Sense presses

És curiós com, a vegades, no haver vist en el seu moment un film - com és el meu cas amb L’intercanvi (Changeling, 2008) de Clint Eastwood - fa que més tard, pels capricis de l’atzar, el mateix film pugui prendre unes dimensions diferents.

En aquests dies de crisi econòmica, de corrupció política i reiteratius casos de violència de gènere, una pel.lícula narrada durant els anys de la gran depressió americana i basada en un fet real que posà de manifest la corrupció d’un sistema policial i polític, no sembla tant llunyana als nostres temps. I és que passen els anys, però els problemes i errades humanes sembla que sempre es vagin repetint.

Clint Eastwood, fidel a un cinema de tall clàssic on sempre té un paper central la història i el guió i on la crítica social cada cop hi té més cabuda, aconsegueix explicar-nos la increïble i injusta història de Christin Collins i el seu fill d’una manera fidel i tendra alhora que actractiva i esperançadora.

En mans del ja llegendari director, Angelina Jolie es transforma. Aprofitant els seus meravellosos ulls i els llavis més bonics del cinema actual, aconsegueix fer desaparèixer tot rastre frívol que pogués encara tenir la seva imatge per aconseguir transmetre un munt de sentiments, d’actriu amb majúscules. Acompanyada pel consagrat John Malkovich en un paper - com en ell és habitual - molt convincent, d’un vestuari, posada en escena i banda sonora perfectes, l’actriu americana marca un punt d’inflexió clar en la seva carrera que promet ser força més interessant que el que li havíem vist fins ara.

Una gran pel.lícula que sortosament no he deixat escapar. Recomanable 100%.

+Info : Entrevista Angelina Jolie Changeling & working with Clint Eastwood.

Una amistat inoblidable (Le renard et l’enfant, 2007)

La pel.lícula explica l’amistat entre una nena i una guineu. Es coneixen un dia d’estiu quan tornant d’escola, la nena veu la guineu cara a cara. A partir d’aquell moment va cada dia al bosc a trobar-la. El caní (*) desconfia d’ella, però la nena s’hi apropa poc a poc i amb respecte. Estiu i hivern, sortint d’escola no deixa mai de visitar-la. La guineu ja no li té por i amb el temps va mostrant-li els racons més amagats del bosc. El món de l’animal meravella la nena que vol veure i sentir com la seva amiga. Per això passa una nit al bosc vencent la por per estar amb ella i s’arrisca davant uns llops i la protegeix. Un dia la nena porta la guineu a la seva habitació. Ella també vol ensenyar-li el seu món. La guineu se sent tancada i s’escapa per una finestra quedant malferida. Es recupera, però s’acomiada de la nena per fer el seu camí lliure pel bosc salvatge. (Aida. 9 anys).

Què més es pot demanar a una pel.lícula quan la teva filla et demana per publicar-ne el que li ha semblat al teu blog ?

(*) Com bé m’ha fet notar l’amic Joan, les guineus són de l’ordre dels canins : guineu

Unforgiven (1992). Clint Eastwood.
L’etern home dur. La música de Lennie Niehaus i Clint Eastwood (Claudia’s Theme). Una gran escena final.
+ rosebuds. Què són ?

Aquest proper dilluns 16, a les 21.50h, i dimarts 17, a les 22.20h, TV3 estrenarà Les veus del Pamano, una minisèrie protagonitzada per Roger Coma, Francesc Orella, Montse Germán, Mar Ulldemolins i Àlex Brendemühl.

Dirigida per Lluís M. Güell, la producció està basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré editada per Proa; un gran èxit de la literatura catalana, traduït a 14 idiomes, i tot un fenomen a la Fira de Frankfurt del 2008 i a Alemanya, on des d’aleshores ja se n’han venut 300.000 exemplars.

Es tracta de la història d’un mestre d’escola destinat a un petit poble del Pirineu en plena postguerra, que es veurà obligat a portar una doble vida, atrapat entre el sector falangista del poble i les lluites secretes dels maquis. Hauran de passar 50 anys perquè es descobreixi la veritat.

Un film que promet molt i que valdrà molt la pena no perdre’s.

Podeu seguir una entrevista realitzada als seus protagonistes, ja fa uns dies a : http://www.tv3.cat/videos/838869

La vida és sorprenent. Quan estàs en el moment més estable de la teva vida, amb una carrera professional que et permet una còmoda situació econòmica i una parella que compleix al màxim el desig de ser estimat que tenim tots, de cop i volta, un fet inesperat pot deixar-te fora d’òrbita. A la pèrdua de l’ésser estimat s’hi afegeix el descobriment d’una realitat que fins aleshores havies ignorat i que resulta tenies més a prop del que mai haguessis sospitat.

A La fada ignorant (Le Fate Ignoranti, 2001), una pel.lícula de Ferzan Özpetek, un director d’origen turc resident a Itàlia, totes aquestes qüestions se’ns presenten en el personatge de Margherita Buy qui, amb una interpretació boníssima, aconsegueix fer-nos viure la situació amb què es troba tot i fer-nos reflexionar al voltant del gir que ha donat la seva vida.

Un film interessant que ajuda a ser més tolerant i menys ignorant a qui desconegui realitats diferents a les seva. Molt recomanable. 

The Schindler’s list (1993). Steven Spielberg.
L’Spielberg més trascendent. La nena de l’abric vermell. Una banda sonora a l’alçada d’un gran film. L’home és un llop per a l’home.
+ rosebuds. Què són ?

Some like it hot (1959). Billy Wilder.
Els doble sentits d’un guió genial. “L’actriu amb pits de marbre i cervell de Gruyere“. Jack Lemmon.
+ rosebuds. Què són ?

Una de les coses que tot sovint m’agrada fer és tornar a veure films que ja em van agradar en el seu dia. Anys després, fruit d’haver-ne vist d’altres del mateix gènere, tornar-ne a gaudir, aquest cop observant-los des d’una nova perspectiva.

No passa sempre que soportin el pas del temps. Alguns perden el seu interès o són clarament superats per versions més acurades. D’altres romanen invariables, exemplars, fruit d’una qualitat essencial que pot ser definida de forma diferent, però no millor i perfectament vàlids molts anys després, als nostres dies.

És el cas de Hi havia una vegada a Amèrica (Once upon a time in America, 1984). La Pel.lícula (així en, majúscules) de Sergio Leone. La seva obra mestra i el millor que va fer el director durant tota la seva carrera. Recordat habitualment pels seus spaghetti westerns (El bo, el lleig i el dolent, 1966, Per un grapat de dólars 1964, La mort tenia un preu, 1965), les fantàstiques bandes sonores dels seus films signades pel seu amic d’infantesa Ennio Morricone, i per haver estat el descobridor del personatge de l’home dur i solitari, sense escrúpols i mogut únicament pels diners personificat en Clint Eastwood, triat pel mateix Leone d’entre un nombrós grup d’actors durant un casting.

En aquest film, el director d’origen italià, explica els orígens d’una Amèrica fruit de la violència de la societat dels anys 20 amb la llei seca, on la pobresa i la manca d’oportunitats per una banda, i la segregació per barris i ètnies provocà una lluita de classes on només guanyava la banda dels més forts. Els jueus amb els seus costums ancestrals, els irlandesos, els italians, els polonesos,… Tots ells en lluita per prosperar i sortir de la misèria de la que havien fugit dels seus països i intentant aprofitar les oportunitats d’un nou món. En aquest sentit, Hi havia una vegada a Amèrica no deixa de ser un western. Un western modern. Si substituim els pantalons vaquers per abrics, els colts per les metralladores i els cavalls per Fords, l’essència és la mateixa : una societat que està canviant, que lluita cap un nou món que s’obre i on tot serà diferent.

El repartiment del film és molt bo. D’una banda, Robert De Niro, en una de les millors interpretacions de la seva carrera, (aprofitant el gran treball que havia fet anys enrera a El Padrí II), James Woods un secundari sempre efectiu en els papers de dur i els inoblidables ulls d’una Jennifer Connelly de només 14 anys, en són el més destacable.

Tot combinat amb una banda sonora sensacional d’Ennio Morricone, indissoluble de les imatges, que aconsegueix elevar-les fins fer-les encara més bones del que un gran treball de fotografia abundant en plans oberts molt cuidats, i una fantàstica escenografia ja haurien aconseguit per si soles. Hi havia una vegada a Amèrica és una verdadera joia del cinema. Una d’aquelles pel.lícules que val la pena tenir a la videoteca i veure de tant en tant per gaudir amb els anys.

Els que no l’hàgiu vista, esteu de sort : teniu una gran pel.lícula pendent de veure. 

Els que ja la coneixeu, repetiu. Segur que tornareu a gaudir-ne.

Aquest mes de novembre, el gran Billy Wilder torna a ser entre nosaltres. Almenys durant les 7 setmanes que el Cicle de la Filmoteca de Catalunya li dedicarà, projectant la majoria de les seves pel.lícules en V.O. (veure programació) al Cinema Truffaut de Girona.

Una bona oportunitat per tornar a gaudir de les genials Perdició (Double Indemnity, 1944), Ningú no és perfecte (Some like it hot, 1959), L’apartament (The apartment, 1960) o El crepuscle dels déus (Sunset Boulevard, 1950). I és que no sé si n’hi ha per tant com suggeria Fernando Trueba (”I don’t believe in God. I believe in Billy Wilder”), però certament és un dels grans guionistes i directors (sí, per mi, en aquest ordre) que ha tingut el cinema.

Precisament aquests dies també es recorda que ja fa 10 anys ens va deixar Stanley Kubrick, arquetip de la recerca de la perfecció visual i capaç d’atrevir-se amb tots els gèneres. Autor d’escenes inoblidables a films com La jaqueta metàl.lica, (Full metal jacket, 1987), Barry Lindon (1975), Lolita (1962) o 2001 (1968), aquest mes és rememorat a les pantalles amb un dels seus films més controvertits : La taronja mecànica (A clockwork orange, 1971), un film difícil de digerir, on la violència física, mental i governamental s’entrellacen.

I per acabar-ho d’arrodonir, també fa 25 anys que ens va deixar François Truffaut. El fill pròdig de la nouvelle vague qui, amb una àmplia majoria de defensors però amb també alguns detractors del seu cinema, va remoure la conceptualitat del cinema amb films com Els quatre cents cops (Les quatre centes coups, 1959) o Jules et Jim (1962) entre d’altres.

Ja ho veieu : un gran mes per gaudir a les pantalles !

Sí, Woody. La cosa funciona.

Funcionen els magnífics monòlegs i diàlegs escrits amb la profunditat metafísica i sarcàstica de sempre, funciona el sentiment de trascendència i importància que tenen en les nostres vides les coses petites, quotidianes de cada dia, funcionen les relacions de parella com a sistema de recerca constant del propi jo, funciona l’etern i característic escenari de Manhattan i fins i tot funciona la combinació de boniques actrius i velles glòries per fer creïbles els personatges.

Tot sembla funcionar. A Si la cosa funciona (Whatever works, 2009), al lliurament d’aquest any del Woody Allen, tot torna a encaixar, a posar-se a lloc després de les ‘aventures’ britàniques i barcelonines. Recuperem els tics de sempre del genial novaiorquès fent novament gala tot el seu seguit de tòpics que l’han fet famòs arreu : la religió, la hipocondria, les relacions de parella, el sexe, l’amor…

Doncs, si tot encaixa, per què no m’ha acabat d’entusiasmar aquest darrer film ?  Doncs perquè penso que ja fa massa temps que en Woody no ens diu res de nou. Des de Deconstruint Harry (Deconstructing Harry, 1997), i exceptuant Match Point (2000), em sembla que Allen és en clara decadència artística (quina pena) i ens va repetint els seus arguments sense aconseguir sorprendre, emocionar. És tant el seu talent, que aconsegueix productes molt bons, impecables i divertits, però no en fem prou.

Potser el que passa al film (el mateix gest del protagonista al cartell sembla evidenciar-ho) és tota una declaració del que pensa Allen : què voleu ? això és tot el que tenia a dir-vos… i si la cosa funciona…