de maig, arrodonit per un terratrèmol a Llorca que va recordar-nos que ningú no està exempt d’aquests desastres naturals i que Fukushima no és tan diferent de Vandellòs. Al juny, el tsunami va presentar-se vestit de banquer a Europa, i Grècia no va poder fer res per impedir una devastació que va acabar esquitxant Itàlia i Espanya. A casa nostra, els diputats van haver d’anar al Parlament en helicòpter per fugir d’una indignació popular que encara no coneixia la magnitud de la tragèdia. Al juliol i al setembre el tsunami dels indignats arribà a ambdues ribes de l’oceà: a Anglaterra i Nova York. A l’agost, va esdevenir bogeria a Noruega. No afluixà pas a l’octubre, tot cobrant-se la vida del dictador libi que pocs mesos abans es passejava per les capitals del vell continent per rebre el besamans de tots els mandataris europeus.

Al novembre, el tsunami va esdevenir blau. Blau popular. Un color que amenaça d’enfosquir-se el 2012, amb una onada recentralitzadora que posarà en perill l’autogovern català, el sistema d’immersió lingüística i la nostra supervivència com a nació. És molt probable que enyorem el 2011.

Publicat a la revista Presència del dia 31 de desembre de 2011.

L’article publicat ahir al diari El Punt Avui ha provocar alguns comentaris interessants dels lectors que m’han impulsat a continuar desgranant el tema aquí al bloc.

Sóc un ferm defensor del sistema electoral de circumscripcions uninominals, el first-pass-the-post anglès. Vaig defensar-ho a la meva columna Xocolata espessa. Crec que els seus avantatges són enormement superiors als seus inconvenients, fins al punt de considerar inferiors els matisos del sistema alemany o l’escocès. Com deia a l’article del diari, vull votar només un diputat, que respongui als meus interessos per davant dels del partit, sense amagar-se rere una llista.

Els lectors Ramon Plana, Jaume Oller i Toni Toluges adverteixen que el sistema de circumscripció uninominal por aprofundir el bipartidisme i provocar majories absolutes.  El que no arriben a copsar és que aquest sistema el que fa és precisament disminuir el pes dels partits, perquè per més que els diputats siguin membres d’un o un altre partit, han de retre comptes directament davant dels seus electors, que li renovaran la confiança o l’enviaran cap a casa a la següent cita electoral. Per això en els països on és vigent aquest sistema, la disciplina de vot no existeix i moltes vegades els parlamentaris se salten les ordres del partit perquè saben que si la fan la paguen, i no podran amagar-se al mig d’una llista electoral. Pot haver una majoria absoluta, però a l’hora de votar lleis importants, resulta difícil fer valdre aquesta majoria, perquè cada diputat vota en funció del mandat del seu districte. Recordem que a la Gran Bretanya, els membres del parlament estan obligats a “obrir la consulta” almenys un cop al mes, es a dir a atendre els ciutadans del seu districte personalment i escoltar els seus problemes i les seves queixes. Fent una caricatura, podríem dir que ens és ben igual de quin partit és el meu diputat, sempre que defensi els meus interessos. Els diputats catalans a Madrid, del partit que siguin, es cuidarien de votar contra Catalunya. Ara veiem dia si, dia també, espectacles lamentables com els diputats del PSC a Madrid votant en contra del que havien aprovat al Parlament de Catalunya.

No només la disciplina de vot és una estafa democràtica, el mateix sistema de llistes també ho és. Deixeu-me que us posi un altre exemple. Algú em pot explicar perquè els habitats de –posem per cas– Palafolls, són representats per 85 diputats al Parlament, i els de Tossa de Mar, amb una població similar, només compten amb 17 representants? És democràtic això? És infinitament més democràtic dividir el país en circumscripcions uninominals de població homogènia, la qual cosa garantiria una representació igualitària a cadascú dels ciutadans del país. En el cas de Catalunya, si el Parlament té 135 escons, dividim el país en 135 circumscripcions d’uns 55.500 habitants, i garantirem una representació equitativa a tots els catalans. I tots els catalans podran desfer-se del seu diputat si no fa la seva feina, amb l’avantatge afegit de veure acabat per sempre el trist espectacle de llistes de candidats elaborades a dit pels líders del partit i aprovades a la búlgara per assemblees d’un grapat de militants.

Repeteixo: No vull haver de triar una llista de 85 diputats –dels quals amb prou feines conec 4 o 5–que a l’hora de votar al parlament esperen el senyal del cap del grup parlamentari per votar com xaiets sense cap possibilitat de dissidència. Vull el meu diputat, a qui pugui demanar explicacions i pugui enviar cap a casa si no dona la talla.

Òmnium Cultural va celebrar els seus primers 50 anys de vida amb un acte perfectament dissenyat i executat, que va satisfer les expectatives creades entre els principals actors de la societat civil d’aquest país. Feia dies que es comentava sobre la possibilitat que l’entitat fes un salt endavant, i la veritat és que el discurs final de la seva presidenta, Muriel Casals, no va decebre. Òmnium agafa la torxa i es disposa a liderar un país orfe de lideratges, un poble que té clar què vol i a on vol anar, però que fa temps que espera un guia que el porti a la terra promesa de la llibertat.

Potser algú hauria volgut que la Muriel parlés més directament, o que alcés el puny i cridés IN-INDÉ-INDEPENDENCIÀ, però hauria estat un altre exabrupte sense substància que excita el personal però que tan de mal ha fet al catalanisme sobiranista. Per contra, la Junta d’Òmnium va planificar al mil·límetre cada moviment de l’acte d’ahir, dels nens aixecant la pancarta al record de la mani d’ara farà un any. Va exhibir musculatura fent pujar a l’escenari totes les juntes territorials, de Catalunya, Catalunya Nord i l’Alguer. I va estudiar, debatre i consensuar curosament –em consta– cadascuna de les paraules del discurs de la seva presidenta.

Ja no hi ha cap dubte: Òmnium Cultural és una entitat independentista, i el parlament de Muriel Casals ho va deixar palès amb una claredat meridiana, desgranant aquesta posició en tres punts:

Independència cultural: potser la part més feble de la proposta, perquè la sobirania cultural és indestriable de la política. La proposta de recórrer judicialment els atacs a la llengua i al sistema d’immersió a les escoles és una ingenuïtat: la Justícia és espanyola, molt espanyola, i demanar la seva empara és com demanar a la guineu que vigili el galliner.

Independència fiscal: és pot dir el mateix, en el context espanyol, la sobirania fiscal és una quimera si no esdevenim un estat, però la presidenta d’Òmnium va llençar una amenaça que hauria de fer tremolar a més d’un a Madrid (i a Barcelona, començant per alguns dels presents a l’acte): Si en aquesta legislatura no s’avança cap al concert, l’entitat proposarà mesures d’insubmissió fiscal. Alerta! No és una amenaça d’un grup d’eixelebrats, és un advertiment d’una entitat que fa un any va quadrar els líders polítics d’aquests país rere una pancarta i que va movilitzar un milió i mig de persones pels carrers de Barcelona. Poca broma amb aquesta gent, que quan s’hi posen, s’hi posen.

Dret a decidir: Aquesta ha estat una declaració contundent que em va agradar molt. Òmnium reclama un referèndum oficial i vinculant en un termini raonable, i a més a més declara obertament que treballarà per eixamplar la base sobiranista del país, de tal manera que el resultat de la consulta sigui la independència de Catalunya.

S’han acabat els temps de les mitges tintes, del peix al cove i dels covards. Els polítics catalans no estan per la labor. La societat civil catalana sí. Una gran ovació per Òmnium. Si esteu disposats a fer el que va anunciar ahir la vostra presidenta, compteu amb mi.

Tot l’episodi de la mort de Ben Laden m’ha deixat tan sorprès com preocupat. M’ha sorprès molt que els EUA expliquessin sense cap reserva que l’havien mort i que el president Obama havia donat l’ordre personal d’assassinar-lo. Em crida l’atenció que tot plegat s’expliqui tan obertament.

Sempre hi ha hagut d’aquestes operacions de la CIA, el Mossad, el MI5 o la KGB, però mai els governs ho admetien tan obertament com ara. Em preocupa que els governs occidentals se n’hagin alegrat i s’hagin congratulat per l’eliminació del líder talibà. Si ens creiem que vivim en estats democràtics on impera la llei, Ben Laden hauria d’haver estat jutjat i condemnat. Els principis democràtics reconeixen el dret a un judici just fins i tot al més gran criminal. Repeteixo: sempre se n’han fet, d’aquest operatius per eliminar enemics, però mai a cara descoberta com ara.

Per posar un exemple, per a Israel hauria estat molt més fàcil i efectiu executar d’un tret al cap al criminal Nazi Adolf Eichmann, que vivia tranquil·lament a Buenos Aires. Tanmateix, va preferir dissenyar un arriscat operatiu per capturar-lo amb vida i sotmetre’l a un judici molt llarg a Israel que va acabar amb una condemna a la forca. I que consti que parlem d’un criminal despietat que deixa Ben Laden a l’alçada d’un infractor de trànsit.

Trobo molt preocupant que Obama, líder d’un estat democràtic, declari que “s’ha fet justícia”, quan el que s’ha fet és executar un criminal sense judici previ. I encara més preocupant que tots els líders occidentals aplaudissin l’operació militar sense reserves.

Aquesta legitimació del “campi qui pugui” internacional és molt preocupant. Poden els serveis secrets espanyols executar un líder d’ETA a França? Poden els russos liquidar un terrorista txetxè a Viena?

Em va fer molta pena sentir l’alcaldessa de Roses declarant en castellà en el judici contra la persona que va agredir-la amb un ganivet. És un exemple demolidor del dèficit democràtic que tenim en aquest país.

L’accés a la justícia en la pròpia llengua és un dret fonamental que a Catalunya es vulnera dia sí, dia també, de manera sistemàtica. La normativa europea obliga els estats membres a garantir els serveis de traducció i interpretació en la llengua pròpia a un ciutadà d’un estat membre que sigui part en un judici en un altre estat membre. Per descomptat, el català no hi surt a la foto, ja se sap que Europa és cosa dels estats, i si no ets un estat no hi pintes res…

En teoria, tothom tenim el dret a ser jutjats en català, a parlar en català en els judicis i a presentar els escrits en català. La realitat és, però, que la dinàmica colonial s’imposa i el castellà és la llengua del 99 per cent dels procediments judicials en el nostre país.

La justícia catalana va deixar d’existir fa 300 anys, i un dels tres pilars de la democràcia és des d’aleshores administrat des d’Espanya. La justícia catalana no existeix, és espanyola. Per aquest motiu s’imposa la dinàmica dominador-dominat. Si ens enfrontem a un jutge espanyol, nomenat i pagat per Espanya, que en molts casos no parla el català, l’actitud natural és de submissió davant de qui ostenta i exerceix el poder. Si l’amo parla castellà i ha de decidir sobre un aspecte important de la meva vida (que això són els judicis), més val que jo també parli castellà, no fos que el magistrat es predisposi malament vers el meu cas. Aquest és un consell que surt de la boca de molts advocats d’aquest país.

Fa gràcia sentir campanyes com la que demana que no abandonem el català als jutjats. Si fins i tot la màxima autoritat d’un municipi important de Catalunya canvia submisament de llengua, què podem fer els ciutadans del carrer? Sense una justícia pròpia, ens passa el mateix que abans de l’existència dels Mossos d’Esquadra: quan ens parava un Guàrdia Civil, canviàvem ràpidament al castellà, no fos cas que s’emprenyés.

Tot plegat és una gran mentida, direu, si Catalunya disposa de competències en la matèria i fins i tot hi ha una Conselleria de Justícia! Amics meus, les competències en l’àmbit judicial són com les transferències ferroviàries. Ens han cedit la titularitat del servei de Rodalies i Regionals. Ara bé: això no inclou els trens, ni el personal, ni les estacions, ni les vies. En Justícia passa el mateix: paguem els edificis, els ordinadors, els clips i els sal·laris del personal subaltern, però el servei de justícia, els jutges i tota la resta pertany a l’estat espanyol.

Per això m’ha fet pena sentir l’alcaldessa de Roses declarant en castellà, perquè no hi ha autogovern si una de les tres potes del sistema falla: Tenim un poder executiu -el govern de la Generalitat-, tenim un poder legislatiu -el Parlament-, però no tenim un poder judicial.

Vaig tenir el privilegi d’assistir a la Diada del País de Verbàlia, sorgida de la ment inesgotable del gran Màrius Serra, amb la complicitat de Joaquim Maria Puyal -immens, descomunal, com sempre-, Xavier Folch i Oriol Comas. La sala B de Luz de Gas estava plena a vessar, amb un alt percentatge de personatges rellevants de la cultura catalana, fidels al poder de convocatòria del mag de les paraules.

L’excusa per la festa eren els 10 anys de la primera edició de Verbàlia, l’edició de la nova Verbàlia 2.0, i la presentació del joc de taula Verbàlia.

Haig de confessar que el Verbàlia 1.0, aquell llibre sagrat dels mots, em va espantar en el seu moment, conscient que la meva capacitat intel·lectual limitada no em permetria copsar l’immensitat de l’obra. Em vaig acollonir i no hi vaig voler entrar al País de Verbàlia. Hi vaig fer una visita turística i en vaig fugir per potes, aclaparat.

Ara, una dècada més tard, Màrius torna a la càrrega amb la versió 2.0, i aquesta vegada m’he deixat abduir, per tres motius ben diferents.

U: En aquests 10 anys, Màrius Serra m’ha fet gaudir amb els seus jocs a la ràdio, amb els seus mots encreuats, amb les seves novel·les i amb el privilegi de la seva amistat. Ara, una dècada després, encara sóc conscient de les meves limitacions, però em veig més amb cor d’entrar al País de Verbàlia.

Dos: Només travessar la frontera del País de Verbàlia, em trobo amb un dels mites de la meva infantesa, de la joventut i  la meva vida adulta: Les Luthiers. Les seves estrenes al Teatro Coliseo de Buenos Aires eren un autentic èxtasi, i els seus jocs amb les paraules, que començaven amb els mateix títol de les seves obres, sempre em feien gaudir, riure i pensar. Descobrir que en Màrius ha incorporat les aportacions de Les Luthiers al nou Verbàlia 2.0 són un motiu més que suficient per entrar amb decisió, aquest cop sí, al País de Verbàlia.

Tres: Aquest motiu és el definitiu. Màrius Serra ha associat la seva ment privilegiada a una altra ment privilegiada, la de l’expert mundial en jocs de taula Oriol Comas. Aquesta suma que multiplica, ha donat com a resultat Verbàlia, el joc. Un univers fascinant amb més de 5o jocs de taula per a tota la família que sense dubtes es transformarà en un clàssic.

Tot plegat m’ha fet prendre una decisió trascendental: sumar a les dues nacionalitats que ara ostento una tercera, la del País de Verbàlia.

Dies enrere vaig viatjar amb un grup de periodistes catalans a Budapest, convidats per la presidència hongaresa de la Unió Europea. Tothom coincidíem en la preocupació per la nova llei de premsa aprovada pel parlament que imposa restriccions a la llibertat d’informació. Vam reunir-nos amb diputats, periodistes i membres del govern i ens vam fer una idea de tot plegat.  Finalment, sembla que l’aigua no arribarà al riu i que Hongria acceptarà les recomanacions de la UE per eliminar aquestes restriccions de la nova llei.

Haig de confessar, però, que vaig patir una mica de vergonya aliena, quan un dels membres de la delegació catalana, un destacat periodista barceloní, va criticar amb duresa a alguns dels hongaresos que ens van rebre, manifestant sentir vergonya per aquesta llei que afecta greument la llibertat de premsa.  Un col·lega va recordar amb la boca petita que veníem d’un Estat que no és precisament un campió de la democràcia i la llibertat de premsa. No estem en condicions de donar lliçons a ningú. Només un parell d’exemples.

Aquí se segresten edicions de revistes còmiques per una caricatura “ofensiva” amb la família reial.

Aquí se tanquen diaris i s’empresonen periodistes, per finalment reconèixer que el tancament havia estat un “fallo del sistema”. Això sí, cinc anys després i quan ja és irreversible.

I fa pocs dies hem tornat a veure el dur contrast entre el món global que ens envolta i l’Espanya medieval a la qual pertanyem sisplau-per-força.  Es talla l’emissió d’un senyal de televisió per motivacions purament polítiques i es produeix la situació de caire marxista (de Groucho) de poder veure la CNN, Al Jazeera, la Deutsche Welle, la Rai i centenars de canals de tot el món, però no podem veure la tele que fan aquí al costat de casa en la nostra llengua.

És curiós que en el cas hongarès la Unió Europea hagi respost amb certa contundència, però que les mancances espanyoles pel que fa a les llibertats d’informació passin completament desapercebudes. Si l’única resposta que hem obtingut d’Europa en el cas de TV3 és que és un assumpte intern de l’Estat i que no poden fer-hi res, és que alguna cosa devem estar fent malament. N’hauríem de reflexionar, perquè la llei de premsa hongaresa també era un afer intern d’Hongria i bé que han intervingut des de Brussel·les.

Volia escriure quelcom relatiu a la decisió de Ryanair de reduir les rutes des de l’aeroport de Girona en favor del de Barcelona.  Sortosament, em puc estalviar gran part del que volia dir, reproduint part de l’editorial d’El Punt del 17 de febrer, que complementa l’ampli desplegament informatiu del diari per explicar el  fet:

“Com s’entén la voluntat d’Aena de convertir el Prat en un gran aeroport de vols de baix cost i deixar, d’aquesta manera, el paper d’aeroport principal espanyol a Barajas? Si no és així, com és que el de Barcelona és l’únic dels grans aeroports europeus que reuneix tants vols de baix cost i en canvi aquests, com passa a Londres, Milà, Frankfurt o París, no són desviats a aeroports secundaris com el mateix de Girona o Reus? I com és, finalment, que Ryanair ha trobat portes obertes i totes les facilitats del món per implantar-se al Prat en detriment d’altres companyies del país, a les quals sovint s’han posat obstacles per iniciar determinats vols? Els problemes, doncs, són ben clars i estan ben determinats. Com solucionar-los? Que siguin les institucions catalanes les que gestionin els aeroports del país. Si no és així, temem molt que el futur dels nostres aeroports serà més aviat negre: Girona i Reus, aturats, i Barcelona, convertit en una instal·lació de segona fila.”

Com dirien els americans, “crystal clear”. Està més que clar qui és el responsable de tot plegat. Primer, la decisió política de Madrid de fer de Barajas el gran hub de la península, alimentat per la resta d’aeroports perifèrics, El Prat inclòs.  Segon, la gasiveria catalana en permetre-ho. Mentrestant, anem posant diners en una línia aèria catalana que no pot decidir a on volar des de Barcelona, condemnada a ser una altra companyia regional.

En fa gràcia que tothom se’n faci creus de la marxa de Ryanair de Girona. Si jo fos directiu de Ryanair, i em donessin els slots de l’aeroport de Barcelona a preu de fira, alhora que no em baixen els preus de Girona, està claríssim que faria el que fa Michael O’Leary: marxar de Girona i anar-me’n a Barcelona.

Un país seriós amb poder sobre el sistema aeroportuari, faria de Barcelona un hub intercontinental amb tres aeroports satèl·lits (Reus, Alguaire i Girona) que l’alimentarien amb passatgers de vols regionals europeus. Com que deixem que això es decideixi des d’un despatx d’AENA a Madrid, tots els aeroports catalans són satèl·lits de Barajas.  La culpa no és de Ryanair.

Més informació en aquest treball de l’especialista Pere Suau.

Articles més antics »