Verba docent

Quan es va disparar l’alarma de la Grip A, des d’aquest bloc vam veure una maniobra dels grans laboratoris farmacèutics per salvar les seus comptes de resultats en temps de crisi. Molts van veure en aquelles afirmacions una típica paranoia de les teories de la conspiració. Malauradament, el temps ha deixat clar que la teoria era ben certa. Els govern no saben que fer amb milions de vacunes en estoc que ningú no vol. Le Monde publicava un gràfic amb dades que mostren que hi ha països amb estoc per cobrir el 200 per cent de la població! Una estafa com una casa de pagès. Alhora, les grans empreses del sector ja han començat a presentar resultats amb guanys milionaris. Unes empreses amb més capacitat de lobby i d’influència que més de la meitat dels països del món. Van recórrer a la seva capacitat d’influir i comprar voluntats per escampar una psicosi d’epidèmia (tots els mitjans vam col·laborar de manera entusiasta) i aconseguir comandes gegantines de vacunes innecessàries. Cinco Dies informava fa pocs díes que Novartis ”ha registrado este año resultados récord, con una ganancia neta de 8.500 millones de dólares”.

Ara estem veient com es torna a fer servir el mateix mecanisme, en aquest cas a l’estat espanyol, per salvar el cul d’un altre sector amb gran capacitat d’influència: els bancs i caixes. La fotografia és la següent: el sector financer es va fer d’or amb uns guanys obscens amb hipoteques i productes derivats, fins i tot assumint riscos desmesurats. Quan la bombolla va explotar, van recórrer a l’estat per salvar el cul i tapar els forats amb els diners del contribuents. Ara, el negoci de les hipoteques i derivats s’ha acabat, i durant una bona temporada necessiten no destacar gaire, passar desapercebuts.

És el moment, doncs, de cercar un nou negoci més estable, més tranquil, més segur. No hi ha res més estable i segur que els fons de pensions i els plans de capitalització individuals. La gent confia els seus estalvis a canvi de rendibilitats molt modestes, i a sobre es compromet a no treure’ls fins la vellesa. Diners estables, a llarg termini. El negoci que ara toca per al sector financer i bancari.

Ara bé, com s’ho fan els bancs i caixes per fomentar que la gent corri a les seves oficines a obrir plans de pensions i jubilacions individuals? Normalment, fan lobby entre els governants de torn, per aconseguir beneficis fiscals, però ara mateix, amb les arques de l’estat en vermell, aquesta opció és senzillament inviable. Què queda, doncs? Molt fàcil: el mètode Grip A: infondre el pànic a la població que el sistema públic de pensions farà fallida en cinc anys, i qui pugui que es faci el seu propi pla de pensions.

No és difícil aconseguir que governants i legisladors pugin al carro. Influir i comprar voluntats quan, per exemple, els legisladors que han d’aprovar un canvi en l’edat de jubilació es jubilen amb el 100×100 amb nomes 11 anys de cotització.

No és res nou, tot plegat. Cada vegada que els bancs necessiten activar el negoci de les pensions, recorren al mateix fantasma, que és tan fals com l’amenaça de la grip. Fan els mateixos càlculs erronis que van fer entrar el pànic a Thomas Malthus a finals del segle XVIII, en el seu cas de bona fe. D’aleshores ençà, els poderosos han fer servir el fantasma de la progressió geomètrica per espantar els pobres mortals.

Si remenem les hemeroteques, trobarem en diaris de fa almenys 35 anys,  articles, estudis i pronòstics que asseguren la fallida dels sistemes públics de pensions en 10 anys. Igual que Malthus es va equivocar en els seus càlculs (de bona fe), els pronòstics d’ara són de mala fe, per induir-nos a córrer al nostre banc, obrir plans de pensions, i deixar els nostres estalvis en mans dels bancs pels propers 10, 20 o 30 anys, amb un rendiment minso. I els polítics, governants i legisladors es deixen influenciar i comprar pels poderosos. I els mitjans, alguns també cooptats, i altres simplement seguint el corrent majoritari, s’afegeixen a l’engany.

Sóc molt crític amb TV3 i Catalunya Ràdio, sobretot quan el seu marc de referència no és el nacional sinó l’espanyol. En sóc molt crític perquè sento aquests mitjans com a propis i vull que siguin la televisió i la ràdio nacional de Catalunya, de veritat, més enllà de l’eslògan buit de contingut.

Tot i amb això, crec que també n’hem de parlar quan es fan bé les coses. Ahir dimarts 27 vaig gaudir d’un excel·lent documental del 60 Minuts al 33 sobre l’Stasi de l’Alemanya Democràtica, i vaig empalmar amb la docusèrie sobre les presons catalanes, molt mesurat, sense dramatismes ni sensibleries. Dos programes magnífics que em van fer anar al llit amb un bon sabor de boca, perquè hi ha espais capdavanters que em fan enorgullir dels mitjans públics d’aquest país.

Seguiré criticant les polítiques de desmantellament i desnacionalització de TV3 i Catalunya Ràdio, però també ho diré alt i clar quan es facin bé les coses, com ahir a la nit.

El cas Millet encara tindrà un llarg recorregut. Cada fil que estirarem ens revelarà més i més brutícia que restava amagada sota la catifa del Palau de la Música Catalana.

Tot i amb això, em fa una mica de mal d’ulls la estratègia del PSC de fer servir el cas Millet com a punta de llança de seva campanya electoral contra CiU. Les enquestes no són gens favorables, i sembla ser que el propi alcalde de Barcelona va reconèixer que el cas Millet els aniria bé com a munició electoral. La maquinària s’ha posat en marxa i les vinculacions entre Millet i la Fundació Trias Fargas de Convergència han estat esbombades a tort i a dret.

L’espiral és ascendent, i el proppassat divendres una tertuliana del Matí de Catalunya Ràdio directament va sostenir que Millet actuava seguint ordres directes de Convergència. El propi Manel Fuentes es va quedar a quadres, i sort que hi havia també de tertulià el director del diari El Punt a Barcelona, Ferran Espada, que va posar negre sobre blanc en deixar clar que el tema del finançament fosc dels partits polítics no és quelcom que s’hagi inventat Fèlix Millet, tot esmentant la relació no gaire clara entre Caixa Catalunya i la Fundació Campalans del PSC.

Entrem en una llarga campanya electoral, i ja sabem que en campanya tot s’hi val. En aquesta ocasió, però, l’element afegit del cas Millet contribuirà a embruti-la encara més. El problema és que ningú no sap fins on arriben les ramificacions del cas. Qui estigui lliure de pecat, que llenci la primera pedra…

Fa quinze anys, vaig conèixer un lider polític d’un partit socialdemòcrata d’un país sud-americà que desprès de més de molts anys donant batalla interna en el seu partit, va decidir llençar la tovallola i deixar la política. Era el líder del corrent opositor del seu partit, però a cada elecció interna no superava el 15 per cent dels vots, per la qual cosa finalment es va decidir a deixar-ho córrer.

Gran va ser la sorpresa quan, després de fer pública la seva retirada, el líder del corrent majoritari del partit, aquell que el guanyava en cada elecció interna, va trucar-lo de seguida per convèncer-lo de fer marxa enrera i reconsiderar la seva decisió. Ell no ho entenia, però el líder del partit repetia que no havia de deixar el partit. Finalment, va explicar-li el perquè de la seva insistència: “tu ets la minoria que legitima la meva majoria. El teu 15 per cent de vots és un certificat de democràcia interna”, va confessar el líder.

L’elecció de Joan Puigcercós com a candidat a la presidència de la Generalitat per ERC em va recordar aquella anècdota de fa quinze anys. El líder d’Esquerra Republicana ha rebut el 94 per cent dels vots a favor, amb cap vot en contra. En qualsevol partit polític democràtic, un resultat així fa mal d’ulls, però en un partit assembleari com ERC, encara més. Ni Reagrupament ni la defenestració de Carod justifiquen que la discrepància sigui esborrada d’una força política en la que tradicionalment els militants han fer empassar més d’un gripau als seus dirigents. L’assemblearisme és el principal actiu d’Esquerra Republicana de Catalunya, i si el partit no ho entén així, els seus propis militants els ho faran pagar.

Alguna vegada haurem de denunciar l’escàndol dels llibres de text que els pares paguem sense dir ni piu. Els petits canvis que obliguen a comprar nous llibres tot i tenir en perfectes condicions els dels germans més grans. Aquesta setmana m’ha passat una de grossa.

El meu fill ha vingut amb la notícia que havia de portar el llibre Oliver Twist de Charles Dickens. Me’n vaig alegrar, que els clàssics encara tinguin cabuda a l’escola. Vaig remenar una mica els prestatges i vaig trobar una edició en castellà i dues en català. Tot content vaig dir al meu fill: “Mira, pots triar quina et fa més gràcia!”.

“No papa, aquests no serveixen”, em va respondre. Vaig fullejar els llibres, no fos cas que m’hagués equivocat. Tots tres eren Oliver Twist, i l’autor de tots tres era Charles Dickens. “Com que no serveixen?” vaig dir, molest. “Ai, papa, que haig de portar l’adaptació de l’editorial Vicens Vives!”, em va respondre ell, més molest que jo.

Ja hi som. És que un nen de 13 anys no pot entendre Dickens i ha de recòrrer a una adaptació? El 99 per cent de les adaptacions, el que fan és massacrar l’original. Si els alumnes han de llegir i estudiar una obra, no és millor l’original?. Encara més: no és més raonable que puguin llegir qualsevol edició, i després treballar, comentar i/o analitzar el contingut? Perquè tots han de tenir la mateixa adaptació?

Després d’haver deixat una fortuna en llibres a començaments del curs, vaig decidir que no em donava la gana comprar ni un llibre més. “Vés a la biblioteca, que segur que el tenen”, vaig ordenar al meu fill. Si que el tenien, però el prèstec és per poc dies, i com que llegeixen a classe un capítol per setmana, cal que cadascú tingui el seu llibre.

Ja convençut de l’existència d’una conspiració judeo-masònica-marxista-liberal per forçar el pares a comprar llibres i enriquir les editorials, vaig intentar una última jugada desesperada: “No volen que l’era digital entri a les aules? Doncs agafes el llibre de la biblioteca l’escanejes de dalt a baix, i et fas un PDF”, vaig dir al meu fill. Una idea genial: m’estalviava de comprar el llibre, i mantenia ocupat el meu fill durant un cap de setmana sencer, sense sortides al cinema o d’altres activitats oneroses.

El meu fill, que avui fa 13 anys, em va mirar amb aquella mirada demolidora que barreja menyspreu i compasió, va col·locar-se els auriculars i va engegar el seu iPod. (N de la  R: El meu fill ha entrat de ple a l’adolescència, per la qual cosa he passat de ser el seu referent, el seu heroi, a ser un imbècil integral que no s’assabenta de què va la pel·lícula).

“L’hi embolico?”, va preguntar-me la dependenta de la llibreria, molt atenta. “No, no cal, no es pas cap regal, més aviat és una estafa”, vaig respondre amb la mirada absent.

Em faig el càrrec que el que diré és una rucada com una casa de pagés, però no me’n puc estar. La notícia de la missió de la NASA per a estrellar un coet a la lluna i estudiar el núvol de pols subsegüent em va fer recordar quan fa poques dècades (i fins fa pocs anys) es fèien proves nuclears als deserts americans i a les illes del Pacífic per estudiar-ne les conseqüències. Aleshores també la premsa celebrava “l’èxit” de les proves i parlava dels avenços que s’obtenien. La conciència mundial va trigar força a despertar-se i avui ja és un fet contrastat que aquelles proves eren una bestiesa.

El coet estrellat, les celebracions del centre de control de la NASA, i els titulars de la premsa -no sé ben bé perquè- em fan pensar que estem repetint la mateixa actuació inconscient, ara ja en un altre cos celeste. Ja ho sé que potser no anirem mai a viure a una base lunar com la de Space 1999, però tinc la sensació que d’aquí a unes dècades els nostres fills revisaran els diaris d’aquest dies i pensaran: “què bèsties que eren els nostres pares!”.

Riing… Ring…

- Si, diga’m?

- La señora Gema Capdevila?

- És GERMÀ, i sóc jo mateix.

- Ah, buen dia señor Chermá. Lo llamo porque la compañía Endesa lo ha seleccionado para gozar de una cobertura de seguro en condiciones muy ventajosas, que…

- Un momento, tengo que pedirle dos favores: que me llame más tarde porquè ahora no puedo atenderla, y que me llame una operadora en catalán, porque en castellano no me aclaro.

- Pero… es que no tenemos operadoras en catalan!

- Comprenderá usted que no es mi problema, verdad?

- Pero…

- Bona tarda, i gràcies.

L’entrada anterior d’aquest bloc es referia als e-books, i molt especialment a l’e-newspaper, quelcom que significarà el renaixement dels diaris. Un lector fidel del Verba docent m’ha fet arribar unes fotos d’un projecte del Departament d’Enginyeria Aplicada de la Universitat d’Arts Aplicades de Viena, Àustria.

Es diu Llibre Infinit, i el seu creador, Ewald Neuhofer, el defineix com “la baula perduda” entre els e-books (que com dèiem, són com un 2cv) i el suport electrònic definitiu. M’ha agradat comprovar que Neuhofer comparteix la visió que apuntàvem, en el sentit que el e-newspaper “ha d’adoptar estratègies que ens són familiars: passar pàgines, doblegar el diari, etcètera”.

El concepte és genial: són dues làmines flexibles que permeten “girar” literalment la pàgina. Uns sensors capten el moviment i carreguen la següent pàgina abans que acabem de fer l’acció de girar (veure imatge 3). Una altra aportació important és l’ús de la tecnologia e-ink, que només consumeix energia per carregar la pàgina, però no per mantenir-la carregada. Mentre llegim, no gastem energia, la qual cosa multiplica la durada de les bateries.

El que dèiem: és només qüestió de temps, de costos i de volum. La tecnologia ja la tenim a tocar. Continuarem llegint diaris com ens agrada, com sempre hem fet. És quelcom experimental, encara queda molt camí per còrrer, però ens mostra clarament el futur.

Aquí van les imatges:

La revista Presència publica en el seu darrer número un extens dossier sobre l’e-book, el llibre electrònic què està guanyant terreny molt i molt ràpid. Estic convençut que és un camí irreversible, que també afectarà els diaris.

Hem escoltat moltes vegades que el futur dels diaris és a Internet, però això no és pas veritat. Internet és un altre mitjà, com la ràdio o la televisió. Hi ha empreses editores de diaris que també fan ràdio, tele o internet, però cada mitjà és diferent. Creure que un d’ells es carregarà o reemplaçarà els altres és un error. En tot cas, el que sempre ha succeït al llarg de la història és que l’aparició d’un nou mitjà el que fa és obligar la resta a reinventar-se.

A més a més, no és fàcil reemplaçar un suport que ha format part de les nostres vides durant tant de temps, perquè tothom els vinculem amb un marc de referència que ens és familiar. Penseu en les càmeres fotogràfiques digitals. Heu vist que totes fan un soroll d’obturador al fer la foto? És un so digital absolutament innecessari, però que ens ajuda a acceptar el nou aparell com a reemplaçant d’una tecnologia que forma part del nostre entorn.

El mateix passa amb el llibre electrònic. Ningú no pot negar-ne els avantatges, però encara és lluny de trobar el format definitiu. Els e-books que hi ha ara al mercat són com un Citroën 2cv. Un gran vehicle que ens permet anar d’un lloc a l’altre, però el problema és que nosaltres ens hem acostumat als Audi, als BMW, o com a mínim als Seat. Encara ha d’evolucionar molt fins arribar a les prestacions que faran del e-book el reemplaçant definitiu del llibre en paper.

Quelcom semblant passarà amb els diaris. La tecnologia que permetrà superar el paper com a suport ja està disponible. Només és una qüestió de temps i de costos. Abans de 5 anys tindrem disponible una làmina plàstica i flexible, amb connectivitat total 24/7, que tindrà les prestacions que es poden veure al vídeo dels Office Labs de Microsoft. Volem un suport que sigui semblant al diari de paper, que encaixi en el nostre marc de referència. És el que surt al vídeo, que arribarà i fara renèixer els diaris, que viuran una segona joventut.

Les empreses editores s’estalviaran les despeses d’impressió i distribució, que avui representen una part important del cost d’un exemplar. Aquest marge d’estalvi se’l repartiran entre les editores i els lectors: el diari serà més barat, però el marge per a les editores serà major. No és només un tema econòmic, és una evolució que permetrà a les empreses editores concentrar-se en el que millor saben fer: produir continguts informatius, i oblidar-se de la logística d’imprimir i distribuir els exemplar, que es descarregaran automàticament als e-newspapers.

Ens esperen uns anys molt durs per als diaris, però qui aconsegueixi sobreviure viurà un renaixement de la mà de l’e-newspaper. Els diaris estaran més vius que mai!

La repetició del referèndum a Irlanda per la ratificació del tractat de Lisboa, és un altre antecedent interessant a apuntar a la llibreta del full de ruta per la independència de Catalunya. La política internacional en els darrers anys ha establert alguns precedents importants que podran esgrimir-se per analogia en el cas català.

EL REFERENDUM PER LA INDEPENDÈNCIA DE MONTENEGRO va homologar les condicions per a l’acceptació internacional del resultat: més del 50 per cent de participació i més del 55 per cent del vots a favor. A Catalunya, parlem de poc més de 1.400 vots. També cal destacar com ha evolucionat Montenegro d’ençà l’independència: “És molt difícil estar en contra de la independència amb tot el que hem guanyat convertint-nos en un nou Estat”, diu ara Srdan Milic, líder dels proserbis que van votar en contra de la secessió. És com si l’Alejo Vidal-Quadras digués el mateix respecte a Catalunya. Poca broma.

LA DECLARACIÓ PARLAMENTÀRIA D’INDEPENDÈNCIA DE KOSOVO és potser l’antecedent més destacat per al nostre país. És el full de ruta homologat per la comunitat internacional en cas que l’estat del qual el nou país vol segregar-se n’estigui en contra. És tan senzill com que una majoria simple del parlament declari formalment la independència. El procés cap al nou estat queda a continuació a mans d’una comissió que negocia les condicions amb l’estat del qual se segrega i amb les instàncies internacionals. En el cas de Kosovo no ha calgut ni tan sols un referèndum posterior de ratificació.

EL REFERÈNDUM IRLANDÈS del 2 d’octubre també estableix un precedent molt important per a Catalunya. Queda establert doncs a Europa que una consulta vinculant amb resultat negatiu pot repetir-se a fi d’obtenir un resultat afirmatiu. Com en el cas quebequès, obre la porta a reiterar un referèndum d’autodeterminació que no sigui majoritari.

Convé que ens ho apuntem tot plegat a la llibreta, perquè més d’hora que tard ens serà de molta utilitat.