Calidoscopi

Enmig d’una conversa trivial, un amic em va explicar que un dia, fent zàping, va veure una pel·lícula en la qual sortia un home gran conduint un tractor per la carretera. Deia el meu amic que va canviar de canal, i que al cap de 20 minuts va tornar a posar-lo. L’home encara conduïa el tractor. Va tornar a canviar i 20 minuts més tard tot continuava igual. Li va fer molt de riure.
Vaig saber de seguida de quina pel·lícula em parlava. Es diu Una història de debò (The straight story, 1999), del director David Lynch, però no és ni molt menys una pel·lícula de riure, ni el vehicle que condueix el protagonista és un  tractor, sinó un tallagespa.

El film explica una història real. La d’Alvin Straight, un home de 73 anys, que s’assabenta que el seu germà, amb el qual no parla des de fa 10 anys a causa d’una discussió, ha tingut un atac de cor. Com que ell mateix té la salut molt precària i és conscient que tots dos estan en el tram final de la seva vida, vol anar-lo a veure i fer les paus abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu comença un llarg viatge de 500 milles (uns 800 quilòmetres) al damunt d’un tallagespa.

El viatge és de fet un viatge que fa l’Alvin cap a l’interior de si mateix, una mena d’autoexorcisme emocional durant el qual s’administra llargues dosis de silenci i solitud, i en aquest sentit la lentitud del tallagespa li és idònia. L’objectiu? Reflexionar sobre les causes per les quals va renyir amb el seu germà, i sobretot donar-se temps per pair l’orgull que els havia distanciat. Però pel camí acaba reflexionant en veu alta sobre altres aspectes de la seva existència (la família, la guerra, la mort, la fraternitat…). Els encenalls que provoquen aquestes reflexions són les persones que va trobant. En moltes hi reconeix la por, l’orgull, la vanitat… que els confronta amb els seus respectius entorns familiars i socials. És en aquestes circumstàncies que explica les seves vivències personals com qui explica una batalleta de vells, però amb la peculiaritat que connecten directament amb la realitat dels seus sobtats interlocutors. Ho fa sense paternalismes, sense voler tenir raó ni deixar de tenir-ne. Simplement explica la seva experiència i tot seguit continua el seu camí, donant-los així un motiu per reflexionar sobre la manera com estan portant les seves vides.

El perill és que la pel·lícula es converteixi en un exemple més d’aquell sentimentalisme ensucrat tan característic de molts llargmetratges nord-americans, o en una lliçó de moralisme ultraconservador ianqui. Hi cau en alguns moments, quan el dramatisme de les històries s’engruixeix amb detalls que busquen esgarrapar la fibra sensible de l’espectador. Però cal aclarir que no és el to habitual del film. En general és una pel·lícula més de silencis que de paraules; d’històries més insinuades que narrades. És una pel·lícula d’emocions intenses però contingudes, sòbria i senzilla. Transcorre com la vida: minut a minut i de vivència en vivència, fins al final. És una història particular i irrepetible explicada amb tendresa i naturalitat, sobre la vellesa, les dificultats, els errors, els remordiments, la insensatesa, la paciència, el temps, l’amor, el perdó… és a dir, alguns dels incomptables factors que donen color i forma a una vida viscuda intensament.
És, en resum, una pel·lícula per gaudir, per sentir-la, per pensar-la… tant de bo hi hagués més pel·lícules així.