Calidoscopi

“Sota les voltes diu Marta que es mulla;

-Treu-te el mallot, guarneix-te de lilàs,

Que sí que só, més que ningú, veraç:

Em plaus, quan plou, tan nua com la fulla…”

Aquests quatre versos de Josep Vicenç Foix, m’han perseguit sempre. Va ser un llibre llegit a disgust, pel que tenia de lectura obligada, quan encara era massa jove com per gaudir amb desvergonyiment de la bellesa d’unes frases ben dites. La poesia, aquells dies, em semblava una complicació innecessària per dir coses que em semblaven perfectament explicables en prosa. No sabia que sovint, parlar tangencialment de les coses, és la manera més exacte de dir-les. I si no s’entén què vull dir… doncs no seria el moment d’explicar-ho. El cas és que les 31 paraules de l’estrofa citada se’m van quedar gravades a foc, a dins, al cor, i al cap, a tots dos llocs. I no sé per què aquestes sí i d’altres no, però va ser així.

I em van fer aprendre, com a tants altres companys, La vaca cega, de Joan Maragall. Deu fer vint-i-cinc anys (vint-i-cinc anys!) i encara puc recitar el poema de memòria. De petit em semblava un tema vulgar, pobre i trist (innocent ignorància). I ara que sóc més gran, malgrat que encara ho ignoro gairebé tot de tot, em sembla bonic i delicat, sensible i tendre.

“… Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades

ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera,

fan dringar l’esquellot, mentres pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria …”

Ella cauria… perquè és cega. Però ja diuen que no hi ha més gran ceguesa que la del que no vol veure. I és ben cert. Però veure-hi clar, a vegades … costa tant!

Aquest “…costa tant!”, ara que parlo de records, em fa venir a la memòria L’Estaca, de Lluís Llach. Recordo viatges en cotxe amb la banda sonora dels concerts que va fer el cantautor de Verges en el Palau d’Esports de Montjuïch, el 15 i el 17 de gener de 1976, dos mesos després de la mort del nefast dictador. El primer record musical que em ve al cap d’aquelles audicions és la veu de Llach cantant que la gallina deia que prou. Jo no sabia què volia dir exactament la cançó, però intuïa que el sentit anava més enllà de l’emprenyada d’una ponedora d’ous (Veieu? Aquest en seria un exemple: en determinades circumstàncies, la única manera de dir les coses clares pot ser dir-les de biaix).

I la memorable Ítaca,

“… Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí,

però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys,

que siguis vell quan fondegis l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que et doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,

sense ella no hauries sortit.”

Els versos de Kavafis traduïts per Carles Riba, cantats per Llach, i viscuts amb passió per vàries generacions de catalans, sonaven una vegada i una altra mentre els paisatges passaven de pressa, a dreta i esquerra del cotxe. Jo, assegut al seient de darrere, sense cinturó de seguretat, com era general costum aleshores, aguantava entre els dits la caixa del casset, i em deixava seduir per la foto de la caràtula, en blanc i negre, del concert… tenia quelcom de màgic que no sabia, ni sé, explicar.

Totes aquestes cançons i poemes, formen part de la història personal de molta gent. De fet, són grans de sorra que fa segles que s’acumulen i que han anat forjant una cultura, una tradició, una manera de ser i viure: la nostra. Més enllà dels patriotismes, que quan perden la mesura són nefastos, és essencial que preservem i continuem enriquint la cultura que ens és pròpia, ara que perilla potser més que mai. El castellà, l’anglès, les seves cultures que avancen com un tsunami contra tota realitat cultural minoritària, les dificultats creixents que es troben escriptors i músics per viure de les seves produccions en català, … tot plegat són qüestions que van fent més i més difícil la supervivència de la cultura catalana amb una certa… puresa ( la paraula “puresa” es pot mal interpretar, però la intencionalitat que li vull donar no és l’excloent i endogàmica, que l’aniria matant, sinó, la oportunitat de mantenir la identitat i les peculiaritats que la distingeixen de les altres). És obligació de cada comunitat cultural lluitar per la bona salut de la seva idiosincràsia, ja sigui la catalana, l’andalusa o la dels maorís, per dir alguna cosa; la pervivència de totes les realitats culturals és una riquesa pel conjunt de la humanitat. Pel que fa a nosaltres, lluitar i defensar el que ens és propi, a través de les armes “nobles” que tenim a l’abast: valors i principis, treball, gosadia, tradició, lleialtat, i la tossuderia que l’ha mantingut viva fins ara, malgrat els atacs furibunds dels quals ha estat víctima al llarg dels segles,… , és essencial si volem sobreviure com a poble i mantenir vives les nostres arrels.