Verba docent

La tempesta de neu va deixar-nos tot un dia sense llum. Una ocasió perfecta per descobrir fins a quin punt ens hem passat de frenada en aquesta societat del benestar que tots gaudim sense pensar-hi.

No hi ha llum, la nevera i el congelador van plens, i haurem de llençar molt de menjar.

No hi ha llum, no podem cuinar, ni tan sols escalfar una mica d’aigua per a fer-nos un té. Van posar la placa d’inducció i el forn elèctric, que són com els de l’Arguiñano, més moderns i actuals que els fogons de tota la vida.

No hi ha llum, no funciona la calefacció ni l’aigua calenta. La caldera és també molt moderna, amb un ordinador que controla la temperatura i la distribució de l’aigua calenta per a la dutxa i els radiadors. Molt millor que la caldera d’abans, que s’havia d’encendre amb un llumí i que l’artilugi més avançat que tenia era una vàlvula de seguretat per si un cop d’aire apagava el pilot. Ja havíem sospitat que la nova caldera no les tenia totes, quan va deixar de funcionar i el tècnic (un tècnic dels d’ara, amb davantal blanc, celles depilades i mans amb manicura) es va limitar a reemplaçar un circuit integrat i declarar “el processador ha fallat”, tot lliurant-nos una factura de 240 euros.

No hi ha llum, no podem menjar calent, no tenim calefacció, no ens podem dutxar, no hi ha tele, ni renta-vaixelles, ni ordinador. I és ara quan descobrim que aquest Estat del que no ens decidim a desempallegar-nos gestiona tota la xarxa elèctrica des de Madrid mitjançant un monopoli que controla més de 30.000 kilòmetres de cablejat. I ja sabem com funcionen els monopolis.

De sobte, recordes que a casa hi viuen tres adolescents digitals. Es talla el subministrament elèctric i entren en pànic. No poden mirar la tele, no hi ha ordinador i molt menys internet. No hi ha Wii. El mòbil, la Nintendo i l’iPod fa estona que han esgotat la bateria. Ahhhhhh!!!!!

Un moment. De sobte, els adolescents digitals obren els ulls a un nou món. Jocs de cartes, llibres als prestatges, converses entre germans i amb els pares. Espelmes! Elements de decoració nadalenca que resulta que tenen una altra utilitat: il·luminar! Un sopar frugal (i fred) a la llum de les espelmes. Seure al sofà al voltant de la ràdio a piles, que informa sense descans de les conseqüències del temporal. El pare explica que els avis sentien novel·les i sèries d’aventures per la ràdio, quan la tele no existia. La cara de sorpresa dels adolescents digitals obre la porta a un reguitzell d’anècdotes dels pares, que recorden la seva vida abans de l’era digital, i moltes nits amb espelmes. Recorden com era dormir abrigats i coberts amb moltes mantes, perquè temps era temps a l’hivern feia fred i a l’estiu feia calor, també a dins de casa.

24 hores després, torna la llum, i els adolescents tornen a la seva vida digital: tele, Nintendo, Wii, Facebook, Messenger, SMS. Tot torna a la “normalitat”. Molt endins, però, l’experiència de tot un dia sense llum els ha deixat una empremta especial.

Quina paradoxa que la recepta d’un govern socialista per sortir de la crisi sigui castigar els més pobres i els més desfavorits, en benefici dels rics i els poderosos. Els països europeus amb presidents i primers ministres de dretes, esquerres i de centre, apliquen tots la mateixa recepta: menys impostos per impulsar l’activitat. En aquesta Espanya que no ens deixa marxar, el govern fa tot el contrari i decideix apujar els impostos per recuperar ingressos.

Es pot discutir si el camí és o no el correcte. Es pot dubtar si Alemanya, França o el Regne Unit van equivocats i Espanya encerta amb la recepta per sortir de la crisi. El que és inadmissible en un govern d’esquerres és que en comptes d’augmentar els impostos progressius que graven la renda (es paga en funció de la renda: els més rics paguen més i els més pobres paguen menys en termes absoluts) el socialisme espanyol decideix augmentar l’IVA en dos punts.

L’IVA és l’impost regressiu per definició. Es calcula sobre el valor dels productes i serveis, i no sobre la renda de les persones o empreses que el paguen. Un mileurista posa 20 litres de benzina en el seu Ibiza trotinat i paga el mateix impost que l’executiu que cobra 10.000 euros al mes i posa 20 litres de benzina en su Audi Q7. Tots dos paguen el mateix en xifres absolutes, però el mileurista ha de dedicar 10 vegades més percentatge del seu sou que l’executiu. Sobre aquest impost injust el govern socialista decideix impulsar la recuperació de les finances públiques.

La Unió Europea ha desaconsellat l’augment de l’IVA, perquè perjudicaria una eventual recuperació econòmica. El govern socialista no pensa fer cas, fins que hagi de sortir corrents cap a Brussel·les a demanar l’auxili que ara necessita Grècia.

A casa nostra, alhora, el president Montilla defensa l’augment amb l’argument que els ingressos derivats de la part de l’IVA que pertoca a la Generalitat permetria construir un bon grapat d’escoles i hospitals. En tot cas, si és aquest l’argument, caldria considerar totes les escoles i hospitals que podríem construir amb el concert econòmic o la independència. Tanmateix, és un argument que no contradiu la profunda desigualtat dels impostos regressius, absolutament contraris a l’ideari socialista.

Fa uns dies vaig anar a fer un cafè amb un conegut que és directiu a Barcelona d’una multinacional. Com sempre, vam acabar parlant del país, del passat, del present i del futur.

“El que em fa ràbia”, em va dir, “és que continuem perdent el temps i desgastant-nos en esforços inútils: que si el català al cinema, que si les vegueries, que si la llei de consultes, que si la xocolata del lloro… I mentre nosaltres ens dispersem en lluites parcials, a Espanya van per feina”.

Vaig preguntar-li a què es referia. “Et posaré només tres exemples, però n’hi ha un munt com aquests”, va respondre’m. “Primer exemple: el tema de la fusió de caixes d’estalvis. Les caixes sempre havien estat una competència autonòmica. Ara ja és un tema de l’Estat, que amb el seu FROB (Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, ja té pebrots el nom), ha fet que el centre de gravetat en el tema de les caixes ara estigui a Madrid. El primer pas és la fusió entre caixes d’una mateixa autonomia. El següent, la creació de caixes d’àmbit estatal”.

“El segon exemple: Fa pocs dies em va trucar un directiu d’IBM, que és proveïdora de solucions informàtiques de la multinacional on treballo, per informar-me que estava treballant des de Madrid, degut a que el centre de decisions regional s’ha eliminat i tot s’ha centralitzat a la capital del Regne.”

“Tercer exemple: Hewlett Packard ha seguit el mateix camí. A Catalunya queden treballadors i l’àrea de desenvolupament d’impressores, però els executius s’han traslladat a Madrid, on s’ha centralitzat la direcció de la companyia per a tota la península ibérica”.

En resum, el que m’explicava aquest conegut meu és que des d’Espanya se segueix drenant Catalunya de pes específic, aprofitant que estem -com sempre- distret amb “collonades” que no porten enlloc: Ja hem vist què ha dit el ministre Chavez de les vegueries.

“Catalunya és una carmanyola com les que ens portem per dinar a la feina”, va explicar-me l’executiu tot xarrupant el seu tallat. Mentre nosaltres gastem totes les energies a discutir si ha de ser de plàstic o d’alumini, si ha de dur un rètol que digui “carmanyola” o “caramañola”, si ha de ser blava o verda, sense que ens adonem ens van fotent ens canalons de dins. Un dia descobrirem que per decidir totes les qüestions que afecten la carmanyola, el primer que hem de fer és que la carmanyola sigui nostra, per poder decidir el que volguem. El problema és que si seguim per aquest camí, el dia que decidirem que la carmanyola és nostra i només nostra, l’obrirem i no hi trobarem ni un pèsol a dins”.

Aquell dia no vaig dinar.

Els productes d’Apple tenen un sex appeal especial que fa que més enllà de la seva utilitat, ens agradi fer-los servir per anar pel món amb patent de cool. El planeta es va paralitzar per escoltar l’Steve Jobs presentar la seva nova joguina: l’iPad. Tanmateix, a l’altra part del món, aquella que no ens interessa perquè està poblada de pobres de pell fosca, també avança i aconsegueix fites tecnològiques de primer nivell.

Demà, al Mobile World Congress de Barcelona, es presentarà l’Adam, l’alternativa econòmica a l’iPad, de la companyia india Notion Ink. Les seves prestacions són impressionants, i en molts aspectes fins i tot supera el nou producte estrella de la casa de la poma. A més a més, resol aspectes que els desenvolupadors del primer món no tenen en compte, però que al tercer món són molt importants, com ara la durada de la bateria (iPad, 10 hores; Adam, 24 hores) o el contrast de la pantalla, per poder llegir-hi amb llum directa del sol.

L’Adam és el resultat de l’enginy i les ganes d’un grup de 5 enginyers de menys de 25 anys de l’Índia. Funciona sobre programari lliure i la plataforma d’aplicacions és de lliure accés per als desenvolupadors de tot el món. El Times of India, amb orgull, l’anomena l’”iPad killer”. És clar que no té el glamour de l’iPad, però a mi m’ha robat el cor.

La llibreria 22 del mític Guillem Terribas, a Girona, va acollir la presentació del llibre de la Montserrat Bacardí “Catalans a Buenos Aires. Record de Fivaller Seras“. Va ser un acte íntim i ple d’emocions, en record d’un patriota català nascut a l’Argentina, que ja vam recordar en aquest bloc amb motiu del seu traspàs.

La Montserrat va explicar el procés que va portar-la a descobrir la figura d’en Fivaller, i a la decisió d’escriure les seves memòries. Em fa l’efecte que ella sap que ha fet quelcom important. El seu llibre, però, és molt més que això. El que ha fet la Montserrat Bacardí és una contribució immensa a la història de la Diàspora catalana i a la recuperació de l’orgull nacional.

Després de la Montserrat, que va remoure molts records entre els que vam tractar en Fivaller, vam tenir el privilegi de sentir la Sígrid Seras. Uns quants vam haver de fer mans i mànigues per contenir les llàgrimes en escoltar les seves paraules, sentides, profundes, senzilles, plenes. No va recórrer a la típica enumeració d’anècdotes, sinó que va transmetre pur sentiment i amor filial. Per mi no va ser cap sorpresa. No m’esperava menys. De l’herència genètica d’en Fivaller Seras i la Blanca Lorenzo no pot sortir sinó una persona generosa, sincera i autèntica com la seva filla Sígrid, que -paradoxes del destí- així com l’avi Pere Seras va haver de fugir de Catalunya, ella va haver d’exiliar-se de l’Argentina per escapar de la dictadura de Videla.

Per arrodonir, dos poetes catalano-argentins, en Carlos Jorge i en Jorge Garralda, van llegir textos d’homenatge a Fivaller, i dos veus magnífiques, la d’en Pau i la Nadine, van tancar la nit amb dos tangos de Gardel.

Els pobles que no coneixen el seu passat no tenen futur. Sisplau, no deixeu de llegir el llibre de la Montserrat Bacardí, per entendre que el destí de Catalunya està escrit i és inexorable: la llibertat.

En plena era d’Internet, de connectivitat total, crida molt l’atenció l’endarreriment que hi ha a Catalunya pel que fa a accessos wi-fi gratuïts en espais públics, hotels, restaurants, bars, etcètera. Arreu del món, és molt fàcil trobar punts d’accés gratuïts a Internet als centres de la ciutats i fins i tot a la perifèria, a bars i locals públics. A casa nostra, en canvi, no només hi ha escassedat de hotspots, sinó que l’organisme regulador de les telecomunicacions espanyol impedeix als ajuntaments d’instal·lar-ne, amb l’argument de protegir el mercat de les grans companyies privades.

Tot plegat haurà de canviar per la pressió de l’entorn. No cal anar a París o a Londres. A Perpinyà mateix ja podem trobar desenes de punts d’accés a Internet gratuïts. Fins i i tot hi ha empreses que han sabut trobar una font d’ingressos sense haver de cobrar als usuaris. Fa pocs díes, per exemple, l’Irish Times informava que la companyia irlandesa Anacapa ha arribat a un acord per instal·lar hotspots als més de 2.000 locals de Burger King d’arreu d’Europa, que se sumaran als més de 4.000 punt ja instal·lats en bars, hotels i fins i tot perruqueries. Els usuaris es connecten de forma gratuïta, i a canvi han de veure un anunci publicitari abans d’iniciar la connexió. Els ingressos es reparteixen entre Anacapa (Ep!, on hi ha talent català involucrat) i els amos dels locals que instal·len el punt d’accés. Tan senzill com això.

Aquí encara mantenim el model dels aeroports, on hem de pagar per paquets de minuts d’accés a Internet. El món està canviant vers un escenari de connectivitat total, 24 hores al dia, 7 dies a la setmana. Models com el de l’empresa Anacapa esdevindran moneda corrent a pertot. També a casa nostra.

El nerviosisme entre els assessors i analistes dels partits polítics catalans no para de créixer. Ja no només han de controlar el que diuen les enquestes, sinó que també han de seguir amb deteniment l’evolució de la Lliga de Futbol Professional.

Si en Guardiola no pot revalidar el títol, Joan Laporta serà història. Si el Barça guanya la lliga, Laporta esdevindrà un problema seriós per a la classe política catalana.

El segle XXI és el segle de las sensacions, dels sentiments, més que no pas de la raó. Si abans anàvem a un restaurant per atipar-nos, ara anem per experimentar sabors i textures. Si abans els anuncis de cotxes ens parlaven dels atributs del vehicle i ens l’ensenyaven, ara només apunten als nostres sentiments (vegeu aquest anunci d’Audi, dels 45 segons que dura l’spot, el cotxe només apareix durant 4 segons).

Amb la política del segle XXI passa el mateix. Els electors es mouen per sentiments (Obama, Berlusconi, Chávez), no pas per ideologies o propostes. La gent vol seguir als guanyadors, i no fa cas dels draps bruts dels líders personalistes. És cert que hi ha dossiers amb misèries laportistes als calaixos a punt per veure la llum tan bon punt l’actual president del Barça faci el pas. Però tal com s’ha demostrat en el cas italià, en molts casos el resultat final és l’enfortiment del líder, perquè demostra ser guanyador contra tot i contra tots. En la política del segle XXI no es parla de bons i dolents, sinó de guanyadors i perdedors.

L’evolució de la situació política del nostre país, amb una acumulació formidable de frustracions, és camp propici per l’aparició de lideratges forts i personalistes. Si a sobre se suma un triomf del Barça, és molt probable que una candidatura de Laporta aconsegueixi un petit nombre de diputats que dinamiti l’aritmètica parlamentària. A sobre, el timing de tot plegat és perfecte, perquè la lliga acabarà quan la campanya electoral estarà a tot gas.

En secret, els polítics catalans preguen cada nit al bon Déu perquè el Barça no guanyi la lliga.

Ja hem parlat del futur del diaris, un cop el paper digital (e-paper) flexible sigui quelcom accessible en termes de costos. Deixarem de pagar impressió i distribució del nostre diari (que es descarregarà automàticament al e-paper flexible) però no renunciarem a l’experiència habitual de lectura de diaris.

De moment, però, anirem fent boca i acostumant-nos a la transició dels àtoms (paper) als bits (e-paper), de la mà de la darrera creació de l’oncle Steve, d’Apple. Ja va fer-ho amb els telèfons mòbils, i ara ho fa amb els lectors digitals. Pel que fa al futur dels diaris, el Kindle d’Amazon va ser un pas endavant, però és como un Citroën 2CV. L’iPad d’Apple és un Seat Ibiza. El e-paper flexible com el de l’empresa coreana LG, és un Porsche 911. És cert que l’iPad té moltes altres prestacions, però aquí només parlem de diaris. I l’experiència que associem a la lectura de diaris només ens la donarà el e-paper flexible.

Fins que no ens podrem permetre el Porsche, el Seat ens anirà molt bé. Apple està enllestint una aplicació que serà com un quiosc digital, molt semblant a l’aplicació iBooks, i ens acostumarem a llegir-hi el diari del dia. El sector, com sempre, no sap ben bé com posar-s’hi, i el canvi deixarà uns quants pel camí.

Més info a Forbes, al Victoria Times canadenc, a eHow.com, i molt especialment al Guardian, que fa una molt bona anàlisi.

La divisió en províncies de l’estat espanyol es va decidir en un despatx a Madrid per Javier de Burgos, aleshores Secretari d’Estat del Ministeri de Foment, en 1833, seguint el model centralista francés. Aquesta divisió arbitrària sempre ha estat motiu de crítiques i des dels temps de la Generalitat republicana s’ha intentat retornar a la divisió en vegueries, pròpia de Catalunya des dels segle IX. Ara ens creiem que estem en condicions d’aconseguir-ho, però al final de totes les discussions i disputes territorials, resulta que la proposta ha d’anar a Madrid i ha de ser aprovada per Madrid. Com en el joc de l’oca, tornem a la casella d’inici, tornem a 1833: les decisions es prenen en Madrid.

El cas del projecte de llei de vegueries i les polèmiques arreu del territori és un nou cas de quelcom que va camí de convertir-te en l’esport nacional de Catalunya: malbaratem esforços i ens desgastem en conflictes que sempre ens porten al mateix lloc: no hi ha res a fer si no tens un estat propi. No aprenem, però, i ens estavellem contra el mur una vegada i una altra:

• Vegueries: No pots establir la teva pròpia organització territorial, si no ets un estat. Depens de la graciosa voluntat del poder central.
• Cinema: Pots tenir 10 milions de parlants, però per a les majors, no ets ningú si no tens un estat al darrere. Subtitulen les pel·lícules a Islàndia per a 300.000 islandesos, per la senzilla raó que hi ha un estat propi al darrere.
• Consultes populars: Treballaràs i et discutiràs mesos, anys, per redactar una llei de consultes… que requerirà el permís de Madrid en tots els casos.
• Estatut: Pots establir les teves pròpies normes constitucionals només si tens un estat propi (o ets un estat federat). En cas contrari, la teva norma fonamental serà una llei orgànica espanyola, aprovada per representants de tot l’estat. Els diputats de Múrcia, Ceuta o Canàries, decidiran el teu marc competencial i normatiu per una llei orgànica revocable. I a sobre li passaran el ribot i el filtre d’un tribunal polític.
• Justícia: Pots pagar les nómines i els mobles dels jutjats, però els jutges els nomenen a Madrid, i seran jutges de Extremadura, Madrid, Cantàbria o Andalusia, els encarregats d’aplicar justícia -en castellà, és clar- al teu país. Si vols la teva pròpia Justícia, has de tenir un estat propi.
• Impostos: Podràs definir els impostos que gravaran els teus ciutadans i empreses, i el destí de la recaptació, només si ets un estat. En cas contrari, hauràs de pidolar transferències i cessions que sempre seran discrecionals i revocables a voluntat del govern central.
• Educació: Tindràs les competències i fins i tot faràs la teva pròpia llei d’educació, però el marc educatiu vindrà definit per Madrid, que cada dos anys canviarà el que vulgui i t’ho hauràs d’empassar. Excepte si tens un estat propi.
• Mitjans: Pots crear un Consell de l’Audiovisual que és una referència a Europa, però des de Madrid t’enviaran cadenes que regalimen merda, o no et deixaran emetre a València o Perpinyà, i no podràs fer-ne res… si no tens un estat propi.

Podríem posar molts exemples més (10mil, etiquetatge, català a Europa, seleccions, plataformes soberanistes, etc) d’esforços que ens desgasten com a país, amb resultats minsos, ridículs. Si tan sols fóssim capaços d’aglutinar tots aquests esforços en aconseguir l’estat propi, tota la resta d’objectius se’n derivarien de forma gairebé automàtica, màgica.

El tema del futur dels diaris des del punt de vista tecnològic és un tema recurrent d’aquest bloc. Vam escriure que la mort del paper és a tocar, que del e-book aviat passaríem a l’e-newspaper, i vam comentar una curiosa creació d’un dissenyador austríac.

No ens repetirem, però potser cal insistir: Internet no matarà els mitjans escrits, com la tele no va pas matar la ràdio. Simplement els està obligant a canviar, però no desapareixeran. És més, hi ha una revolució tecnològica en marxa que enfortirà els diaris i les revistes, que aviat viuran una segona joventut: la desaparició dels costos d’impressió i distribució, gràcies al paper electrònic, l’e-paper, permetran baixar el preu de capçalera i alhora incrementar els marges de benefici per exemplar de les empreses editores.

El canvi s’accelera de manera vertiginosa. De fet, la tecnologia ja està disponible. És només qüestió de temps que el seu cost baixi i s’arribi a un preu que faci viable la seva producció massiva. Fa pocs díes, la companyia coreana LG (amb una història fascinant que mereix la seva pròpia entrada en aquest bloc), va presentar un paper electrònic de només 0,3mm d’espessor, amb una mida de 25 x 45 cm, és a dir, com un diari o una revista. I pesa només 130 grams! (Aquí, la notícia del Korea Times)

A diferència dels e-books, el Kindle o el nou iPad, el producte d’LG és flexible, es pot enrotllar o plegar. Ens dona la mateixa experiència que ens brinda ara per ara un diari o una revista de paper i que no ens poden donar els esmentats dispositius. Aquesta és la clau de volta de tot plegat. El que volem és conservar una experiència que ens és familiar des de fa molts anys. De la mateixa manera que volem que els mòbils i les càmeres digitals facin el “clic” dels obturadors de les velles càmeres de fotos: un so del tot inútil, però que ens permet adoptar la nova tecnologia sense traumes.

Amb els diaris i revistes passa el mateix. Pel preu de la subscripció anyal, les editores ens enviaran un diari flexible com el d’LG, i cada matí es descarregarà automàticament l’edició del dia, amb actualitzacions durant la resta de la jornada. Perquè els que volem és continuar llegint el diari, una experiència que cap ordinador pot suplantar, però que el paper digital sí que ho farà.