Verba docent

La llibreria 22 del mític Guillem Terribas, a Girona, va acollir la presentació del llibre de la Montserrat Bacardí “Catalans a Buenos Aires. Record de Fivaller Seras“. Va ser un acte íntim i ple d’emocions, en record d’un patriota català nascut a l’Argentina, que ja vam recordar en aquest bloc amb motiu del seu traspàs.

La Montserrat va explicar el procés que va portar-la a descobrir la figura d’en Fivaller, i a la decisió d’escriure les seves memòries. Em fa l’efecte que ella sap que ha fet quelcom important. El seu llibre, però, és molt més que això. El que ha fet la Montserrat Bacardí és una contribució immensa a la història de la Diàspora catalana i a la recuperació de l’orgull nacional.

Després de la Montserrat, que va remoure molts records entre els que vam tractar en Fivaller, vam tenir el privilegi de sentir la Sígrid Seras. Uns quants vam haver de fer mans i mànigues per contenir les llàgrimes en escoltar les seves paraules, sentides, profundes, senzilles, plenes. No va recórrer a la típica enumeració d’anècdotes, sinó que va transmetre pur sentiment i amor filial. Per mi no va ser cap sorpresa. No m’esperava menys. De l’herència genètica d’en Fivaller Seras i la Blanca Lorenzo no pot sortir sinó una persona generosa, sincera i autèntica com la seva filla Sígrid, que -paradoxes del destí- així com l’avi Pere Seras va haver de fugir de Catalunya, ella va haver d’exiliar-se de l’Argentina per escapar de la dictadura de Videla.

Per arrodonir, dos poetes catalano-argentins, en Carlos Jorge i en Jorge Garralda, van llegir textos d’homenatge a Fivaller, i dos veus magnífiques, la d’en Pau i la Nadine, van tancar la nit amb dos tangos de Gardel.

Els pobles que no coneixen el seu passat no tenen futur. Sisplau, no deixeu de llegir el llibre de la Montserrat Bacardí, per entendre que el destí de Catalunya està escrit i és inexorable: la llibertat.