Tornar, enguany, avancem una mica la nostra Marxa per a permetre la participació a la gran i decisiva manifestació de l’11 de setembre a la Meridiana a Barcelona. D’entrada donem emotius agraïments al poble conflentès de Taurinyà i al seu batlle, Sr Bernard Loupien, per la seva hospitalitat. Com cada any dediquem la nostra Marxa a personalitats del país que, per la seva exemplaritat, nos poden ajudar en el costerut camí cap a la Llibertat. Enguany la Federació en defensa de la llengua i de la cultura catalanes ha decidit proposar el poema èpic “Canigó” com a tema comú d’actuació a totes les entitats culturals d’aquí. Això fa que dediquem la Marxa a l’autor de l’obra, l’immortal poeta Jacint Verdaguer. Igualment el món cultural recorda que fa vint anys ha mort, força massa jove, el gran cantautor valencià, Ovidi Montllor. Fill de classe obrera fou un home compromés amb les lluites de tots els damnats de la terra. Fou també un patriota i un immens cantant. Els qui la presenciarem no oblidarem mai la seva màgnifica i generosa actuació al Palau Reial de Perpinyà, als anys 70, en el marc de les Sis Hores de Cançó. Per aquests motius li dediquem també la nostra Marxa. Per 24na vegada, desde la Pica, a sol ixent, volem expressar les nostres inquietuds i esperança en el combat per la Llibertat de la Terra.
Segons estadístiques oficials el “Département des Pyrénées-Orientales” és un dels més pobres de l’hexàgon amb l’ índex d’atur dels més alts. Un estat democràtic i digne constataria el fracàs de la seva multisecular i constant política assimilacionista. Es penediria de la seva actuació. Intentaria reparar els danys causats a la humanitat d’aquesta terra. Nos donaria els mitjans institucionals i financers per recobrar la nostra personalitat i la nostra força col.lectiva Això ens permetria d’abandonar poc a poc el sistema deshonorant d’assistència generalitzada. Però res d’això, tot al contrari. Desprès d’haver-nos sotmés al subcolonialisme de Montpeller ens aboquen ara al de Tolosa. Els nostres polítics a sous, dispensadors de les engrunes assistencials, no diuen ni piu. Com que ens tenen acostumats a llepar les engrunes que cauen de la llur taula, quan convé els tornem a elegir. Ho vam fer, per vergonya nostra, el març passat, amb les eleccions al Consell departamental. N’hi hauria més que prou per desesperar-se si en el marc de la Comunitat Autonoma de Catalunya (en Cacàdia) el país no s’haguès posat en marxa de manera constant, ferma i valenta per la República Catalana. Encoratgem els nostres germans principatins a donar una ampla victòria, en les eleccions del 27 de setembre, a les dues llistes a favor de la independència: “Junts pel Sí” i “Candidatura d’Unitat Popular” (CUP). S’hi estan jogant el llur futur però també el nostre. Pel que fa al País Valencià i a les Illes saludem el fracàs estrepitós del Partido Popular en les eleccions autonòmiques i municipals de la primavera passada. Esperem que els nous poders institucionals recullin els anhels dels ciutadans tant en l’aspecte social com nacional.
Però aquestes conquestes poden ser arreu aniquilades si sem pas capaços de modificar les polítiques europees que corresponen sobretot als interessos de la finança internacional. La dissort de Grècia, demà pot ser la nostra. Com també pot ser nostra la dissort dels immigrants africans, magrebins o orientals que intenten, al perill de la llur vida, arribar a Europa. D’altra banda tot fa pensar que són uns plutòcrates que de fet organitzen el xou mediàtic de la propera Conferència de Paris. No en podem esperar res de bo. La República Catalana no és cap panacea, però, amb la mobilització de tots, serà a Europa un factor de progrès, de solidaritat i de pau. Visca la Terra, visquin els Països Catalans!

Perpinyà el 6 de setembre del 2015