I és que Michael Haneke, acostumat a impactar i incomodar a l’espectador disseccionant a les seves pel.lícules les raons de la violència humana, aquest cop ha sabut fer-ho de forma sublim, explicant-nos la història d’un poble protestant del nord d’Alemanya durant els anys previs a l’inici de la 1a guerra mundial.

La descripció d’una societat puritana, perfecta, idílica en aparença, va descobrint un món dominat per homes menyspreables, els quals per aconseguir els seus més baixos instints, no dubten en fer abús del seu poder inculcant l’odi, la revenja i la llei del més fort. La cultura del càstig físic, de la rigidesa i fredor de pensament, de l’aversió al feble i la intol.lerància al diferent, esdevenen un hàbit que perillosament es transmet als fills, qui el recullen com a filosofia de vida conformant un caràcter que més tard esclatarà de forma més violenta en l’edat adulta.

Certament, el film amb una fantàstica fotografia en blanc i negre - com si d’un personatge més es tractés - és un conte, una metàfora que intenta donar resposta al perquè tota una societat seguiria anys més tard les idees nacional-socialistes sense extranyar-se i assumint-les com a lògiques i verdaderes. El ritme i les diferents escenes estàtiques, en forma de retrat costumista podrien ser signades pel mateix Dreyer i el tractament de l’amargor i interior d’algun personatge recorden alguns moments al Bergman més funest. La direcció d’actors és magistral. Remarcable és la interpretació que el director austríac aconsegueix dels nens. Especialment, la dels aturmentats fills del pastor protestant, els quals únicament amb les seves mirades són capaços de transmetre’ns el seu món.

Una meravella de pel.lícula que si encara no l’heu vista ja podeu còrrer a veure. A banda de veure grans produccions espectaculars com Avatar, també hi ha d’haver moments per veure cinema en majúscules !

El film, en clau metafòrica durant tot el metratge, explica el viatge personal de Ned Merrill, un atractiu home de mitjana edat que decideix un bon dia fer el camí des de casa d’uns amics fins a la seva pròpia, passant per les piscines de les finques d’altres coneguts seus. Durant aquesta curiosa aventura, Ned anirà rememorant vells temps compartint-los amb els diferents personatges amb els quals es va trobant, convertint la seva extravagant pensada en un exercici d’introspecció personal cada cop més profund.

El més interessant del film és l’evolució en la visió que se’ns ofereix del protagonista, cada cop més densa, profunda i matisada capa a capa (o millor dit, piscina a piscina) fins arribar al darrer extrem on s’exposa la nuesa de la seva ànima.

Especialment interessants les escenes del diàleg amb l’antiga amant (rodat íntegrament per Sidney Pollack) i també amb la noia antiga cangur dels seus fills.

Un bon film per revisar i degustar com es mereix o recuperar-lo per si encara no l’heu vist.

Ahir la ceremònia dels Goya 2010 va ser de les millors dels darrers anys i segurament serà una de les més recordades, i és que tot hi va ajudar. L’Andreu Buenafuente amb un format sense interrupcions publicitàries, amb el seu personal sentit de l’humor i manera de fer va aconseguir mantenir un ritme de novetat i entreteniment constant, evitant caure en el tedi inherent dels clàssics lliuraments de premis. L’aparició de la genial Rosa Maria Sardà juntament amb la sorpresa final de l’assistència de Pedro Almodóvar, van acabar d’arrodonir la nit on Celda 211 va triomfar, Ágora va rebre únicament premis tècnics i Tres dies amb la família i Garbo van recollir uns merescuts premis al cinema català.

Tinc clar que si existís el Goya al millor showman aquest hauria estat per l’Andreu sense discussió. Si us plau, que algú enviï un SMS al Billy Cristal per dir-li que existeix el seu alter ego català.

Pot haver-hi un amor més gran d’un pare pel seu fill ? En un món sense esperança ni futur, on tot és mort, sense vida i on els pocs humans que queden lluiten deshumanitzadament com animals per sobreviure, trobo que no hi ha prova d’estimació més gran que la d’aquest pare, el qual sabent que no hi ha sortida, es manté ferm sense perdre l’essència que ens fa ser homes. La seva és una històra de supervivència seguint un camí, una carretera que sap que no els portarà enlloc, que únicament el permetrà continuar, seguir amb vida, per mantenint el “foc interior” que no vol deixar apagar de cap manera, malgrat totes les dificultats que viuen i que sap vindran.

Aquesta pel.lícula basada en la novel.la “The Road” de l’escriptor nordamericà Cormac McCarthy (Premi Pulitzer del 2007 i autor també d’altres obres portades al cinema com No country for old men), aconsegueix impactar l’espectador de la mà d’una fotografia sensacional, on el clima desolador producte del despertar post-nuclear ens deixa a tots amb el cor encongit.

Són especialment interessants les interpretacions de Viggo Mortensen, qui artísticament torna a abocar-se completament dins el seu personate tal i com ja ens té acostumats, del nen Kodi Smit-McPhee en un difícil paper per la seva edat, i la de Charlize Theron, la qual dóna vida a una mare amb uns sentiments difícils de digerir i que ens deixa amb ganes de més minuts de metratge per poder degustar la seva interpretació i comprendre millor el perquè de la seva decisió.

Una bona pel.lícula que segur us agradarà tot i que, en la meva opinió personal, té un final que malmet una mica la història desmereixent tot el que se’ns havia explicat fins llavors.

Ja feia massa temps que anava deixant injustament Ordet, la pel.lícula més important del mític director danès Carl Theodor Dreyer, al calaix de les obres mestres pendents de veure, però aquest cap de setmana, finalment he pogut fer-me el regal del seu visionat.

Tota la pel.lícula evoca a una obra d’art, com si es tractés d’una pintura o un retrat costumista fet per un artista que vol detallar fins el més petit detall d’una societat puritana i mística. Un món que, tot i camperol i mundà, regeix la seva vida amb uns principis sotmesos per les més fervents creences religioses.  

L’austeritat, la subtilesa i profunditat amb què s’explica el debat entre la fe i la raó - tema central al film - per mitjà d’unes imatges totalment centrades en l’expressivitat dels personatges, el misticisme que destil.la fins a la culminant escena final, tot és detallat de forma precisa i amb una sensibilitat que commou.

Un cinema diferent, gens convencional i que realment val la pena recupereu.

• La cinta blanca, de Michael Haneke. El film ve precedit del reconeixement a tot arreu on s’ha presentat. Un munt de premis per aquest film del sempre interessant i complexe director alemany.
• Invictus, de Clint Eastwood. El nou film del cada cop millor Clint. Serà dfícil superar Gran Torino (el meu film preferit del 2009).
• En terra hostil, de Kathryn Bigelow. Una pel.lícula-denúncia sobre la guerra d’Irak que diuen serà un dels films més importants de l’any. Als USA ja ha estat estrenada amb molt èxit.
• Precious, de Lee Daniels. Un drama social del passat Festival de Sundance, punt de trobada de joies cinematogràfiques.
• Alícia en el país de les meravelles, de Tim Burton. Un nou film que explotarà el nou negoci del 3D, però aquest cop de la mà del genial Burton. Esperem que no es quedi únicament en ‘capsa bonica’. 
• The Ghost Writer, de Roman Polanski. Nova pel.lícula del Polanski després d’haver passat un any difícil.
• Origen, de Christopher Nolan. Propera proposta del director de Memento i El Cavaller Obscur. A tenir en compte per la seriositat i innovació que sempre hi ha en els seus projectes.
• Bruc, de Daniel Benmayor. Aquesta ens toca de prop : una recreació de la batalla del Bruc. Esperem que els timbals puguin tornar a sonar,i que sonin bé.
• The Green Hornet, de Michel Gondry. Esperat fim del creatiu i oníric Gondry que sempre ens porta propostes gens convencionals que trenquen esquemes.
• Biutiful, d’Alejandro González Iñárritu. El director mexicà d’Amores Perros, 21 gramos i Babel, ha rodat a Barcelona amb Javier Bardem. La comparació amb Allen serà inevitable. Esperem que per millor.
• The Tree of Life, de Terrence Malick. Darrera proposta d’un director poc conegut pel gran públic, però autor de les genials Males Terres (Bad Lands, 1973) i La prima línia roja (The Thin Red Line, 1998). Aquest cop amb Brad Pitt i Sean Penn, actors que es van superant a cada treball que fan.

Esperem que totes siguin grans pel.lícules i que ens facin gaudir.

Des del punt vista visual representa un pas endavant en la realització digital. La perfecció i detall del món creat, la naturalitat i elasticitat dels moviments dels personatges,  i les textures de tots els elements tant els inerts com els vius és increïble i aconsegueix deixar-nos bocabadats, enfonsats a la butaca.

Ara bé, sota aquesta fita tecnològica, Cameron segueix essent un director que compleix ben justet amb els guions i ofereix ben poca profunditat als seus films. Si a Titanic, ens passavem dues hores esperant que s’enfonsés el vaixell mentre se’ns explicava de forma ben convencional i superficial una història d’amor entre una parella de classes socials diferents, a Avatar, passats els primers minuts de novetat on es detalla el món i la situació on ens trobem, no escapa a cap espectador com anirà la cosa i quin serà més o menys el resultat de tot plegat. I és que el llegendari maniqueisme de Hollywood de bons molt bons i de dolents ben dolents, juntament amb l’estructura simple d’introducció + conflicte + batalla final, i l’esperada història d’amor impossible entre éssers dels dos mons embolcallant-ho tot, hi són ben presents.

El guió manlleva gran part de la seva essència d’altres films com Matrix o Alien, constituint bàsicament un western modern. Això sí, un western immers dins un món digital i virtual, amb uns bons (indis) que lluiten pel seu territori i la mare natura i uns dolents (ianquis) poderosos i malvats moguts únicament per la seva cobdícia.

Una pel.lícula que val la pena veure i que gaudireu si no n’espereu més del que pretén.

+ Opinions :
Promeses Incomplides . Àngel Quintana.
Avatar. Salvador Montalt.
Avatar entra en la historia. El País. Rocío Ayuso.

Aprofitant que a la Filmoteca de la Generalitat aquest passat novembre s’ha programat tot un seguit de pel.lícules de Billy Wilder, em va picar el cuquet de revisar Sunset Boulevard (1950), El crepúsculo de los dioses a Espanya.

Després de quasi 60 anys, la pel.lícula segueix emocionant i mantenint-se com un dels millors films de la història del cinema. La magnífica resolució del guió dels incansables Wilder i Brackett, la mítica interpretació de Glòria Swanson i la presència al càsting de figures llegendaries com Erich Von Stroheim, Cecil B. DeMille, Buster Keaton, H. B. Warner i Anna Q. Nilsson (sensacional homenatge al cinema mut) fan que el film es continui recordant com una peça mestra, com una joia que de tant en tant ens agrada de tornar a contemplar i admirar.

Tot al film és cinema en estat pur : Wilder, ens dóna una visió del món de Hollywood dels anys 40 amb la seva característica mirada plena d’ironia i humor negre. Profund coneixedor del llenguatge cinematogràfic, ens ofereix escenes inoblidables com la inicial amb el contrapicat del guionista mort dins la piscina (qui esdevindrà el narrador de tota la història) i la commovedora escena final a les escales de Norma Desmond (All right, Mr. DeMille, I’m ready for my close-up).  

Envoltat de grans professionals  (i amics) com Charles Bracket i Fanz Waxman - autor d’una banda sonora inseparable de les imatges - amb el vestuari de la mítica Edith Head, i gaudint del magnetisme dels personatges del cinema mut anteriorment comentats, Sunset Boulevard, esdevé una crítica del món del cinema de Hollywood però feta per algú qui no oblida en cap moment que també en forma part.

El director francès, Philippe Claudel, més conegut a Fança com a novel·lista i professor universitari dedicat a temes antropològics i literaris, en aquest seu primer film és capaç de transmetre amb una gran sensibilitat la terrible experiència d’una dona que després de passar-se quinze anys a la presó, haurà de continuar lluitant ara en llibertat per ser admesa per la seva germana i per la societat. Una història commovedora. Amb presons de reixes i presons interiors només superables amb el pas del temps i l’esperit de supervivència inherent als homes.

L’actriu Kristin Scott Thomas, coneguda pel gran públic pel seu paper a El pacient anglès, ens ofereix una interpretació rodona, esplèndida. Amb els seus bonics i tristos ulls, els seus silencis i gestos ens ajuden a comprendre l’interior turmentat d’una mare i dona que ha hagut de sofrir el rebuig social de tothom, fins i tot dels seus pares. La seva germana, interpretada per Elsa Zylberstein (a qui coneixem poc al nostre país, però que a França si té un cert renom), esdevindrà el seu punt de partida, després de 15 anys d’absència, per iniciar el seu retrobament i alliberament interior.

Un magnífic film francès que tracta un tema difícil, que aconsegueix remoure consciències i fer-nos pensar.

Els escoltes del Cau de Salt celebren aquest any els seus 50 anys .

Poques coses hi ha que mereixin ser més celebrades que 50 anys d’un grup de gent que continua fent les coses amb il.lusió i de manera sincera. Un agrupament escolta de pel.lícula !

Per molts anys a tots i totes !