La vida és tot el que ens passa mentre fem altres plans. John Lennon

Amb aquesta sentència s’inicia el poemari “Després de tot” de Miquel Martí i Pol i que estic revisitant des de fa dies. Feliu Formosa, Màrius Sampere, Carles Riba, Narcís Comadira, Perejaume, Joan Brossa, Jordi de Sant Jordi són les mirades poètiques que fa temps que em sedueixen. Altres d’internacionals també, però estic en un moment d’arrelament de proximitat. Els nostres autors “locals” -que no localistes- també em doten de la universalitat dels seus impulsos i les seves por i felicitats, paràmetres que compartim tots -o bona part- dels homínids. El repàs per la geografia de la poesia catalana de tots els temps, em serveix alhora per adonar-me’n que el conreu d’aquesta modalitat de l’art de la paraula, proporciona alguns interrogants i màgics misteris que sedueixen l’intel·lecte i amoroseix el cor/esperit. El meu estat d’ànim vol de la complexitat -o senzillesa- dels missatges curts de la poesia, que ens amplifiquin el cosmos fins l’infinit.

Avui em centro amb Martí i Pol, alguns cops fou desgastat mediàticament per la seva malaltia i titllat de lacònic i de sobreprotegit, però no sé per quin motiu, el percebo amb renovada admiració per la seva “normalitat” latent, la seva complicitat amb el lector -evidentment amb el que hi connecti– i per la profunditat de sentències que posen de manifest la fragilitat d’un ésser humà davant d’ell mateix, que s’esmuny i es fa fonadís enmig del magma de la vida.

Després de tot

Després de tot encara queda espai

per repensar la vida i convertir-la

en un àmbit molt més silenciós,

a l’abric dels inhòspits desgavells

i les inevitables maltempsades.

Perquè el secret és que no hi ha secret

i els ritmes i les pauses són la cara

potser oculta del temps que no hem viscut

mentre fèiem projectes i ens jugàvem

el passat i el futur en inefables

futilitats amb posat circumspecte.

I ara què ens queda fora del recel

i les mancances? Què compartirem

amb la gent que estimem i que ens estima?

La fosca complaença dels secrets

o la riquesa absurda del misteri?

Res d’això i tot això, perquè el subtil

mirall discret que ens encén la mirada

és el no-res que sempre descobrim

sense voler, tossuts i agosarats,

després de tot, després de cada cosa.

Edicions Proa, Barcelona, 2002. Col·lecció Els Llibres de l’óssa menor