Arxiu de l'autor
“El cantant i poeta canadenc Leonard Cohen (Mont-real, 1934) va començar a escriure poemes quan tenia setze anys. Seixanta-un anys després ha rebut el premi Príncep d’Astúries de les Lletres. Segons el comunicat del jurat, Cohen “ha sabut narrar la vida com una balada inacabable” i ha creat “un imaginari sentimental en què es fonen poesia i música”. Això ho podem llegir a les planes de cultura d’El Punt i l’Avui.
Cal destacar que el premi espanyol no ha estat per les seves músiques i cançons, àmpliament reconegudes arreu del món per milions de persones. El premi és per la seva obra literària, poètica. Em fa goig i plaer. Fa una desena d’anys vaig traduïr al català un cert nombre de poemes de Leonard Cohen, a la demanda de l’artista noruega Mag Stöyva. Junts vam crear l’espectacle “Petjades de Leonard Cohen”, on la poesia i les cançons del canadenc, símbol de la contracultura americana, es barrejaven i completaven. L’espectacle, creat a Catalunya Nord, era en català i en anglès. Aquí en podeu veure un fragment:
L’espectacle “Petjades de Leonard Cohen” va rodar durant dos anys per França i els Països Catalans i van participar-hi els músics Johanna Försstrom i Ingrid Dominois al piano, Jean-Marc Jousse i Carles Sarrat a les guitarres, Jean-Paul Daydé al baix i Phillipe Gallera a la bateria. Felicitats al mestre pel premi, que m’ha permès de recordar aquelles traduccions al català de la seva poesia que -si no m’equivoco- mai havien estat fetes abans (i tampoc no han estat fetes després). I un record molt especial a tot l’equip de l’espectacle que, amb Mag Stöyva, vam passejar pels escenaris durant dos anys, sempre sota l’ombra de Leonard Cohen i les seves petjades.
Aquesta foto té trenta anys, com els trenta anys que Ràdio Arrels complirà el 28 de maig. Es la foto més antiga de les emissions de la ràdio catalana de Catalunya Nord.
No sabria donar-li una data exacta però és, com a molt, feta algunes setmanes després dels inicis de les emissions clandestines de la que llavors anomenàvem “la Veu de Catalunya Nord”. D’esquena, amb una camisa a quadres, cabells negres i sense barret, encara… el de la foto sóc jo (en tota la meua vida només he tingut una camisa a quadres, ho juro!) . Mare mia!, com hauria dit la padrina si fos en vida…
Davant dues platines de disc vinil (que servien en aquella època per a escoltar musica i no per a fer sorolls scratxats més o menys harmònics, com ara) recuperades a casa de vés a saber qui, una consola (taula de mescles com diuen al sud o de micsatge, com dèiem llavors) de joguina, encastades en una paleta de fusta d’aqueixes que serveixen per a transportar les cagettes de fruita, un magnetòfon i un lector de cassettes (els més joves deveu pensar que parli xinès o que dic renecs…) cedits per algun militant catalanista, un micròfon quadrat enganxat sobre un canelobre de fusta talment fos una espelma, un cascos auriculars que semblaven cedits per l’ambaixada soviètica… i un disc de la Guillermina Motta -amb qui devia tenir fantasies eròtiques, per allò que era de les més canalles de la cançó catalana d’aquells temps. I tot això davant la xemeneia en marbre d’una habitació cedida per en Bernat i la Simona Casals, en un apartament de funció de l’Éducation Nationale, a sobre del que ara és el restaurant Le Sud, vora la plaça del Puig en ple barri gitano. Des d’allà s’emetien les primeres emissions clandestines, il·legals o al·legals, de la ràdio que feia arribar la llengua catalana a les ones hertzianes de Catalunya Nord (bé, siguem modestos, a les ones d’un petit radi que no anava gaire més enllà d’una part de Perpinyà… l’aparell emissor de la mida d’una capsa de sabates, i una antena no gaire diferent que la d’un televisor, no donaven per més!). Els primers auditors a rebre Ràdio Arrels en perfectes condicions van ser, evidentment, els gitanos de Sant Jaume… D’aquí deu venir l’afició mai fallida dels animadors i animadores d’Arrels per la rumba catalana, belleu… i el parlar gitano, quan vol, del seu director en Pere Manzanares!
Jo no hi era el dia de la primera emissió, aquell 28 de maig. Estava collint cireres durant el dia i fent d’escriptor malaurat, trist i incomprès, els vespres, pels bars i carrers de Ceret. La primera emissió la van llençar a l’aire Francesc Pougault, Lluís Deixonne, Hèlios Jordà i Pere Manzanares, amb entrevistes enregistrades de Josep Vidalou, Pere Verdaguer i Josep Deloncle. A Ceret, ni parlar-ne de poder captar aquella primera emissió. Trigarien anys abans que Ràdio Arrels arribés més enllà de la plana del Rosselló. Quan vaig saber que la ràdio havia començat a emetre, vaig deixar cireres, poesies vallespirenques i vida bohèmia de Ceret i em vaig plantar al minúscul estudi de Ràdio Arrels, del que no en sortiria fins… deixeu-me comptar… setze anys després, si els meus comptes són bons. Com que no tenia papers i no podia treballar legalment, em passava el dia xerrant al micro-canelobre i passant per antena tots els discos que em queien a les orelles -sobretot la Guillermina i aquella cançó de “quan som al llit no em parlis del partit”. Sort que no hi ha enregistraments d’aquella època (i si algú en té que se’ls guardi o els destrueixi, sivuplet!), per a mi sempre ha estat un misteri el com podia haver-hi un auditori prou masoquista com per aguantar aquell poti-poti inaudible, aquella xerrameca politicocultural dels que ens espletíem davant el micro, sense cap noció professional de la ràdio. És clar que no estàvem sols, ni érem els pitjors. A Perpinyà en aquell mateix moment, vaig arribar a comptar disset radios libres, totes en francès i alguna amb programes folklòrics en català.
Aquell any 1981 jo havia arribat a Catalunya Nord com a refugiat, un sans papiers, entrant il·legalment a l’estat francès per la muntanya del Vallespir el mes de gener, en plena nevada. No tingueu por, no us explicaré ara una d’aquelles històries pesades d’ancien combatent (combatent català, però ancien cammemes!). Si ho esmento és per què vaig anar a raure, a Perpinyà, a casa de la Dolors i en Josep Serra, que participaven activament -entre moltes altres coses- a la creació de l’associació Arrels. Vaig tenir la gran sort -jove de vocació radiofònica, literària i periodística- que entre els projectes d’aquella nova associació, escissió de La Bressola, hi havia una ràdio a més d’una escola. No era res estrany, llavors, voler crear una ràdio. Com ja he dit hi havia “radios pirates” i “radios libres” a gairebé cada barri, cada cantonada i cada vilatge… naixien i morien com bolets. En tota il·legalitat, sí, però tothom confiava que l’arribada al poder dels socialistes d’en Mitterrand adobaria això i ho adobaria gairebé tot… santa innocència!
Bé, per tornar a la foto… çanusrajenipà! -com se diu en bon roussillonais d’aquí.
Fa estrany realitzar, d’un cop, que una instantània de la teva vida personal forma part, ja, de la història de la recuperació de la llengua i la identitat d’aquest tros -aquesta llesqueta- de Catalunya. I un no pot impedir (què voleu, amb l’atge un s’entendreix) de sentir l’orgull d’haver anat sempre en aqueix sentit. El que em va conduir, aquell gener del 1981, a passar per les muntanyes nevades del Vallespir per arribar quatre mesos més tard davant el micro de “la Veu de Catalunya Nord” i que, encara avui, guia la meva vida personal i professional. Ara una nova generació ha pres el relleu radiofònic i fa una ràdio catalana més viva i jove, més lliure que mai. Per molts anys!