Homo Sapiens

Es veu que pel cap és per on es perd bona part de l’escalfor del cos, sobretot ara a l’hivern que és tan important mantenir-lo a redós de la fred. Per això, gairebé des de sempre que els homes i les dones han portat barret. De fet, només cal mirar alguna foto de fa setanta anys, de quan Macià va proclamar la República catalana a la plaça de Sant Jaume, per exemple, per comprovar com la majoria de la gent duia al cap un barret. Anys després, la moda de portar barret va desaparèixer gairebé del tot –amb honroses excepcions, naturalment– i moltes barreteries van tancar. Ara, curiosament i com passa sovint, portar barret torna a ser moda. I el que és més curiós, no solament l’han recuperat els adults –homes i dones–, sinó que també es veuen molts joves i adolescents amb barret. Tot torna, ja ho sabeu. Així que prepareu-vos: potser algun dia tornaran els pantalons de pota d’elefant! Quina por! (Publicat a El Punt, dimarts 22 de desembre de 2009)

Durant una de les últimes crisis econòmiques que ha viscut l’Argentina va aparèixer, en un dels barris pobres de Buenos Aires, una pintada que deia: «Benvinguda, classe mitjana.» El grafit detallava amb només tres paraules la crua realitat que havien hagut d’afrontar de cop i volta molts ciutadans de les classes mitjanes argentines: la pèrdua de poder adquisitiu, l’atur; en definitiva, tot allò que feia anys que afectava les classes més desfavorides. En l’obertura del diari d’avui us mostrem una de les conseqüències de la crisi econòmica actual: cada cop són més les persones que, mancades de recursos, han de viure al carrer o sota un pont. Són una minoria, certament. Malauradament, però, cada cop són més els ciutadans que fins fa pocs mesos vivien sense problemes econòmics –tenien feina, cosa essencial– i que ara han hagut de canviar, sí o sí, de classe social. (Publicat a El Punt, diumenge 20 de desembre de 2009)

M’agradaria ser optimista, però em fa l’efecte que encara haurem de remar molt tots plegats per sortir de la crisi. Sobretot perquè, malgrat alguns indicadors que semblen marcar una bona tendència, la tossuda realitat ens diu que d’ocupació se n’està creant molt poca, que més aviat se’n continua destruint, que els cotxes es venen perquè hi ha ajudes oficials i que les empreses –fins i tot aquelles que han demostrat ser solvents i tenen comandes i clients i, per tant, futur– continuen veient com les entitats financeres els collen de mala manera. I els pisos? Doncs, que les vendes continuen sota mínims i que bancs i caixes tampoc hi ajuden gaire. De fet, dos promotors diferents coincideixen a explicar-me que s’han trobat el cas que clients seus disposats a comprar-los un pis han acabat quedant-se un immoble ofert per l’entitat financera a qui havien anat a demanar el crèdit!!! (Publicat a El Punt, dissabte 19 de desembre de 2009)

Els toros no m’agraden. No m’han agradat mai. De petit, l’avi em va dur a Figueres a una corrida i se’m va ben entravessar la imatge dels animals escorxats que vaig veure en sortir de la plaça. Es veu que vaig estar tres dies amb malsons de l’impacte. Res que no es pugui superar, d’altra banda. Més endavant, ja de jove, no hi havia manera que l’avi canviés de cadena quan feien toros. Era com una cosa gairebé sagrada. N’he vist, per tant, unes quantes, de corrides, i sempre m’ha desagradat molt tot aquest espectacle al voltant d’un animal que es va dessagnant a mesura que el van torturant i martiritzant, impropi d’una societat que es vol culta i civilitzada. Tot plegat, a banda de si hi ha parafernàlia espanyola, com passa aquí al Principat, o hi toquen La Santa Espina, com fan a Ceret. Demà, al Parlament, els diputats podran fer un primer pas perquè els toros comencin a ser història a Catalunya. A veure si és veritat. (Publicat a El Punt, dijous 17 de desembre de 2009)

No sóc dels ciutadans d’aquest país que avui tenen l’opció de poder decidir. Si tot va bé, ho podré fer l’abril vinent. Però n’hi ha uns set-cents mil que avui sí que poden. Decidir, d’entrada, si volen participar en les consultes que s’han organitzat. Aquesta és una opció lliure, com ho és, afortunadament, i a diferència del que passa en alguns països, quan es fan altres votacions. I decidir, després, si estan d’acord amb la pregunta que es planteja en el referèndum d’avui. Si volen una Catalunya independent o no. En tots els casos, el més important és que els catalans han començat a decidir. Lluny de les pressions que arriben de l’Estat i d’aquí mateix, amb els principals partits fora de joc, la societat civil catalana s’ha mobilitzat i ha decidit el que molts es pensaven que era incapaç de fer. Fer política: reunir-se, parlar, debatre, discutir, plantejar el futur del país. En definitiva, decidir. I només faltaria que no ho pogués fer! (Publicat a El Punt, diumenge, 13 de desembre de 2009)

Un informe sobre la infància i la maternitat a l’Estat espanyol promogut per l’empresa especialitzada en objectes i roba per a mainada Chicco assegura que els nens catalans són els primers que descobreixen la dura realitat: entre els 6 i els 7 anys ja saben que els Reis d’Orient no són els Reis d’Orient i que els pares fan de pares en les nits màgiques de l’any en què plouen regals. Es veu que els nens madrilenys són, contràriament, els més crèduls i que molts infants de la capital estatal no saben res de tot plegat fins als 9 anys. Els catalans, però, són, curiosament, els menys partidaris de reconèixer la veritat: gairebé una quarta part fan veure que plou quan es toca el tema en la família. Potser és que ja es van entrenant de cara al futur, quan s’adonin que, en realitat, tot allò que els han explicat a l’escola sobre les bondats de les Espanyes és pura fantasia i que, al contrari del que passa amb els Reis Mags, als catalans gairebé mai ens regalen res. (Publicat a El Punt, dissabte 12 de desembre de 2009)

A mi m’agradaria que cada dia fos pont. Hi pensava ahir al matí mentre anava cap a la feina –ja heu deduït, per tant, que ahir no vaig fer pont– i veia que circulava millor que cap altre dia, inclosos els dissabtes i exceptuant, naturalment, els diumenges. Res, quatre gats al centre de Girona, i la carretera de Barcelona, una joia. Tampoc no hi havia cap rastre de l’habitual embús a la rotonda del Pont d’en Vidal, just a l’inici de la ronda Ferran Puig. Ara, als matins, l’Ajuntament hi ha posat uns policies que, quan toquen les nou, es repleguen metòdicament. A la tarda, quan les cues tornen a ser monumentals, ni rastre dels agents. De tota manera, no sé de què em queixo. Les meves cues són una misèria comparades amb altres de la ciutat, les de la frontissa del Güell, per exemple, i les que patiran segurament aquesta tarda aquells que han tingut la sort de fer pont. I la paciència de tornar a casa. (Publicat a El Punt, dimarts, 8 de desembre de 2009)

A vegades penso que el problema és potser que no els arriba la informació. Que, contràriament al que ens passa aquí –on la caverna mediàtica madrilenya la tenim a primera fila de la TDT amb cadenes infames com ara Intereconomía–, allà no reben les opinions catalanes. Les nombroses opinions catalanes que tant discrepen de tot allò que es diu i es pensa majoritàriament a Madrid en temes com ara l’Estatut, el Tribunal Constitucional, el finançament o l’afer Centelles, per esmentar alguna polèmica recent. En aquest cas, per exemple, com amb l’Estatut o el finançament, han estat molt sorprenents, un altre cop, els silencis de la intel·lectualitat de la capital espanyola, aquella que continua fent bandera del progressisme, que s’omple la boca de la diversitat dels pobles d’Espanya, però que a l’hora de la veritat és incapaç, amb les excepcions de sempre, de dir a alguns dels seus conciutadans que són, per exemple, una colla de mentiders. Per dir-ho suau. (Publicat a El Punt, diumenge 6 de desembre de 2009)

No tinc cap problema a reconèixer que vaig votar que no a la Constitució en el referèndum celebrat aquesta setmana farà trenta-un anys. Va ser la primera ocasió en què vaig poder exercir el dret a vot i, pel que recordo, vaig tenir força clar des del principi que en aquella carta magna no s’hi reflectia ni de bon tros tot allò que, malgrat la meva joventut, em semblava que s’hi havia de reflectir. D’entrada, les aspiracions del poble català hi quedaven escapçades i, de sortida, el text havia estat redactat sota la pressió de molts antics responsables de la dictadura que tot just deixàvem enrere. Trenta anys després, no es pot negar que la Constitució ha estat garantia de democràcia a l’Estat durant tots aquests anys. Ara bé, sota el seu paraigua les institucions catalanes han estat diluïdes en un cafè per a tots. I el que és més important, la Constitució ha caducat. Sobretot perquè els que la podien modificar i adaptar als nous temps l’han volguda inamovible i intocable fent-ne fora molta gent que hi havia entrat a contracor, però entrat, en definitiva. (Publicat a El Punt, dissabte 5 de desembre de 2009)