Sortir a prendre una copa, ja no es pot fer lliurement a Girona. Els propietaris dels locals nocturns volen triar qui entra als seus establiments. Ho fan de manera subjectiva i arbitrària. La cosa va més o menys així: el porter del local et mira de dalt a baix, i et diu que és ple, o que fan un càsting, o que cal invitació o qualsevol altra excusa i et deixa al carrer, mentre va entrant gent. Quan et passa això, no entens res. Vas ben vestit, tens prou diners per gastar, no fas mala pinta. La cosa és similar a aquells casos en què es barrava el pas a discoteques de la costa a ciutadans de raça negra. Ara a banda del color de la pell, la vestimenta o les sabates esportives, també et discriminen per l’edat. No per ser menor, si no per massa vell. La part positiva és que t’estalvies el gintònic. Als amos d’aquests establiments, els recomano, a banda de llegir l’article 14 de la Constitució, que posin un cartell ben gros a la porta amb el llistat dels motius pels quals discriminen els seus clients.

Un projecte encarregat a finals dels anys 60 a l’arquitecte figuerenc Pelai Martínez i al francès Jean Weiler, va cloure’s amb la construcció al cap de Creus del Club Mediterranée. Una ciutat de vacances pensada per gaudir i alhora preservar un paisatge únic amb el vistiplau d’intel·lectuals de l’època, com ara Josep Pla i Salvador Dalí. Les construccions o bungalous es van bastir sense fonaments, directament sobre les roques, de tal manera que avui es pot anar desconstruint, deixant el paisatge tal com era ara fa més de cinquanta anys. Finalment el Departament de Medi Ambient ha posat en marxa un pla per enderrocar la resta de construccions il·legals que s’han construït aquests últims anys al cap de Creus, amb la classificació de camins, la creació d’alguns itineraris i el plantejament de limitar el pas de vehicles. Ens haurem de creure que el Parc Natural del Cap de Creus ara ja és una realitat.

La borsa s’ha enfonsat, l’Estat espanyol ha superat els quatre milions d’aturats, a Girona amb més de 57.000 persones a l’atur ens hem situat per sobre de la mitjana estatal, el nombre d’expedients de regulació s’ha multiplicat per quatre en un any. A les comarques gironines vam tancar el 2009 amb 293 ERE i hem tingut 110 concursos de creditors (les antigues suspensions de pagaments) que s’han incrementat, ni més ni menys, que un 243%.

Diuen que no està tot perdut, que el panorama econòmic no és tan desolador. També m’han ensenyat que no s’ha de perdre mai l’esperança, que s’ha de confiar en els que manen. Però què voleu que us digui, si davant de tota aquesta deriva, veus que l’únic que se li ocorre al president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, és anar a Washington a resar. Què Déu ens agafi confessats!

L’edat de jubilació es retardarà fins als 67 anys, una edat en què, com se sap, la gent té una trempera i unes ganes de treballar que espanten. La mesura, sense cap mena de dubte, garanteix la productivitat, la innovació i la competitivitat a les empreses. Si del que es tracta és de resoldre la crisi econòmica i salvar el sistema estatal de pensions, el govern de Zapatero enfoca bé la cosa. Ha demostrat de sobres que els pensionistes són la seva principal preocupació. Només cal veure l’extraordinari increment de les pensions, un 1% (que amb l’aplicació de l’IRPF resulta que els jubilats perden poder adquisitiu).

Si la proposta del ministre de Treball, Celestino Corbacho, es fa efectiva, anirem veient a la feina com els més vells –si és que no tenen visita a l’ambulatori o estan de baixa– es van consumint en els seus llocs de treball. Els joves, mentrestant, s’aniran formant, en l’art de viure dels pares, almenys fins als 30 anys, i si més no engrossint les llistes de l’atur.

Estic convençut que les mesures de xoc del govern socialista poden tenir petits efectes immediats, tot i que aïllats. Em refereixo als casos de cobriment de cor que pot haver provocat la notícia a algun sexagenari que esperava amb candeletes la jubilació i que s’hi ha quedat. Es pot arribar a entendre que els efectes devastadors anunciats de la grip A en aquesta franja de la població no van ser els previstos, i que ara se’ls vulgui fer treballar més anys a veure si així cauen abans de cobrar la jubilació. Tot sigui pel pla d’austeritat.

La mesura anunciada ahir per salvar el sistema de prestacions socials tindrà el mateix efecte fantàstic que van tenir els plans de pensions privats que ens havien de proporcionar ingressos desorbitats per gaudir del nostre estanque dorado i ja s’ha vist com ha acabat. És clar, a partir d’ara a la feina, tots calbs.

Un informe molt crític del Tribunal de Comptes europeu acusa a la Comissió Europea i a les administracions dels estats membres de la Unió Europea de la mala gestió entre el 2003 i el 2006 dels treballs de desenvolupament del projecte Galileo.

Galileo és el sistema global europeu de navegació per satel·lit. (El GPS europeu, per entendren’s). Segons aquesta auditoria, que ha passat desapercebuda, “la Comissió ha actuat amb certa deixadesa” i els estats membres “han intervingut únicament en interés de la seves industries nacionals i han bloquejat el projecte”. El resultat de tot plegat és que s’ha disparat el cost del projecte.

Tony Blair sembla tenir tots els números per convertir-se en el primer president permanent del Consell europeu. Un nou càrrec que es nomenarà quan entri en vigor el Tractat de Lisboa, que fa pocs dies ha passat l’escull d’Irlanda.

Un visat per Kosova

Tant si Blair és o no president del Consell europeu els ciutadans de Kosova, a partir del 2010 necessitaran un visat especial si pretenen trepitjar sòl de la Unió Europea. Aquesta exigència que ve imposada per motius de seguretat està condicionada al fet que els cinc Estats de la UE que encara no reconeixent la independència de Kosova ho facin. Espanya és un dels pocs governs de la UE que no reconèix el Kosova independent

Els irlandesos voten per segon cop en un referèndum per ratificar el tractat de Lisboa.  En una primera  convocatòria el 2008 van dir “No”. Ara una altra vegada han de respondre a la mateixa pregunta. Sembla que es prén als irlandesos per mesells i que els volen fer anar a votar indefinidament fins que diguin “Sí”. Aquest és un bon sistema per guanyar referèndums. Molt democràtic. Si més no, més democràtic que aquell que es va utilitzar a França i a Holanda, que en referèndum van rebutjat la Constitució europea. I després no s’ha fet cap més consulta sobre el nou tractat

I si ara Irlanda torna dir  ”No”? Si els irlandesos diuen que no, es mantindrà el el tractat de Niça aprovat el desembre del 2000? I la UE aguditzarà la seva crisi institucional amb polítiques més favorables a l’individualisme de cada Estat que a les polítiques europeistes.

Les claus de la Unió Europea

La presidència de la UE es fa el suec

Suècia ostenta la presidència de torn de la Unió Europea, des de l’1 de juliol. Una presidència que ha començat sense pena ni glòria i que per la línea que segueix arribarà al desembre igual. Després al gener del 2010 agafarà el relleu l’Estat espanyol, que probablement tampoc farà res., encara que ho dissimularan amb focs artificials. Els europeus tastaran el xarop de les promeses de Zapatero que ho curen tot. De moment, per la inactivitat i pel poc que es prodiga, se li escau a l’actual presidència de la UE allò de que es fan el suec.

 Fotovoltaica

La producció d’energia fotovoltaica ( la dels pannells solars) a Europa només arriba a l’1% del total europeu. I això perquè no hi ha cap interès de les autoritats comunitàries ni locals per incentivar aquest tipus d’energia. L’aposta com sabem és de grans línies com la MAT o els grans aerogeneradors o molins, que com sabem ens trinxen el territori. Segons un estudi de de l’Associació Europea de productors de fotovoltaica (Epia), si les autoritats afavorissin aquest tipus d’energia, la producció de fotovoltaica podria representar el 12% de l’energia europea al 2020 i esdevenir rendible. Només cal voluntat política.

El Tractat de Lisboa i el Parlament Europeu

Si el tractat de Lisboa entra en vigor, el Parlament Europeu tindrà 18 diputats més. Els europeus que van votar (pocs) van escollir 736 eurodiputats, tal com estableix el Tractat de Niça, actualment en vigor. Si finalment els irlandesos ratifiquen el Tractat de Lisboa, quan ho facin canviarà la composició del Parlament d’Estrasburg. Dotze estats membres guanyaran d’un a quatre diputats. La pregunta és, d’on sortiran aquests diputats? Qui els triarà si ja s’han fet les eleccions i no es tornen a convocar fins d’aquí a 5 anys? Alguns d’aquest 12 països ja no van tenir en compta el juny, però que passarà amb aquells que no ho van preveure?