El repàs

Que el president de la Generalitat aprofiti una catàstrofe com la que hi ha hagut aquests dies per instrumentalitzar políticament la MAT, és lleig, per dir-ho d’una manera suau. Perquè només es pot qualificar d’oportunisme polític la referència que va fer el president José Montilla a la polèmica línia de 400 kV, quan va parlar dels nombrosos problemes de subministrament que hi ha aquest dies a les comarques gironines. El president del país converteix molts alcaldes i ciutadans –quan encara pateixen les conseqüències de la nevada de dilluns–, de víctimes a culpables. I això perquè aquests s’han oposat al traçat de la MAT proposada pel govern i les elèctriques o n’han reclamat reiteradament el soterrament. El president s’ha equivocat, o potser pretén que aquests alcaldes tinguin mala consciència i provocar que la ràbia que avui senten els ciutadans d’aquestes poblacions que s’han sentit abandonats es giri contra el seu edil? Si vol parlar de la MAT, faci-ho, però d’aquí a unes setmanes, quan el govern hagi fet els deures. Mentrestant, volem fets i no paraules.

Algú s’ha preguntat mai com és que Hisenda té un sistema informàtic fenomenal que treballa en xarxa i controla els nostres ingressos i la nostra vida fiscal fins a un punt que fa por? O que Trànsit hagi creat una altra xarxa perquè no ens escapem de les multes més insignificants? I, per contra, que Justícia sigui incapaç de creuar dades entre els jutjats amb un mínim d’eficàcia i portar un registre de faltes per aplicar amb rigor la legislació en els casos de robatoris i furts menors a delinqüents multireincidents? Si en delictes majors no hi ha problema perquè la justícia ja dóna una resposta adient, per què en delictes menors amb multireincidència ens quedem en penes de multa? La impunitat dels reincidents va motivar part de les protestes de Salt i, pel que hem sentit aquests dies, també preocupa els consellers de Justícia i Interior i la fiscalia de Catalunya. Què esperen per escoltar els alcaldes i fer-los més cas, tal com reclamen, i posar fil a l’agulla?

Fa pocs dies van treure el Niu de la Rambla de Girona. Va ser polèmic quan s’hi va posar, i no discutiré amb artistes i experts sobre la seva utilitat. No sé tampoc si té cap relació la desaparició del Niu amb el fet que dilluns es tanqui l’oficina de turisme de la rambla de la Llibertat. Però el que sí que tinc clar és que aquesta oficina històrica, que es va obrir l’any 1989, està situada en un lloc privilegiat de Girona i que és un error que es tanqui. Un establiment que ha d’informar i atendre les consultes dels turistes ha d’estar situat al centre neuràlgic del Barri Vell. La Granja Mora, per exemple, hauria estat un lloc perfecte, si és que la idea era marxar de la Rambla. Aquest punt d’atenció serà substituït per una oficina turística a l’edifici de la nova seu de la Generalitat. Un lloc perfecte per a la gent del país que anirà a l’antic Santa Caterina a presentar denúncies als Mossos o a fer gestions administratives, i menys adient per acollir turistes.

Segons les dades oficials som un país civilitzat, sostenible i conscienciat. A casa a l’hora de llençar les escombraries sabem separar la brossa orgànica del rebuig, el paper, el cartró, el vidre, les llaunes, els plàstics, els medicaments i les piles. Reciclar no és tan difícil, l’única cosa és que no és còmode. Durant el boom immobiliari la majoria de pisos que es van construir es van fer amb cuines amb espais minúsculs on és gairebé una aventura poder fer la selecció amb els diferents pilons de residus. Una bona excusa perquè molta gent no separi els residus, perquè a banda dels problemes d’espai que té a casa, a més, ha de d’anar a buscar el contenidor massa lluny i li suposa un esforç massa gran. Fa mandra. Les polítiques divulgatives per al reciclatge ja s’han fet. Potser ara cal fer com als països nòrdics que sancionen qui no posa la brossa al contenidor que toca.

Negrín era un home dolent que es va emportar l’or de l’Estat espanyol a Rússia. Una afirmació infantil. Una idea que s’inculcava als nens que vam néixer en ple franquisme i que preguntàvem per què a La Vajol hi havia una mina que portava el nom d’en Negrín. Era la història d’ells. L’altra versió ens la van amagar, i encara avui intenten manipular-la. A cap país democràtic es pot entendre que es processi un jutge perquè investiga els crims d’una dictadura. I aquí això passa. La crosta de l’antic règim, però, no pot impedir l’interès creixent que hi ha per recuperar la memòria històrica. Ho fan les institucions, amb iniciatives com ara el Museu de l’Exili, amb homenatges als represaliats pel franquisme que impulsa la Generalitat en el marc del Memorial Democràtic i amb actes com el que es va celebrar ahir a La Vajol per recordar Juan Negrín. No n’hi ha prou. Setanta anys després, calen polítiques i respostes més valentes.

Els joves universitaris per definició són inconformistes i qüestionen les coses. Reclamen canvis. Fa anys, molts anys, les protestes estudiantils van ser una de les peces clau a l’hora de reclamar la fi de la dictadura i el canvi democràtic. Molts d’aquells joves que aleshores corrien amb «els grisos» al darrere ocupen avui llocs de poder. Després, durant els anys de la transició, encara es van mantenir les mobilitzacions universitàries, fins que més tard les coses s’han anat normalitzant. Les universitats s’han anat despolititzant i desmobilitzant, i el debat –quan n’hi ha hagut– s’ha tornat més acadèmic. Les darreres mobilitzacions, les més recents que tots recordem, es van centrar en el pla Bolonya. Dimecres, a Girona, els estudiants es van tornar a mobilitzar, però aquest cop la seva reivindicació ha estat molt poc profunda. Avui els estudiants reclamen un aparcament. Els temps estan canviant.

Foto d

Els socialistes figuerencs no podran presumir mai de tenir exalcaldes. Aquest partit ha fet amb els seus alcaldes el mateix que feien els déus de la mitologia grega, que es menjaven els propis fills. En la història de la democràcia recent, del 1979 ençà, Figueres ha tingut dos alcaldes socialistes, Josep Maria Ametlla (1979) i Joan Armangué (1995-2007). I això sense comptar-hi Martí Palahí, que va ser alcalde accidental durant la crisi Ametlla i poc després es va passar a CiU. En cap dels dos casos anteriors la cosa no va acabar bé. Ametlla va haver de dimitir mesos després d’haver accedit al càrrec per greus discrepàncies amb l’executiva local del partit, i també va deixar la militància. Ara, Armangué, que ha estat ni més ni menys que 12 anys alcalde de Figueres, també s’ha donat de baixa del PSC. Deu ser que la tramuntana no se’ls posa bé, als socialistes?

No es cap novetat, tothom tenia clar que a l’Alt Empordà li tocava gaudir de la producció d’energia eòlica. L’impacte paisatgístic ha estat sempre el principal problema que s’ha posat sobre la taula. Després, un cop assumit que tindríem escampats per tota la plana allò que en la seva bogeria el Quixot va veure com a gegants, el debat ha derivat a saber on s’instal·laran. Fa pocs dies, el govern va desvetllar l’incògnita. A la ruta del vi de l’Empordà: Agullana, Cantallops, Masarac, Sant Climent Sescebes, Espolla i Campany (a més de la Jonquera), que es convertirà en la ruta dels molins. No sabem com millorarà la producció d’energia en la producció dels vins empordanesos. Aquests set parcs eòlics seran els que tindran major capacitat de producció, més d’una cinquena part del que produeix el reactor d’una central nuclear. Benvinguda sigui l’energia alternativa, però ens hauria agradat més que s’haguessin posat els molins al llarg del corredor d’infraestructures que formen l’autopista, l’N-II i el TAV.

Albert Boadella, Arcadi Espada, Mariano Vargas Llosa, Álvaro Pombo, Fernando Savater, Félix de Azua, Carlos Castilla del Pino són només alguns dels signants d’aquell manifiesto en el qual denunciaven una suposada persecució del castellà a Catalunya, amb l’aval del diari El Mundo i Telecinco. Una campanya que tenia també el suport de personatges com ara Daniel Sirera, José María Aznar, Rosa Díez, Miguel Delibes, Arturo Pérez-Reverte, Aleix Vidal-Quadras, Federico Jiménez Losantos, Albert Rivera i Alícia Sánchez-Camacho, entre molts d’altres.

S’ha fet pública una enquesta de l’Idescat, que tira per terra qualsevol campanya carregada de catalanofòbia en contra la nostra llengua, ja que amb dades a la mà es constata com dia a dia es va imposant el castellà a Catalunya i avui ja hi predomina sobre el català. I encara es queixen!

Ahir (14 de febrer)  en una cerimònia litúrgica multitudinària a la catedral de Girona van ser ordenats tres diaques permanents. Els diaques, que tenen el tractament de mossèn, poden fer les tasques dels capellans, tot i que no poden confessar, fer l’extremunció o consagrar. Això vol dir que poden fer pràcticament totes les tasques dels capellans tret de la consagració de la missa. Aquests ordenaments religiosos coincideixen en uns moments d’una profunda crisi de valors en la societat i de vocacions en l’Església catòlica. Els seminaris fa temps que s’han buidat i no hi ha planter. La fórmula de consagrar diaques, que poden ser seglars casats, apunta cap on podria anar l’Església en el futur. Si trenqués el celibat, ben segur que obriria la porta a moltes vocacions frustrades pel sagrament del matrimoni. Però abans de veure un capellà casat, com en les esglésies catòliques orientals, possiblement ens trobarem diaconesses.