Homo Sapiens

Atureu les consultes per a la independència del dia 13! Paralitzeu qualsevol campanya de recollida de signatures en favor d’un estat propi! Que els partits que tinguin la independència de Catalunya en la llista de les seves propostes se n’oblidin! Ja som un país independent! Però, què diu aquest? Que s’ha tornat boig? No, i tant que no! Només cal veure com el Ministeri de Cultura ha tractat la Generalitat en l’afer del llegat Centelles per veure que l’Estat ha considerat el Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació talment com si fos el d’un país estranger. És a dir, l’ha ignorat, no s’hi ha comunicat i al final li ha passat a davant oferint més diners –dels quals els catalans n’hem pagat una bona part– als hereus del llegat. Tot plegat, com va dir ahir el conseller Tresserras, una gran mostra de deslleialtat. De fet, la mateixa que mostren dia sí dia també per la nostra llengua i la nostra cultura. La d’un país estranger. (Publicat a El Punt, l’1 de desembre de 2009)

Assumeixo amb total entusiasme la direcció de l’edició gironina d’aquest diari, aquella que, amb il·lusió de jove periodista, vaig veure néixer ja fa més de trenta anys i a la qual ens vam vincular ben aviat amb dedicació i esperança, convençuts que els seus ideals d’independència, catalanitat, comarcalitat i democràcia eren els millors per construir una eina d’informació vinculada al país i a la seva gent. Hem escrit en el títol «Al vostre servei» perquè pensem que un diari ha d’estar sobretot al servei de la societat a qui es dirigeix, per tal que aquesta hi trobi la informació independent, veraç, crítica i pròxima que hi espera i que creiem que hi ha de trobar. Sóc dels periodistes que pensen que la informació local, a la qual aquest diari s’ha dedicat amb cos i ànima al llarg de la seva història, és clau en la vida ciutadana. Per això perseverarem en aquest camí. I ho farem en paper, però també a internet. Al web, amb edicions poble per poble, que vam obrir ara fa uns mesos. Baixant més avall que ningú. Al servei de la societat. Al vostre servei. (Publicat a El Punt el diumenge dia 29 de novembre de 2009)

No deixa de ser una simple anècdota, però és molt reveladora de com veuen, i viuen, això del català a Espanya. El diari El País publica avui un petit reportatge sobre els Manel, el grup revelació del panorama musical català d’enguany. D’entrada, aplaudiments, perquè no és gens habitual, malauradament, que els mitjans espanyols es facin ressó dels cantants i grups que canten en català, encara que siguin molt bons, com és el cas. 

El problema del reportatge sobre els Manel no és tant el text de Luis Hidalgo, molt correcte, sinó el parell de subtítols que l’acompanyen -part d’un dels quals no apareix, per cert, en l’edició a internet. Diu el primer subtítol: «Manel es el grup revelación barcelonés del año». Cert, els Manel són de Barcelona, però el seu èxit, des del primer moment, ha estat en tot l’àmbit lingüístic català. El País podria dir català, però diu barceloní. Periodisme significa gairebé sempre triar. I en aquesta ocasió, la tria no és banal. El segon subtítol encara és més sorprenent, o no: «Pese a la barrera del idioma, su legión de fans trapasa fronteras».

Ostres, ja sabíem que el català és molt difícil d’entendre per aquells que parlen castellà -deu ser que la nostra no és una llengua romànica-, però per a la majoria dels espanyols no deu ser més ininteligible l’anglès? O no és una barrera l’idioma de les cançons què molts espanyols escolten cada dia? Tot plegat, ja ho veieu, una petita anècdota que deixa ben clar que a Espanya, malgrat la proximitat lingüística i cultural, la llengua catalana és un impediment, una barrera, una closca que no ens permet anar pel món, una parla sense futur que ens hem capficat a fer servir i, el que és pitjor, hem preferit al castellà, idioma amb el qual sí que ja no hi ha ni fronteres, ni tanques, ni res. Deu ser això.

Té tota la raó en Toni Dalmau  quan comenta al seu bloc la polèmica fotografia de les filles del president Rodríguez Zapatero, per això no entrarem a comentar-ne els detalls, diem-ne polítics, que en Toni desgrana molt bé. Sí que ens agradaria deixar constància, però, d’un fet que ha passat gairebé desapercebut i que hauria de servir per posar sobre la taula el debat sobre els límits de la llibertat d’expressió a la xarxa. Es tracta dels nombrosos comentaris publicats en fòrums de mitjans que es volen i es diuen seriosos, com Antena 3 TV o El Mundo, insultants, denigrants i pejoratius amb què alguns lectors han qualificat les dues nenes, només pel seu aspecte físic i per com van vestides. A Youtube també hi ha penjats un quants vídeos en els quals les nenes no hi surten pas massa ben parades. On és el límit, doncs?  Qui hauria de vetllar perquè des de l’anonimat no es traspassés l’estreta línia que separa la informació veraç d’allò que són simple insults? Què ha de passar perquè algú hi posi remei? O ningú recorda que les masses descontrolades i ignorants sovint han linxat i penjat innocents?

Mentre hi ha una bona part dels ciutadans que tenen veritables problemes per arribar a final de mes, o que veuen com els hi deneguen una simple beca de menjador, n’hi ha d’altres que mouen els diners a cabassats o fins i tot els roben. El problema és que es tracta dels diners de tots, diners que els polítics -aquests que paguen per informes inútils, per exemple- i altre personal que, en certa manera, o directament, també fa política com el director general del Barça i exdirector de TV3, Joan Oliver, gasten i cobren en quantitats que, dividides per cent o per mil, solucionarien la vida a un munt de famílies. Francament, entre el que furtava en Millet o el que va cobrar el cap de l’espionatge del Barça després que el fessin fora de TV3, un té la sensació que aquest país és un campi qui pugui, un tot s’hi val en el qual els que remenen l’olla -que deia el meu avi- són els que els remenen els euros-i no pas pocs i sense cap pudor- i els altres simplement es foten.

I tot això deixant de banda la corrupció al PP valencià, on els diners de tots anaven directament a la caixa del partit, segons diu la policia. Però, tot plegat no té cap importància. Com diu Francisco Camps, això no interessa a la majoria de la gent. És clar, la majoria de la gent prefereix saber com són les filles de Zapatero… Quanta hipocresia. I aquests són els que manen….

Per bé o per mal, els catalans tenim un cert punt, per dir-ho suau, sadomasoquista. Aquesta actitud, no genys bona pel futur del país -no cal dir-ho-, se’ns accentua quan es tracta de criticar les nostres institucions o algunes de les coses que aquestes fan malament. Llavors és quan som més papistes que el Papa. És el cas de les actuacions dels Mossos d’Esquadra als quals mirem més que mai amb lupa i als quals exigim més que a ningú, i fins i tot n’airegem els draps bruts, actitud que ja li va bé al país, però que sovint se’ns gira en contra perquè la caverna mediàtica espanyola aprofita qualsevol escletxa per bombardejar el nostre autogovern. És el cas també d’aquests informes encarregats per qualsevol cosa i pagats a preu d’or per l’administració catalana a empreses d’amics, coneguts i saludats dels respectius partits. Un escàndol, naturalment, del qual, a més, el govern en fa bandera de la transparència. El problema és que ningú, a la caverna espanyola, recordarà aquests dies, per exemple, quants informes deu haver pagat l’administració espanyola i a quin preu. I així ens va i ens anirà.
Per cert, algú recorda les crítiques ferotges rebudes per la Generalitat quan Catalunya va ser convidada a la Fira del Llibre del Frankfurt, ara fa dos anys. Doncs, bé, Espanya ha estat convidada ara fa uns dies a la Fira del Llibre de Pequín, tant o més gran que l’alemanya i hi ha participat amb un gran pavelló i amb uns quants autors de convidats, entre ells, per cert, el sòmines d’en Sánchez Dragó. I ara, premi: a veure si endevineu quants n’hi havia de catalans? Cap, és clar. S’ha queixat algú? No, és clar. I així ens va i ens anirà.

A Presència hem preparat per al cap de setmana vinent un ampli dossier la pandèmia de la grip A que hem titulat Engripats. Per presentar-lo hi he escrit aquest bitllet d’opinió:

«Certament, no es pot frivolitzar amb un tema com l’actual pandèmia de la grip A, però no ens hem pogut estar de titular el dossier d’aquesta setmana Engripats, per destacar, en certa manera, l’allau d’informació sobre el tema que ens ha caigut al damunt els darrers mesos. Un «engripament» que ha provocat una enorme confusió entre els ciutadans que ja no saben, per exemple, si aquesta grip és tan perillosa com ens havien fet creure en un principi, o no entenen per què a França vacunaran tothom i aquí no, o per què a l’estat veí tancaran les escoles si hi ha més de tres casos en una aula i aquí no. O si tot plegat no és res més que un gran negoci de les farmacèutiques…
A hores d’ara, el que està clar –vist com ha passat la pandèmia per l’hemisferi sud– és que les nostres autoritats sanitàries han optat per allò de val més prevenir que curar. I, segurament, malgrat les informacions contradictòries que arriben a la població, ho han fet de manera encertada. Entre altres coses, perquè hi ha encara unes incògnites importants sobre la nova grip. Per exemple, per què afecta de manera més greu determinades persones, o què passarà si el virus muta i es torna més virulent. Qui no prefereix, doncs, amb aquestes condicions, estar previngut, malgrat que tot plegat quedi llavors en no res? »

Una pregunta sense segones intencions, ara que n’hi ha tants que, davant la qüestió de la independència de Catalunya, es declaren federalistes: Com s’ho faran per federar un hipotètic i futur estat català amb la resta dels presumptes estats ibèrics o, amb l’Estat Espanyol directament, si els que s’haurien de voler federar no ho volen fer (ni en tenen la intenció, ni la manifesten) i, en segon lloc, si abans no s’ha aconseguit una certa posició de força, és a dir, no s’ha proclamat l’estat català, per dir-ho ras i curt?

…recull tempestes, diuen els castellans. O qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Diem els catalans. Les dues dites expliquen perfectament perquè els va passar el què els va passar als periodistes de Telemadrid i Intereconomia l’altre dia a Arenys de Munt, escridassats a tort i a dret. Doncs què s’esperaven? Amb el fart de mentides que han dit les seves cadenes sobre els catalans i el català els últims mesos. No cal dir que deplorem qualsevol ús de la violència, però, francament, preguntem-nos per un moment, què li passaria a un redactor de TV3 en una manifestació similar de signe contrari a Madrid, sobretot si la seva cadena hagués mentit vilment sobre els assistents i la seva llengua i la seva cultura. La resposta és ben evident. L’altra qüestió és com és que hem de rebre sí o sí a Catalunya per la TDT canals impresentables com Intereconomia i d’altres de similars, mentre se’ns continua negant veure els canals valencians i balears.

Just la setmana en què una colla d’empresaris i antics inspectors i alts càrrecs d’Hisenda són jutjats acusats de defraudar milions, és a dir, d’haver-nos estafat a tots plegats, l’antic president de la Fundació Palau de la Música, Fèlix Millet, acaba de desgranar, en una carta al jutge, les diferents irregularitats comeses durant la seva gestió. En total, Millet confesa haver-se apropiat d’uns tres milions d’euros, gastats, entre altres coses, en arreglar diferents propietats seves i en viatges (un total de 500.000!). Francament, hi ha poques paraules per definir-ho tot plegat i una d’elles és vergonya. L’altra indignació. I una tercera, esperança. Esperança que la justícia compleixi i aquest senyor i els seus còmplices paguin per tot el que han fet. Igualment com tampoc pot quedar sense càstig la corruptela a la delegació d’Hisenda. I és que massa sovint hem vist com els implicats en aquests tipus de delictes en surten indemnes.