Arxiu d'etiquetes: paul celan

Parleu-li del mar, germans!

El tribunal espanyol de la inquisició (ells en diuen Tribunal Constitucional del seu regne, i ja està bé que l’anomenin amb el nom que més els plagui, ja que és seu i només seu) de tant en tant expel·leix i vomita, i ara ha tornat a exhibir un d’aquests seus brots malaltissos de rancúnia amb tot el procés constituent irreversible que per fi tenim en dansa. El seu torna a ser un espavent que diuen que ells han perpetrat com un sacseig renovador i necessari per a la seva sang. La cosa clama al cel. Però són coses seves, exclusivament seves. Que ara es fan visibles amb tota la pugna que tenen sobre el govern que han de bastir per a la seva nau… Respecte a nosaltres, algú diria que en algun lloc s’albira un enfilall de vent amb textures d’aire nou? No, ja hem deixat de ser il·lusos, per sort. I val més, en tot cas, que ens fem les preguntes nosaltres mateixos, ara sense tanta discreció. Són pugnes atàviques entre col·legues d’un mateix reialme? Sí… Diferències d’apreciació en la manera específica de com haurien de continuar imposant amb l’arrogància amb què ens tenen acostumats aquella i aquesta espanyolitat que mai no han deixat d’imposar? També sí… És un esbufec cavernós en les seves respiracions de sempre d’un Opus Dei rabiüt (amb els barons psoistes a dins) que encara mana i que té ara més benedicció que mai? Encara més sí… Són, les seves, en efecte, unes devocions congènites d’una monarquia troglodita, o tan sols la constatació de les estretors de l’Espanya –per més que potser ara arribi a ser socialistoide o mig progressistona– igualment severa i cavernícola de sempre?

paisatge germans

La Bretanya. @ fotografia: Roser Bover

Definitivament, també sí… Es tracta només d’una lluita de les seves dretes contra les seves esquerres? O, ras i curt, de la plasmació de tota la mala llet que tenen concentrada al cor i també en els ulls amb què miren, senten, s’expressen i pensen? Sí i sí un cop més i sense cap espai per a matisos… Doncs mala peça al teler. Perquè respecte a nosaltes –tornem-hi–, això no és més que el llast de les coses d’Espanya; amb les seves banderes, els seus militars, les seves antigors i el seu anhel obsedit de voler convertir qualsevulla mosca viva al món en imperativament espanyola. Res més que això: lúgubres coses d’Espanya, de les quals algun dia –aquest serà un dia immens!– haurem decidit (i ja ho estem fent!) viure’n definitivament al marge. Essencialment al marge. Necessàriament al marge. Decididament al marge. Per supervivència, per dignitat i per moltes raons… Perquè hi ha una vida amunt i un món amb punts de vista i de mira ben amples enllà de les coses d’Espanya. Ho havia clamat amb nervi i als quatre vents el gran Maragall: “Parleu-li del mar, germans!”… Hi ha llibertats indefugibles que vol la gent i unes aspiracions legítimes. Hi ha una vida, tota la vida. Hi ha una vida amunt, aquí, en aquest país, per a tothom, vingui i d’on provingui tota la seva gent… Hi ha una revolució social que tenim per fer, que farem, que ja estem fent. Hi ha totes les persones d’arreu que acollirem. Hi ha l’art i també la paraula: tenim els poetes. Hi ha un Vinyoli portentós, hi ha un Formosa, hi ha Pavese, l’Ausiàs, una Felícia Fuster, en Pedrals, hi ha Bartra, una Rosa Font, el gegant Fiol… Tenim Espriu, Bonet, Camps Mundó, la Marçal, l’immens Palau. Hi ha la bellesa, hi ha bellesa, molta bellesa, hi ha un Benito, en Joaquim Jordà, hi ha un Marc Recha i els artistes i els cineastes nous i de sempre. Hi ha Celan, Borges, Llull, Miró, Juan Ramón, la Pizarnik, Cernuda, Pessoa, l’Auster, Brossa, un Altaió, Sunyol, l’Hac… Hi ha la Patti Smith, Clapés, Bolaño, Estellés, René Char… Hi ha Mandelstam, Rotko i un llarg etcètera d’expectatives altes, altíssimes, abans de les coses vetustes d’Espanya.

En tens l’agulla que indica el camí

[En record i agraïment a Carles Hac Mor, poeta del roig]

“Els mots els considero / com a coses / que no signifiquen res; / com les pedres i els arbres, / i no pas com a signes, / reblerts de convencions. / Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. En un dels últims llibres més polièdrics de Carles Hac Mor (Lleida, 1940) –aquell immens Ad libitum (Poesia al Cànter, 2003)– la llengua arribava a uns punts àlgids de des-art-i-culació, en la mesura que hi emergia una profusió de desestructuracions sintàctiques i morfològiques que en tal cas havíem de capir-les sense reserves com un dels engranatges de l’escriptura hacmoriana –cada cop més expansiva i transmutant– el fonament de la qual és just el desfonament, a mercè d’una antiteoria que versa sobre la desarticulació del llenguatge en la seva creixença cap a una no-consolidació, precisament, de cap teoria.

carles 2

El poeta del roig, Carles Hac Mor (1940-2016)

Això succeïa d’una manera molt semblant en els dos volums anteriors, pràcticament coetanis en la seva redacció: Cabrafiga i Metafonia (Deslectura de Paul Celan); dos llibres que ja havien obert camins ben paral·lels, si bé diferents, cap a unes extremituds en la forma i en el concepte tant o més nítides: Cabrafiga, per exemple, neixia en el bassal despullat d’un vers tallant i anava creixent en una efluxió de múltiples pulsacions que l’anaven encaminant, a cops d’al·lògiques de construcció i desconstrucció creixents, vers els marjals més selvàtics d’un poema en prosa que, no pas en va, en el seu interior ja tornava a contenir el nervi inicial d’aquell vers rabent entregat amb carn i ungla a totes les metamorfosis possibles. El poema únic de Metafonia, en canvi, s’iniciava directament en el terrer del poema en prosa i esquivava, fins i tot, la formalitat gramatical de la partició de paraules. A banda de les particularitats intrínseques en una i altra riba de l’escriptura, sempre sumades a unes textures concurrents, hi continuava present la negació del discurs en el seu desplegat convencional; és a dir, el no-discurs per a un sentit que no fos (ni sigui) pragmàticament codificat; o, si es vol, el no-sentit per defugir el discurs per excel·lència en el seu component de dogma irrevocable, això és, el discurs entès des de les convencionalitats benpensants com a “necessàriament útil, desxifrable i moralitzador”. De fet, en un dels poemes del llibre El desvari de la raó, publicat el 1995, el mateix Hac Mor ja oferia unes pistes clares en aquestes direccions: “De la negació al no-mètode / en la poca urgència / en la relació paradoxal / amb sigui quina sigui la regla / per desempallegar-me / de la raó / en el trenc / del rebuig / d’allò preconcebut / o sabut”. I sigui dit que Ad libitum o, més cap ençà, Coma induït ja són llibres parits des d’aquest efluvi pulmonar que veiem alimentat en un desvari de la raó portat a l’aresta més nerviüda i polifònica: una al·lògica ventríloqua i emfàtica que en cap cas haurem de confondre amb un estratagema digem-ne creatiu ni que tampoc haurem de llegir en termes d’esbaltiment preconcebut d’una ars poetica de tipus disciplinari que hagués d’obeir a uns axiomes identificables d’ubicació literària i artística. Des dels efluvis inherents de la mutació i del moviment –proclius entre el verb i l’antiverb i entre el llenguatge i l’antillenguatge, i acrescuts, sobretot, en l’al·legat de la desmitificació de l’art, de la poesia i de la paraula poètica i del poeta en la seva configuració d’imatge cristal·lina de culte– hi ha en tot l’estenall de la veu hacmoriana uns camals recurrents en els abeuratges. Citem-ne només uns quants: Jacques Derrida, Paul Celan, Antonin Artaud, Raymond Queneau, Roland Barthes, Michel Foucault, Julia Kristeva, Friedrich Hölderlin, Noam Chomsky, algunes respiracions de Joan Brossa, de William Burroughs o d’Agustí Bartra; i més fondàries encara de relectura de la filosofia antiga i del conjunt de la potència dadaista. Però aquí ve un aclariment: en l’obra de Carles Hac Mor els abeuralls artístics, literaris, humans i intel·lectuals en general no tenen mai una significació estricta o programàtica en termes de preeminència instructiva; ben al contrari, s’hi manifesten ara i adés des de l’expectativa volguda de la reelaboració. L’esmentat Metafonia n’és un exemple clar, i el subtítol –Deslectura de Paul Celan– en rebla encara més el clau: aquí el poeta descontextualitza, recontextualitza, desintegra i reintegra un Paul Celan sencer just en l’impàs de temps comprès entre el gust viu d’haver-lo apamat i el desig lliure i plenament transferible d’apamar-lo un i altre cop.

Justa la fusta. Perquè és, a la fi, en aquesta irrigació de pensament mutant i en moviment que el poeta paraparèmic articula totes les des-art-i-culacions possibles. Insistim-hi: “Jo no dic res / ni tampoc callo: / faig tota una altra cosa”. Una indicació evident, també, del crit que el mateix poeta del roig etziva a favor de l’alliberament de l’escriptura (l’objecte alliberador) i d’una actitud llibertària a tots els seus efectes (el subjecte alliberat). I encara més: hi ha sempre un camí abrusador en l’obra del poeta Hac. Ara entre les aromes d’una fageda ombrosa; més endavant pel canyissar, entre pedregams i sals, i més enllà per aquest corriol frescal de joncs que ja feia intuir –i ara se sap– que s’esbatana a mar: “En tens l’agulla que indica el camí al vessant estimat dels mots del capvespre en el silenci als camps cap a l’illa ull del temps posa-la a les parpelles el cor a la galta enfonsada de la nit no en sé pas els fils del núvol estiuenc”.