Els darrers anys, i per raons diverses que no vénen massa al cas, he disposat sovint d’aquest preuat tresor: temps. Temps per mi. Temps per gastar o malgastar en el que volgués. Gràcies a aquest Temps he crescut molt com a persona, i també professionalment, perquè m’he enriquit de gent i situacions amb les quals he pogut invertir hores, gustos, confidències i vivències. Gràcies a aquest Temps, i d’una manera tangencial, faig la feina que faig. Gràcies a aquest Temps he conegut a persones que m’han fet sentir molt viu i afortunat. Gràcies també a aquest Temps he viscut situacions en les quals no hauria pensat mai que em trobaria. Algunes extraordinàriament interessants i agradables. D’altres doloroses i pertorbadores. Algunes inconfessables. D’altres que maldo per explicar. En definitiva, de totes menes i colors, però totes enriquidores en la seva justa mesura.

I parlo del Temps ara, perquè, per raons diverses també, fa temps que de Temps no en tinc gaire. I no ho lamento ara mateix, però el trobo a faltar. Una de les més immediates i públiques conseqüències ha estat, per exemple, la impossibilitat gairebé material d’actualitzar aquest blog amb una quotidianitat raonable. Ho lamento. Ho lamento perquè, escriure del que vull i quan vull (ara en aquest blog, però abans, i en formes bastant més intimistes, en d’altres) en certa manera em va salvar la vida en un moment determinat. Em va permetre “vomitar” sentiments, pors, terrors, esperances, instints, desitjos, vergonyes… em va permetre verbalitzar totes aquelles coses que a vegades no volem veure en nosaltres mateixos. A verbalitzar-les i fer-me-les veure, i per tant afrontar-les. Indubtablement això m’ha fet gran, i crec que millor persona. Un principi essencial d’aquesta mena d’escriptures analgèsiques, ansiolítiques i vitamíniques és, sens dubte, la sinceritat amb un mateix. La sinceritat crua i dura. Exposar-se, un mateix, tot allò que ens preocupa, ofèn, entusiasma, excita… les parts més fosques i lluminoses de la nostra manera de ser i viure, i fer-hi front. No és senzill, però és molt enriquidor. I això només es pot fer si podem dedicar-nos Temps.

Si algú ha llegit aquestes elucubracions fins aquí (no crec que sigueu gaires), probablement considerareu que són una pèrdua absurda de temps. El profit o desprofit que en tragueu és cosa vostra. Però jo sí que n’he tret profit de fer-ho. Quin? Dedicar-me uns minuts a fer allò que feia abans: escriure sobre el que vull i quan vull. I sabeu què us dic? Que l’experiència ha estat molt gratificant.

Però ja en tinc prou. En tinc prou perquè ahir vaig llegir a El Punt que l’alcaldessa, Iolanda Pineda, havia manifestat que no està satisfeta de la seguretat al municipi (ella sí que fa servir aquesta paraula, i no vull dir que estimi el poble menys que jo, cosa que no seria certa en absolut), per l’increment de robatoris, destrosses del mobiliari urbà, baralles, ocupacions d’habitatges… i perquè vaig llegir en una altra plana que una jove de 19 anys de Salt ha denunciat que diumenge al vespre la van envoltar un grup de nois de 12 o 13 anys i la van intimidar, perseguir, i amenaçar que la violarien. I en tinc prou perquè fa dies que sento com certs responsables polítics diuen que cal evitar postures xenòfobes com la de l’ajuntament de Vic, que es negava a empadronar immigrants il·legals.

Mirin, sóc de Salt des del mateix dia que vaig néixer. Tota la vida he viscut en un poble amb alts percentatges d’immigració, i no sempre m’ha agradat, sincerament. Però més enllà de les meves mancances humanitàries, que les tinc com tothom (però que qui em coneix sap com intento racionalitzar-les i combatre-les), constato que a Salt hi ha un problema, i que no és de xenofòbia, tot i que si ningú hi fa res (que és just el que hi fan: res) hi degenerarà. El problema de Salt és de marginació social, no racial. El problema de Salt és l’excessiva concentració (es parla d’un 40%) de persones nouvingudes que no tenen res, ni tan sols papers, i que volen poder viure, la qual cosa no és gens criticable. Al contrari, els dignifica com a persones, més enllà dels indesitjables que pugui haver-hi, i hi ha, entre ells. El problema no és si són blancs, negres, grocs o verds… sinó que hi ha hagut irresponsabilitat a l’hora de no haver evitat les altes concentracions de persones sense recursos, no adaptades als més bàsics principis de comportament cívic tal com els entenem en aquesta Europa del benestar en la qual diem que vivim. Europa, des d’una perspectiva social, en alguns carrers de Salt, no existeix. I això és intolerable. I repeteixo: el tema no és que les persones que viuen amuntegades en certs blocs de pisos i carrers del poble siguin africanes, sud-americanes o asiàtiques, sinó que viuen en condicions de marginació, pobresa i en alguns casos d’insalubritat. La culpa no és d’ells, perquè ningú marxa de casa seva perquè sí. El que es juga la vida per anar a l’estranger és per subsistir o intentar viure millor, ell o la seva família. La culpa és dels responsables polítics, del nivell que sigui, que han permès la formació d’aquests guetos (que és en el que s’han convertit moltes zones de Salt).

Fins ara, a Salt, no ha passat cap desgràcia remarcable. Però passarà si no posen remei a la situació, perquè el dia que uns quants vailets com aquests dels que parlàvem violin efectivament a una noia, la comprensible ràbia degenerarà en absurda xenofòbia i les conseqüències poden ser realment greus.

Les mesures que volia instaurar Vic són un crit d’alerta d’una administració que no té eines per gestionar un problema real que pateixen, o que perceben com a real. I què han fet? El mateix que faria tothom que se sent amenaçat: agafar l’única arma que té a l’abast i defensar-se. El que volia fer Vic no està bé (estic segur que ells mateixos ho pensen), i, per tant, segurament està bé no deixar-los-ho fer, però alhora que se’ls prohibeix negar l’empadronament als il·legals, s’hauria de reflexionar quina raó o circumstància els ha portat a voler prendre aquesta mesura, i aportar solucions reals, no paraules buides que només intenten mantenir vots i anar tirant.

La gent no vol anar tirant, senyors que manen. La gent ha treballat durant generacions per tenir els nivells de benestar que tenim ara. I vol mantenir-los, o més aviat augmentar-los. I en certs llocs, com ara a Salt, la sensació de benestar, la seguretat, el civisme, són molt pitjors que fa uns anys. Personalment, fins al punt que em fa por deixar que els meus fills juguin al carrer amb mainada que no conec, encara que jo hi sigui a prop, fins saber “de quin pal van”. M’agrada que els meus fills tinguin companys de classe d’altres races, que aprenguin que en aquest món hi ha cultures diferents, llengües diferents, costums i persones diferents… els enriqueix, penso jo. Però no m’agrada que visquin envoltats de marginalitat, i que la seva identificació amb el poble estigui condicionada per aquest fet. A aquest pas, per ells, Salt serà només el municipi on va néixer el seu pare. De poble, no en tindran.

L’alcalde de Barcelona, o no ha llegit a Sun Tzu, o no se’l creu, o considera que la seva guerra no és obtenir els Jocs Olímpics d’hivern per la ciutat comtal, sinó sortir reelegit com a alcalde. Perquè està clar que la iniciativa de proposar Barcelona com a organitzadora dels jocs d’hivern del 2022 neix viciada per la manca de previsió, coordinació i unitat d’actuació de totes les institucions i persones que hauran de fer-la possible. Ningú no en sabia res. Lamentable. Les coses, fetes així, estan abocades al més estrepitós fracàs.

Almenys, hauria estat un detall que hagués fet pinya amb les necessàries seus o subseus on s’haurien de desenvolupar les proves. Perquè si des dels Pirineus opinen que ells no estan per la feina (pel moment, per la forma… pel que sigui)… tururut candidatura. I el senyor Hereu quedarà ben retratat perquè només li quedarà l’opció de fer l’eslàlom gegant a la baixada de Montjuïc, i el bobsleigh al Tibidabo. I que ell quedi retratat, doncs ja li està bé, perquè s’ho ha buscat. El que passa és que, com a representant polític de la ciutat comtal, compromet el bon nom de la ciutat en una batalla que ara mateix, de la forma com s’ha fet, sembla més seva que compartida, i més perduda que guanyada.

La idea del (espero) ben intencionat alcalde és fer la inauguració i el repartiment de medalles a la capital, i desenvolupar totes les proves (menys tres d’indoor) en diferents zones dels Pirineus. És a dir: aneu a jugar al pati i llavors veniu a casa a rebre els manyacs. Jo proposo, lidero i protagonitzo… i vosaltres a tot em dieu que sí.

És una proposta plena d’aquell regust de centralisme xava al qual alguns responsables polítics no saben o no volen renunciar. Fa pensar en allò de “la crosta”, però més que nacionalista en una crosta centralista.

Tant de bo poguéssim organitzar uns Jocs Olímpics d’hivern algun dia, però hauríem de fer les coses com se suposa que les fem els catalans: ben fetes i ben treballades. Que sigui un projecte de ciutat, i alhora, en tant que capital de Catalunya, un projecte de país. Un projecte comú que pugui comptar amb l’entusiasme de tothom. I sobretot que no sembli un acte desesperat d’una persona que té por de perdre la poltrona.

Hereu es mostra decidit a fer honor al seu cognom i ser l’hereu de Maragall en tots els àmbits possibles, per bé i per mal. Ho ha estat en l’alcaldia, vol ser-ho en el “somni olímpic”, i amb tal ambició no s’està d’imitar-lo deixant-nos anar, de tant en tant, una “maragallada” ben genuïna.

Najaf Sultana, Zainab Bibi, Munira Asef, Irum Saeed, Shanaz Bibi… tenen en comú diverses coses: són dones, pakistaneses, i tenen el rostre desfigurat perquè uns individus (des d’enamorats gelosos, passant per parents ressentits i fins i tot un pare que no volia més filles) van llençar-los àcid a la cara. Les fotos són esfereïdores. Retrats de dones a les quals la insensatesa d’uns salvatges va regirar la vida. Tanmateix, les seves mirades, la de les que els han quedat ulls amb els quals mirar, desprenen una dignitat immensa, evident, evocadora, que desplaça el lògic i primigeni instint de compadir-les per una admiració respectuosa, silenciosa, solidària, dolguda i alhora corpresa per la seva desgràcia; i una impressió d’incredulitat sobtada que ens fa dir que, encara que sabem que aquestes coses passen, sembla mentida que puguin passar. És una incredulitat que no és fruit del desconeixement, sinó de la visió directa d’unes fotos que no amaguen ni exageren, que mostren la realitat crua, temible… pertorbadora. Fotos de cares, fetes de cares, sense analgèsics visuals ni trampes que atenuïn la impressió que causen a l’observador.

Les fotos d’aquestes cinc dones, i les d’unes quantes més, són les que han merescut el primer premi del certamen Fotopres 2009, organitzat per l’Obra Social de “la Caixa” (CaixaForum de Barcelona fins al proper 21 de febrer). Són del fotògraf Emilio Morenatti, i les recull sota el nom de “Violència de gènere al Pakistan”. A més de les fotos de Morenatti, hi ha exposats els treballs de vuit artistes més.

El segon premi ha estat atorgat a Walter Astrada pel treball titulat “Violència postelectoral a Kènia”, i el tercer a Alfonso Moral, per “El Líban, entre mar i foc”. També s’hi exposen les fotos de Mikel Aristregi (“-40ºC / 96ºC”), que retrata homes i dones dels estrats més baixos de la societat d’Ulan Bator, capital de Mongòlia, i el greu problema que tenen amb l’alcohol; Marta Ramoneda (“Khusra. Transgènere al Pakistan”), que orienta l’objectiu cap als transsexuals del Pakistan; Jo Exposito (“Hostes de Déu”); Aleix Plademunt (“DubaiLand”); Lurdes R. Basolí (“Caracas. La sucursal del cel”) i Fosi Vegue (“Grans èxits”). Tots testimonis de realitats on la mort, el dolor, la injustícia, el fanatisme… i també en alguns casos la decadència i un luxe artificiós, entre sòrdid i decrèpit, són la realitat quotidiana de molts éssers humans. Com diu el fulletó de l’exposició, els treballs ofereixen una imatge crua i impactant però, alhora, humana i propera, que convida a la reflexió sobre la societat actual. I jo hi afegiria: una reflexió que hauria d’anar acompanyada d’algun sentit de responsabilitat més gran que el que tenim ara, per, entre tots, canviar el signe d’aquestes vides marcades per les guerres, la marginació i la violència.

Fotògraf: Emilio Morenatti

Fotògraf: Walter Astrada

]]> http://blogs.elpunt.cat/jordinadal/2009/12/fotopres-2009/feed/ http://blogs.elpunt.cat/jordinadal/2009/12/actors-i-compromisos/ http://blogs.elpunt.cat/jordinadal/2009/12/actors-i-compromisos/#comments Thu, 24 Dec 2009 08:56:56 +0000 Jordi Nadal http://blogs.elpunt.cat/jordinadal/?p=726 Llegeixo que Susan Sarandon i Tim Robbins, parella de fet des de feia 23 anys, se separen. No acostumo a afectar-me per les notícies que tenen una tonalitat massa rossa (igual que les que groguegen em provoquen una mena de calfred incòmode i desagradable; deu ser que no m’agraden les notícies de colors), però en el cas dels dos actors nord-americans, m’ha sabut greu.

Acabo d’escriure això i rumio que no estic del tot d’acord amb aquest “sentiment”. Si s’han separat de mutu acord, cosa que es desprèn de la notícia que he llegit, més que penedir-se’n és per admirar-los: han fet ús de la seva llibertat per decidir per quins viaranys ha de transcorre la seva vida. Està molt bé, i punt final. Punt final perquè és la seva intimitat i tindran els seus motius, que desconec de primera mà (cap dels dos m’ha trucat per explicar-me què ha passat, però si algun necessita parlar que compti amb mi… i un traductor, perquè el meu anglès no dóna per a converses amb massa subtileses).

Deia que em sabia greu perquè admiro (respectuosament, en lletra petita; sóc incapaç de sentir una admiració desaforada per cap ésser humà, en tant que entenc que tots som polièdrics, i que els sants només existeixen en la ment dels altres)… admiro, deia, a aquestes dues persones pel seu compromís social i la seva capacitat per pensar i manifestar les seves opinions d’acord amb la seva consciència, en un país en què les persones d’una certa notorietat pública sembla que no obrin la boca si no és amb el vist-i-plau del seu equip d’assessors d’imatge. En certa manera desentonen de la impressió que causa la societat a la qual pertanyen, caracteritzada (generalitzant) pel pensament únic, bimoral i políticament correcte. I no estic dient que sempre estigui d’acord amb ells, naturalment.

N’hi ha uns quants d’aquests actors compromesos. Ara mateix em vénen al cap Martin Sheen, Sean Penn i també Javier Bardem, però n’hi ha molts més, per sort. Alguns, des del meu punt de vista, grans actors. D’altres actors i prou. Però aquesta és una altra qüestió. El realment important és que són conscients, més enllà dels seus interessos professionals, que la popularitat els obliga, íntimament, a expressar les seves idees i els seus principis ètics, polítics, morals i cívics. En aquest aspecte, i deixant de banda les seves respectives imperfeccions humanes, que tenen com tenim tots, i que són una altra qüestió, són persones davant les quals em trauria el barret… si en portés. Sí, senyor.

De ben petit, quan encara faltava molt perquè es prohibís l’entrada a les places de toros als menors de catorze anys, vaig assistir a aquest “espectacle” en moltes ocasions. Vaig veure alguns dels considerats millors toreros del moment, toreros i rejoneadores, i no tinc la sensació que afectés la meva emotivitat veure com els clavaven una espasa d’un metre de llarg per damunt el llom, entre els omòplats, fins a l’empunyadura, que li tallava l’aorta o li foradava els pulmons i li provocava la mort perquè la seva pròpia sang l’afogava. Ni tampoc feria la meva sensibilitat veure com li clavaven banderilles, que no deixen de ser arpons petits amb una punxa grossa com el dit polze d’un adult que queda clavada a l’esquena i va burxant i dessagnant l’animal durant tota la estona que encara dura el sacrifici. Ni em traumatitzava el punxó gruixut com el canell que els clavava el picador, apretant amb tot el pes del seu cos mentre el brau intentava, inútilment, tombar el cavall protegit per a l’ocasió.

No crec tenir traumes per haver vist aquestes coses, però sí conviccions i opinions formades: primera, que és irrellevant si aquell espectacle afectava la meva sensibilitat o no, perquè és evident que al toro, l’animal, sí que li afectava, i la seva afectació implicava una mort lenta i dolorosa. I pel que té d’innecessari sacrificar l’animal d’aquesta manera, ja és raó suficient per prohibir-ho. Segona, la convicció que és un espectacle sàdic que no té res d’artístic. On és l’art? En els moviments xulescos i amanerats dels “artistes”? Si això és art, és de la més baixa categoria imaginable, i no compensa de cap manera el dolor que es provoca a un ésser viu. I tercera: que els arguments a favor d’aquesta activitat són simple retòrica. La realitat és una, i només cal veure-la en els ulls de la bèstia quan jau a terra, esperant, després de tots els suplicis mencionats, que li clavin un ganivet a la nuca que, si l’encerten, li provocarà, ara sí, una mort immediata.

Aquesta mena de servei per a la meitat de la població, més o menys (els nens poden pujar-hi amb les seves mares o acompanyants femenines? Fins a quina edat?), ja existeix en unes quantes ciutats del món, i ara sembla ser que Barcelona serà la primera ciutat de l’estat espanyol que en tindrà.

Per què no fan taxis per homosexuals, taxis per negres, taxis pels que tenen els ulls blaus i taxis pels que són vegetarians, posem per cas? Fins a quin extrem estem disposats a arribar a l’hora de desnaturalitzar una cosa tan normal com és que en el món hi ha homes i dones i que els humans som éssers socials que podem i hem de conviure? Tornarem a separar els nens i les nenes a les escoles? Destinarem una vorera del carrer per als homes i una altra per a les dones? No fos cas que algú se sentís incòmode passant pel costat d’una persona de l’altre sexe, com succeïa en alguns països, no fa tants anys, amb qüestions racials.

Tindran mercat aquests taxis? Potser sí, i emprendre nous negocis amb possibilitats d’èxit és del tot lloable des d’un punt de vista empresarial i també social, però no ho és si suposa una discriminació d’un sector de la població, el que sigui.

Fer taxis roses i argumentar que va destinat a totes aquelles dones que no se senten còmodes en un vehicle que condueixi un home, és un insult i una discriminació, i també una falta de respecte. Fa la sensació que tractin als taxistes d’assetjadors i de poca professionalitat, i és criminalitzar indiscriminadament a tots aquells que tenen la “desgràcia” de ser homes.

A veure si tots plegats ens fem menys masclistes i feministes, i més persones. Ja està bé que tinguem la pell fina amb les injustícies, però no per crear-ne de noves.

El film explica una història real. La d’Alvin Straight, un home de 73 anys, que s’assabenta que el seu germà, amb el qual no parla des de fa 10 anys a causa d’una discussió, ha tingut un atac de cor. Com que ell mateix té la salut molt precària i és conscient que tots dos estan en el tram final de la seva vida, vol anar-lo a veure i fer les paus abans no sigui massa tard. Amb aquest objectiu comença un llarg viatge de 500 milles (uns 800 quilòmetres) al damunt d’un tallagespa.

El viatge és de fet un viatge que fa l’Alvin cap a l’interior de si mateix, una mena d’autoexorcisme emocional durant el qual s’administra llargues dosis de silenci i solitud, i en aquest sentit la lentitud del tallagespa li és idònia. L’objectiu? Reflexionar sobre les causes per les quals va renyir amb el seu germà, i sobretot donar-se temps per pair l’orgull que els havia distanciat. Però pel camí acaba reflexionant en veu alta sobre altres aspectes de la seva existència (la família, la guerra, la mort, la fraternitat…). Els encenalls que provoquen aquestes reflexions són les persones que va trobant. En moltes hi reconeix la por, l’orgull, la vanitat… que els confronta amb els seus respectius entorns familiars i socials. És en aquestes circumstàncies que explica les seves vivències personals com qui explica una batalleta de vells, però amb la peculiaritat que connecten directament amb la realitat dels seus sobtats interlocutors. Ho fa sense paternalismes, sense voler tenir raó ni deixar de tenir-ne. Simplement explica la seva experiència i tot seguit continua el seu camí, donant-los així un motiu per reflexionar sobre la manera com estan portant les seves vides.

El perill és que la pel·lícula es converteixi en un exemple més d’aquell sentimentalisme ensucrat tan característic de molts llargmetratges nord-americans, o en una lliçó de moralisme ultraconservador ianqui. Hi cau en alguns moments, quan el dramatisme de les històries s’engruixeix amb detalls que busquen esgarrapar la fibra sensible de l’espectador. Però cal aclarir que no és el to habitual del film. En general és una pel·lícula més de silencis que de paraules; d’històries més insinuades que narrades. És una pel·lícula d’emocions intenses però contingudes, sòbria i senzilla. Transcorre com la vida: minut a minut i de vivència en vivència, fins al final. És una història particular i irrepetible explicada amb tendresa i naturalitat, sobre la vellesa, les dificultats, els errors, els remordiments, la insensatesa, la paciència, el temps, l’amor, el perdó… és a dir, alguns dels incomptables factors que donen color i forma a una vida viscuda intensament.
És, en resum, una pel·lícula per gaudir, per sentir-la, per pensar-la… tant de bo hi hagués més pel·lícules així.

El currículum del saltenc Joan Mateu (1976) impressiona. Això d’haver exposat, amb trenta anys, a Nova York, San Francisco, Miami, Madrid, Barcelona,… vesteix molt, i alguna cosa deu voler dir en referència a la qualitat del seu treball. Però el que impressiona de veritat, més enllà de les ciutats en les quals ha exposat i en les que exposarà, és la contemplació tranquil·la i sense presses de la seva obra. La seva pintura fuig dels grans escenaris (gairebé sempre, però només gairebé, perquè té excel·lents quadres d’espais oberts, més o menys grans, com per exemple una visió aèria de Nova York exquisida) i es concentra en la proximitat, normalment en una figura humana, quasi sempre una dona aliena al fet que és l’objectiu pictòric del pintor, pintada de costat o d’esquenes, i a la qual tracta, a través del pinzell, amb tanta delicadesa com respecte.
Les composicions tenen una harmonia de colors i formes que fan que el conjunt sigui molt bell i ple d’una senzillesa franca i natural, com si el quadre hagués nascut dels pinzells d’en Mateu gairebé per generació espontània. És una impressió i prou, és evident, perquè aquesta naturalitat en les línies, en les formes, en les postures de les figures, és un efecte aconseguit amb la barreja de grans quantitats de treball i una innata capacitat d’observació i transmissió.
Un efecte que sobta en alguns dels quadres, i alhora en reforça el caràcter i la impressió d’espontaneïtat, mostrant un punt de vista inesperat, són els angles des dels quals es contemplen els motius principals. Sovint són angles esbiaixats, atrevits, radicals, o perspectives picades, de dalt a baix, que contrasten amb la dolçor del conjunt, amb la tebior dels colors, amb la llum i les ombres, dotades de gran naturalitat i un cert intimisme, fugint dels excessos però sense defugir els reflexos, quan hi són presents.
En resum, els seus quadres són poesia. Una poesia intensa i vital, plena de realisme. Autèntiques fotografies pintades en les quals les habilitats del pintor aporten a la realitat un plus de serenor, de silenci, de reflexió i contemplació. Silencis tan densos com plaents, instantànies i moments glaçats, sí, però en els quals el temps, la sensació de temps, hi és ben present. Un regal pels sentits.

Web de l’autor: www.joanmateu.com