Arxiu mensual: febrer de 2016

Màrius Torres, l’ànima

[Article recuperat a propòsit de l’acte-recital Màrius Torres, com una espurna, a càrrec del poeta Antoni Clapés i Montse Vellvehí, que es va fer a La Planeta de Girona, el 2010, dins el marc de la ineludible Proposta de Poesia J.M Casero]

Permeteu-me que us parli del que em sembla que és un privilegi per a tothom i, en especial, per aquesta ciutat de Girona. Ara i aquí; en una ciutat que un bon dia va tenir com a mínim dues fortunes; l’una és que algú anomenat Narcís-Jordi Aragó comencés en un moment clau a fer una endreça sàvia en els calaixos de la lletra que s’hi havia escrit i que s’hi escrivia i sobre els seus protagonistes; i l’altra és que Carles Vivó també hagués començat a obrir finestres i portes en l’imaginari d’unes dones i d’uns homes que havien viscut directament sota la ignomínia i les negrors més reaccionàries i catòliques, que bé tots sabem que han anat i continuen caminant encara sempre juntes.

El poeta Màrius Torres

El poeta, assagista i traductor Màrius Torres

I que quedi escrita aquesta entrada per fer notar que sempre hi ha algun començament en tot i que mai les distàncies humanes són tan extremes com potser pensem que ho són. Però concretem: el privilegi que ens ocupa té el nom propi de Màrius Torres, nascut a Lleida el 1910 i traspassat el 1942 a Puig d’Olena, al sanatori, i l’objecte és la seva poesia i la seva paraula escrita en cadascun dels gèneres en què va fer incursió… Pensant en la proposta extraordinària –Màrius Torres, com una espurna– que van presentar el poeta Antoni Clapés i la rapsoda Montse Vellvehí el 22 de setembre del 2010 a la Casa de Cultura en el marc de l’Ara Poesia-XV Festival de Poesia de Girona d’aquell any, i pensant també en aquesta conferència lectura –Tibant els arcs. Una lectura personal de Màrius Torres– que l’escriptor i amic Josep Maria Fonalleras va impartir a la mateixa sala La Planeta sobre el poeta, traductor i assagista. Lluny de fer previsions, potser m’agrada intuir ara mateix que aquest privilegi d’haver pogut acostar-nos a la paraula i a l’univers de Màrius haurà tingut i tindrà –coneixent bé els dos protagonistes– la riquesa d’una singularitat més dedicada a la poesia i d’una altra de més vinculada a la seva prosa: epistolari, assaig i traduccions… Ho va dir el meu amic Antoni Clapés: “Màrius Torres és un poeta líric en el sentit més pregonament contemporani de l’expressió: és el poeta que busca la musicalitat interna del text (d’això podríem dir-ne la música de les idees) i dels afectes i les emocions més plenament sentides. Mentre reflexiona sobre el misteri del sentit de l’existència, el poeta parla en primera persona. El jo del poeta líric ressona dins l’abisme de l’ésser, i la seva subjectivitat és purament imaginària; l’emoció íntima només ho és en el sentit que és comuna, universal i compartida per l’altre: el subjecte líric necessita trobar en el lector un semblant amb el qual ha de poder establir complicitats i intercanviar mots i experiències”… Recupereu ara, per exemple, la Cançó a Mahalta que va musicar Lluís Llach ja fa uns quants anys i rellegiu després el poema sencer: “Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels. / Fem el mateix camí sota els mateixos cels. / No podem acostar les nostres vides calmes: / ens separa una terra de xiprers i de palmes. / En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, / sento, com si em seguís, el teu batec suau / i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, / de la font a la mar –la nostra pàtria antiga”. Era el principi: mogueu el que calgui remoure, però rellegiu Màrius Torres. Tot sencer. Bé, i és que amb Màrius Torres sempre arriba, per exemple, Leopardi, el gran Leopardi, i Paul Valéry, i també el seu bon amic Carles Riba, i un fascinant Pavese. Doncs sí; amb Màrius Torres, sempre Pavese!

Palau i Fabre, també orfebre

En una ocasió, Josep Palau i Fabre va manifestar: “Tots els que han parlat de mi (…) han dit que la meva obra s’irradia tota de poesia. En els meus estudis sobre Picasso es nota això. Sento que escric sempre poesia, crec que sóc poeta”. En efecte, cadascuna de les paraules escrites de Palau fa part d’un efluvi –visible en els seus poemes, en el seu teatre i en la seva obra assagística– que des del seu primer respir hem pogut identificar com a inconfusible; una efluència les materialitzacions de la qual s’activen, també des de bon començ, a redós de la formulació d’una alquímia personalíssima. I també és cert que cada paraula escrita de Palau i Fabre neix d’una actitud creativa que brolla de l’inconformisme i de la rebel·lia. Una rebel·lia, però, que s’autoimmola ben aviat, just en l’instant que es veu estesa sobre el sedàs que activa novament aquesta màquina de l’alquímia.

Palau última

Josep Palau i Fabre, poeta ofebre

“Als vint anys creia que tot m’era permès, que tot m’era possible. Com a escriptor, vull dir: poeta, dramaturg, assagista, contista, novel·lista… No veia límits en la meva possibilitat creadora”, confessava el poeta en el pròleg dels seus Contes despullats. Així és com els aspectes únics de seguida es dilaten des del seu intern i comencen a esbossar –sense perdre mai el valor primigeni– una polifonia d’altíssim voltatge que acreix incessantment en la reflexió múltiple: sobre l’art, sobre la identitat (lligada sempre a la qüestió recurrent de l’escissió de l’individu i de la dissolució del subjecte en l’escriptura), sobre la crisi de la racionalitat, sobre l’experiència vital, sobre la poesia mateixa o sobre la condició humana en general. Observem, pel que fa al cas, que les primeres composicions epigramàtiques de la primera part del seu primer llibre, Aprenent de poeta (el volum, escrit en el seu conjunt entre 1936 i 1942 inclou, de fet, dos llibres) deixen pas a uns poemes finals de les parts respectives ben diferents en la seva forma; es produeix una progressió en la manera de dir, en el com, en la mesura que ha emergit i ha crescut el fons discursiu i temàtic, és a dir, aquest què ja en ple estadi i efervescència de reflexió expansiva. Amb Poemes de l’alquimista, la construcció d’un imaginari sempre en estat de mutació arriba a la seva expressió més alta: hi reconeixem el poeta alquimista i també el poeta orfebre. Una única veu, però. Capaç d’haver assolit una grandiosa totalitat feta des de la més nítida de les fragmentacions. Capaç d’haver engendrat, com en una ocasió Sam Abrams havia suggerit, aquest valuosíssim “aparador de formes” concebut com un quadern espiritual –que havia de ser forçosament autobiogràfic– en què conflueixen totes les essències del pensament Palau. Tota la salabror i la plenitud del poeta orfebre, alquimista i polifònic.

El poema, aquest animal desconegut

Bartra bona

Agustí Bartra i Lleonart (1908-982)

Deia el poeta Agustí Bartra: “La poesia es fa amb la totalitat de l’home, de l’home que s’atura davant dels enigmes del món i se sent requerit a parlar amb la joventut de les preguntes i la vellesa de les respostes”. Queda entès que en les seves saós més fecundes l’expressió de l’autor d’Ecce homo ultrapassa de totes totes la particularitat del gènere; per la seva altitud i per la seva dimensió humana, literària i extraliterària. Cal dir també que aquesta matisació de vellesa i de maduresa que el poeta augura per a les respostes no és una apreciació estrictament física, de la suma d’uns anys viscuts, sinó que respon, per damunt de tot, a l’aspiració més voraç d’una vida crescuda en el pensament. La vida crescuda en el pensament comporta una reflexió continuada sobre el pas indefugible del temps, i aquesta reflexió s’articula alhora en i des de l’exploració bifurcada del paisatge interior (la interioritat humana) i de l’exterior (el coneixement del món). De manera que aquest ésser que som –que inclou, és clar, el desésser, el naufragi i la llum, l’obscur i l’albada, o la consciència i l’atzar– només pot ser capaç de repensar la seva existència i l’univers des de la condició de voler ser un investigador perseverant; des de la tossudesa del caminant enderiat que s’alimenta en el desig més alt de ser en el temps des de la perspectiva d’un pensament no estàtic, això és, un pensament en moviment. Així s’explica el fet que el poeta defugi les grans constatacions i potenciï la multisignificació, les suggestions, l’enigma i fins i tot l’ambigüitat, en el sentit més constructiu del terme. I també que tot el seu paisatge plasmat contingui ja les essencialitats d’haver superat les fronteres de l’estricta contemplació per esdevenir, a la fi, totalitat. O com a mínim una aproximació a la totalitat. És a dir: un paisatge de paisatges pensant-se inter i per se. Fa uns anys, la meva amiga poeta Rosa Font em va fer a mans aquest aforisme total d’Elias Canetti: “Un poema és un animal desconegut, la forma completa del qual no podem abarcar amb un únic cop d’ull. La interpretació és la gàbia, però el poema no és mai a dins”. Tota la controvèrsia l’hem de percebre com una sort. I hem de dir que persistir de la manera com sovint persistim en la provisionalitat d’un viure desproveït de la saba de la poesia continua sent aquesta mancança que ens assetja i en què poc a poc anem sucumbint, com en un avenc, en la mesura que ens manté desnerits en les preguntes i estrepitosament ingenus en les respostes.