El doble decalatge laboral

La subocupació de molts dels treballadors
amb un nivell de formació més alt, i dels joves
en particular, és un símptoma clar d’un teixit
productiu que ha estat incapaç de construir
                              les bases de l’economia del coneixement.

Fa pocs dies la premsa es feia ressò d’una convocatòria d’oposicions per a una cinquantena de places d’auxiliar administratiu a la que van concórrer més de tres mil cinc-centes persones. El més significatiu no és tant el nombre de candidats, més de setanta per plaça, sinó el fet que prop del setanta-cinc per cent dels aspirants superaven de llarg la formació mínima requerida (un pobre títol d’ESO en aquest cas) i no pocs eren llicenciats universitaris.

Amb més de sis-cents mil aturats a Catalunya l’atur estructural és a l’ordre del dia. I no és estrany. Serà molt i molt difícil trobar una sortida als centenars de milers de treballadors sense qualificació que s’acumulen a les llistes del SOC. Gent sense res a oferir més enllà de les seves mans. Però aquesta tragèdia no pot fer oblidar l’altre gran decalatge del mercat de treball. Els milers de llicenciats incapaços de trobar una sortida laboral que respongui al seu potencial. Un universitari fent d’auxiliar administratiu d’una administració pública és un malbaratament de recursos enorme. Del recurs humà en si mateix, que podria germinar i donar més fruit en un altre entorn, però també dels ingents recursos públics abocats a formar-lo i que no donaran el resultat esperat.

La qüestió és greu perquè tot i que la subocupació pugui semblar menys urgent i dramàtica que l’atur estructural el cert és que no ho és. No ho és gens. Una economia potent, dinàmica i productiva pot acceptar la càrrega que suposa una gran bossa d’atur estructural. Si la població activa és prou gran i l’economia creix es poden destinar recursos a suavitzar el cost econòmic i social de l’atur de llarga durada mentre s’intenta reconduir, mitjançant la formació, cap a nous sectors en creixement. Aquest és en tot cas un problema del passat. Una rèmora que les economies han de carregar quan fan un salt evolutiu a un ritme superior al que marca l’adaptació de la força de treball.

L’autèntica tragèdia és el segon decalatge esmentat perquè és un problema de futur. La subocupació de molts dels treballadors amb un nivell de formació més alt, i dels joves en particular, és un símptoma clar d’un teixit productiu que ha estat incapaç de construir les bases de l’economia del coneixement. Sense un esforç per posar en valor els nostres actius no es generarà el creixement necessari per amortir les conseqüències de l’atur estructural. Sense empreses despertes en sectors de futur que aprofundeixin en el potencial de productivitat gairebé infinit de l’economia del coneixement no serem al grup capdavanter d’Europa. En el context econòmic global és fàcil ser Alemanya o el Marroc però no queda clar que hi hagi camí del mig.

Publicat dins de Atur, Catalunya, Crisi, Economia, Formació, General, Joves | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a El doble decalatge laboral

Emergents: és la demografia, estúpid.

 

De totes les economies emergents del darrer mig segle la japonesa és l’única que no ha superat la seva crisi de maduresa. Fa gairebé vint anys que el Japó malviu entre la recessió i el creixement escàs i l’envelliment de la població és, probablement, un dels protagonistes principals del drama.

L’envelliment anuncia la caiguda de la població a mitjà termini però ja de bon començament és un fenomen negatiu que castiga l’economia. La combinació d’una menor creació de riquesa (cau el nombre de persones ocupades) amb una major despesa social (puja el nombre de pensionistes i la despesa mèdica) resulta letal. Però aquesta no és la tragèdia principal de l’envelliment. És en la pèrdua de dinamisme on les economies massa madures (literalment!) pateixen els desequilibris més marcats però menys evidents. Una societat amb més vells i menys joves perd tremp i capacitat d’engegar iniciatives generadores de riquesa.

Ampliant el focus a les noves economies emergents l’envelliment japonès carrega una lliçó important. La Xina és un tigre de paper que podria enfrontar-se a mitjà termini amb una crisi llarga i profunda. A tots els desequilibris acumulats al llarg de vint anys d’explosió econòmica cal sumar-hi el risc demogràfic. La política del fill únic ha portat la demografia xinesa a una situació extrema que provocarà un envelliment radical de la societat d’aquí al 2050. Un país emergent amb una piràmide demogràfica gairebé calcada a l’europea. Una imatge que contrasta amb la de l’Índia, una democràcia vibrant amb una enorme base de població jove que mantindrà el dinamisme al llarg de les properes dècades.

El centre econòmic del món s’ha mogut al llarg dels darrers segles, de la Mediterrània a l’Atlàntic i més recentment cap al Pacífic, però llegint la demografia potser encara no s’ha aturat i podria continuar fent camí cap a l’Índic abans de l’any 2050.

Publicat dins de Crisi, demografia, Economia, Emergents, General, Globalització, Índia, Japó, Xina | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Emergents: és la demografia, estúpid.

Emergents, la Xina de paper

Una crisi anunciada que ara, quan sembla
impossible,ja es pot intuir a la Xina.

L’aparició en escena de les economies emergents ha trasbalsat el món. El motor econòmic global s’allunya d’occident. El pas del G7 al G20 és la foto d’aquest canvi i la creixent hegemonia xinesa, primer a l’Àsia i d’allà al món sencer, és gairebé un lloc comú. Però si el món no tornarà a ser a les mans d’uns quants homes blancs el poder xinès tampoc no és tan fort com sembla. L’imperi del Mig podria ser, com deia Mao parlant dels Estats Units, un tigre de paper.

L’ascens econòmic xinès és vertiginós però no únic. Segueix una estela d’èxits que comença al Japó de la postguerra i continua amb el miracle coreà. Uns precedents que la Xina replica pas per pas. Un enlairament basat en l’avantatge laboral en industries de baix valor afegit que porten a un creixement accelerat que transforma el país. Una explosió de riquesa que creix quan l’economia fa el pas cap a industries més complexes i que acaba amb una crisi tan pronunciada com el creixement anterior.

La crisi va arribar al Japó l’any 1991 quan el seu ascens semblava imparable. Uns anys més tard era el boom coreà el que acabava amb una crisi asiàtica que posava en evidència tots els seus desequilibris. No és possible créixer a un ritme vertiginós durant dècades sense generar unes tensions que acaben petant escandalosament. I la Xina no serà una excepció. Quan els japonesos van comprar el Rockefeller Center i els estudis de Hollywood ningú pensava que tenien els peus de fang però la bombolla immobiliària, l’endeutament excessiu, els crèdits dubtosos, la poca transparència del mercat intern i l’envelliment de la població ja n’anunciaven el fracàs nipó. Una crisi anunciada que ara, quan sembla impossible, ja es pot intuir a la Xina.

Si del que es tracta és de buscar un guanyador per al segle XXI potser caldria anar mirant a l’Índia, però aquesta és una altra història que mereix un post a banda.

Proper post: Economies emergents i demografia

Publicat dins de Crisi, Economia, Emergents, General, Globalització, Índia, Japó | Etiquetat com a , , , , , , , | Comentaris tancats a Emergents, la Xina de paper

Bons i polítics sense estalvis

 

A dreta i esquerra, govern i oposició, Joan Puigcercós, Montserrat Tura o Alícia Sanchez-Camacho, són alguns dels líders polítics que han fet públic que no compraran bons de la Generalitat per pura impossibilitat econòmica. Sembla que els seus salaris de diputat i Conseller no els permeten estalviar. Van justets i no disposen ni tan sols d’un petit raconet de mil euros per fer el gest d’invertir en deute públic de l’administració que governen o aspiren a governar.

Potser els ha semblat que en temps de crisi no tenir estalvis els humanitza però la cosa és més aviat preocupant. Si tenen líquid i senzillament no volen comprar l’emissió del “seny” al 4,75% potser és que saben millor que ningú com d’eixuta es troba la caixa i no se’n fien. Això ja seria prou greu però no cal ser alarmistes. No deu ser el cas. Però si realment no tenen estalvis llavors n’hi ha per arrencar a córrer. Si alguns dels més assenyalats d’entre els nostres dirigents son incapaços de fer bossa amb salaris que tripliquen, com a mínim, el salari mitjà dels ciutadans, com es pot esperar que administrin el diner públic amb dos dits de front?

Vergonya econòmica, cavallers, vergonya econòmica!

Publicat dins de Catalunya, Crisi, Economia, General | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Bons i polítics sense estalvis

El vent de la industria, de nou

Tot plegat marca un canvi de sintonia en l’economia global
que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!

Va caure el mur, el món es va fer petit mentre s’obrien les fronteres i amb l’abaratiment dels transports i les comunicacions l’economia global va canviar per sempre. Tot va canviar però poques coses van canviar tant com la industria. De sobte els països emergents tenien la capacitat de fabricar-ho tot a uns preus que a occident semblaven impossibles. Aquella capacitat productiva que el Japó i més endavant Corea i Taiwan havien demostrat arribava multiplicada per deu amb l’entrada a l’escena d’una Xina massiva i marcial. Els xinesos van fer seu l’eslògan brasiler i en tres dècades “d’ordem e progresso” s’han situat entre els motors industrials del món.

A Catalunya com als altres centres industrials d’occident el xoc va tenir conseqüències dures. La industria s’encongia i semblava condemnada a desaparèixer. Tot es podia importar de la Xina a preus ridículs impossibles de sostenir a Catalunya. Sectors sencers desapareguts. Algunes empreses del país van respondre amb l’especialització i la innovació però totes van acabar important components i deslocalitzant activitats per competir amb més garanties d’èxit. Dècades d’ocupació i riquesa industrial perduda que els serveis només han pogut compensar marcats per la precarietat i els salaris mileuristes. Una història de decadència que finalment comença a capgirar-se.

El creixement imparable va inflant els salaris xinesos encarint els seus costos. El Yuan guanya valor dia a dia i les tensions financeres resten atractiu a les importacions que cal pagar a l’avançada. Alhora la caiguda de la demanda a Europa i la incertesa que ho amara tot fan cada cop més difícil la compra de grans quantitats i guanya atractiu la possibilitat de treballar amb proveïdors pròxims que s’adapten amb flexibilitat i rapidesa a les necessitats del client. Tot plegat marca un canvi de sintonia en l”economia global que afavoreix la industria catalana. Toca aprofitar-lo!

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Publicat dins de Catalunya, Economia, Globalització, Xina | Etiquetat com a , , , , , | Comentaris tancats a El vent de la industria, de nou

La Generalitat truca a CETELEM

 

L’emissió de deute que prepara la Generalitat multiplica per 2,5 la rendibilitat de les Lletres a un any del tresor espanyol i supera la pràctica totalitat dels dipòsits disponibles al mercat. Buscar el finançament directe dels ciutadans sembla una bona opció que hauria de ser habitual però sobta una rendibilitat tan alta. Especialment quan s’hi afegeixen les comissions que els analistes fixen en un 3% i que alguns rumors situen fins al 5% si es contemplen les primes per objectius. Una despesa total per la Generalitat del 7,75% que podria arribar al 9,75%. La urgència, la poca confiança en la capacitat de col·locar el deute i la solidesa minvant de la institució poden ajudar a explicar que la Generalitat estigui disposada a pagar entre vuit i deu cops el preu oficial del diner per aconseguir finançar-se.

Si s’hagués reduït la despesa fa uns mesos potser no hauria calgut arribar fins aquí. Si s’hagués planificat una emissió similar fa uns mesos potser no hauria calgut pagar tan car. Si l’acord de finançament celebrat fa uns mesos hagués estat tan bo com deien potser no hauria calgut anar a la desesperada. Francament, per pagar el deute així de car, el Conseller Castells hauria pogut trucar a Cetelem.  

Publicat dins de Catalunya, Crisi, Economia, General | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a La Generalitat truca a CETELEM

I si la construcció fos la resposta?

“És en el totxo on hi ha l’origen del problema però
irònicament també en el totxo hi podria haver la resposta.”
 

La crisi econòmica que viu Catalunya no és només una crisi de la construcció però és sobretot una crisi de la construcció. És en el totxo on hi ha l’origen del problema. La construcció es va enfonsar provocant una explosió de l’atur que va castigar el consum causant una pujada encara més gran dels acomiadaments. Tot plegat passava a més en una economia amb consumidors molt endeutats que en perdre la feina queien en l’impagament i acabaven perjudicant el sistema financer. Un cercle viciós que fa més de dos anys que dura i que ha portat l’economia catalana a superar de llarg el mig milió d’aturats amb el sistema financer en paràlisi cardíaca i una reculada del 4,5% del PIB l’any 2009. Un panorama econòmic negre com el carbó.

És en el totxo on hi ha l’origen del problema però irònicament també en el totxo hi podria haver la resposta. Un tros de la resposta si més no. L’aturada del sector és total però d’alguna manera els preus s’han mantingut prou estables evitant les caigudes dràstiques que s’han vist en altres països. Només en un àmbit del mercat immobiliari les caigudes de preu han estat radicals en línia amb el que dicten l’oferta i la demanda. Els habitatges nous i de segona mà han baixat poc però el preu del sòl, el terra sobre el que s’edifiquen les futures construccions, ha caigut gairebé a la meitat. Un moviment que obre oportunitats interessants.

Tot i que l’estoc d’habitatges per vendre a Catalunya és enorme els preus, inexplicablement, no baixen i la demanda continua a l’espera. Però si el preu del sòl ha caigut a la meitat i també s’ha reduït el preu dels materials i el cost de la mà d’obra sembla lògic pensar que els habitatges aixecats avui podríen arribar al mercat amb descomptes d’entre el 40% i el 50%. Un caramel que volaria de les mans dels promotors i permetria arrencar de nou el motor del creixement. Es crearien llocs de treball que ocuparien aturats que difícilment es col·locaran en cap altre sector. Ocupats que començarien a pagar els seus deutes arrencant la roda del consum. Però sobretot cauria el preu global del mercat, que ara es manté alt de forma artificial, i l’equiparació entre cost de l’habitatge i poder adquisitiu faria possible acabar amb la respiració assistida en que es troba el sector.

Només la impossibilitat d’accedir al crèdit fa difícil que s’iniciïn noves promocions que aprofitin la caiguda del preu del sòl. Toca recuperar estratègies creatives com ara les cooperatives d’habitatge i les petites promocions en que els compradors financen l’obra sobre plànol en base a la confiança en el promotor. La jugada només té uns perdedors, els bancs i les caixes que no podran maquillar més els seus balanços valorant el seu gran estoc d’habitatges a un preu impossible. Un factor d’inestabilitat, sí, però que pot ajudar a evitar la crisi llarga i dura a que ens aboca l’encaparrament de la banca a negar la realitat.

Publicat dins de Crisi, Economia | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a I si la construcció fos la resposta?

Arc Mediterrani, capital Madrid

 
Fa poques setmanes l’assemblea general de Caixa Penedes aprovava la fusió freda (via Sistema Institucional de Protecció -SIP-) amb Sa Nostra, Caja Murcia i Caja Granada. En la re-estructuració del sector la caixa de Vilafranca va acabar apostant per un projecte que li permet conservar el cos, la imatge exterior autònoma que incou la marca i l’obra social, però que deixarà l’empresa sense cap.

La SIP Mare Nostrum no serà una caixa catalana, el país hi perd autonomia i capacitat financera, però tot i això l’operació tenia alguns atractius. L’Arc Mediterrani és un dels principals terrenys de joc de la nostra prosperitat futura. Un territori amb intensíssimes relacions comercials, potencialitats compartides i un teixit empresarial homogeni. Un teixit empresarial en el que destaca la importància de les caixes d’estalvi de mitjana dimensió i arrelades al territori. Una aliança financera de base geogràfica en sentit ampli, d’Andalusia a Catalunya, podria obrir portes a projectes empresarials d’abast mediterrani que aprofitessin les enormes complementarietats que s’hi donen. Una nova veu de pes per reclamar des de territoris diversos l’atenció en infraestructures i voluntat política que l’Arc Mediterrani necessita.

Però sembla que no serà així. Les quatre caixes a tocar del Mare Nostrum que dóna nom a la nova aliança han decidit situar els seus serveis centrals a Madrid. Si el lloc fa l’òptica i l’òptica fa el punt de vista, amb la jugada de Caixa Penedes hi hem perdut bous i esquelles. L’entitat financera que farà de paraigua a les quatre caixes i marcarà l’estratègia compartida serà a Madrid. A Madrid s’hi crearan alguns centenars de llocs de treball de primer nivell amb tota l’activitat i el consum que generen. A Madrid es cobraran els impostos de la SIP Mare Nostrum. I allà es decidirà amb criteris centrípets sobre el projecte econòmic més centrífug del moment.

Barcelona hauria de ser la capital indiscutible de l’Arc Mediterrani. Un paper que fins avui no ha estat una prioritat per al Cap i Casal. Però si no podia ser a Barcelona qualsevol opció era vàlida per evitar aigualir el caràcter de la nova entitat. València, una capital neutral i central a les quatre caixes, però també Múrcia o Granada, haurien permès un optimisme català amb el projecte que avui resulta impossible. Arc Mediterrani, capital Madrid? Una broma de mal gust.

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Publicat dins de Arc Mediterrani, Economia, General | Etiquetat com a , , , , , , , , | Comentaris tancats a Arc Mediterrani, capital Madrid

Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben

Xinesos que marxen

Els darrers deu anys els comerços xinesos s’han fet habituals a totes les ciutats del país. Als restaurants de sempre s’hi van afegir tot tipus de botigues low cost, de basars a sabateries passant per perruqueries i botigues de roba. Catalunya era un país atractiu amb una economia a l’alça i un consum intern que atreïa els emprenedors xinesos. Inmigrants amb una enorme força de treball que miren el món segons les oportunitats que ofereix i s’estableixen allà on els pot anar millor. Un bon termòmetre del dinamisme econòmic. Un termòmetre que ara apunta a la baixa.

Passejant pels carrers del país no és estrany veure molts d’aquests negocis tancats o amb un cartell a l’aparador que n’anuncia el traspàs. La festa s’ha acabat, el poder de compra alimentat per l’endeutament ja no rutlla i Catalunya ha deixat de brillar al mapa de les oportunitats dels petits emprenedors xinesos. Són molts els que tornen a la Xina i no és estrany. Avui la Xina vibra amb una intensitat que a Europa fa temps que no sentim.

Xinesos que no arriben

Catalunya ha de reorientar el gruix del seu model productiu per seguir sent un país d’oportunitats i la inversió internacional hi juga un rol molt important. Si als anys vuitanta i noranta van ser japonesos i coreans els que van invertir a Catalunya aportant tecnologia i generant llocs de treball aquesta pot ser la dècada dels xinesos. La Xina s’ha desenvolupat a gran velocitat i com el Japó i Corea van fer fa anys, ara passarà de gegant exportador amb una moneda dèbil a gegant inversor amb una moneda forta. D’una manera o altra les grans empreses xineses voldran ser presents a Europa i Catalunya ha d’aspirar a servir-los de pista d’aterratge.

Potser els salaris catalans són mes alts que els d’eslovacs i romanesos però tenim molt a oferir. Una posició geogràfica que situa els ports catalans a tocar del centre econòmic d’Europa (allà on es troben França, Itàlia, Alemanya i Suïssa) i molt més a prop de la Xina que l’opció d’Anvers i Rotterdam. Un teixit industrial flexible i viu amb capacitat per adaptar-se a les necessitats de sectors diversos i un poder públic proper situat a tocar dels problemes. Tenim molt a oferir i per sobre de tot tenim la necessitat d’aconseguir-ho per lluitar contra una crisi que serà llarga i intensa. La necessitat, el millor incentiu.

Ara, per aconseguir una inversió cal negociar-ne cinquanta i fer-ho de debò. No s’hi val a correr amb la campanya electoral al cap ni convé fer el ridicul explicant que s’ha tancat un acord per estudiar un possible acord futur. No, mon chéry, no s’hi val!

Marc Arza / catalunya.ffw / twitter.com/marcarza

Publicat dins de Economia, General, Xina | Comentaris tancats a Xinesos que marxen / Xinesos que no arriben