Calidoscopi

Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.