Arxiu de la categoria: Economia

Aixeque'm-nos i economia

Aixeque’m-nos. L’economia som nosaltres

Estem d’acord. Això del Covid-19 és una putada (permeteu-me la incorrecció política, però hi ha coses que no tenen altre nom). Tenim dos governs, l’espanyol i el català, que són de fireta. El primer, perquè és d’una ineptitud flagrant (que alguns podrien qualificar de delictiva). Els segons, perquè no hi ha manera que agafin el brau per les banyes. Si el Govern d’aquest país no fa un cop sobre la taula i comença a desobeir de veritat (fets, no paraules, que deia l’expresident Montilla) acabaran generant entre la població el mateix rebuig que provoquen els polítics espanyols.

Tot i que sóc un conspiranoic, deixaré de banda els motius pels quals crec que estem on estem, que són múltiples i diversos (al final agafant d’aquí i d’allà jo també tinc la meva pròpia teoria de la conspiració). Una cosa, però, tinc clara. Estem més intoxicats informativament que mai i no tenim ni idea (ni aquí ni en lloc) de com, quan i qui va començar això; ni dels motius pels quals els governs del món han decidit tancar-nos tots a casa i deixar que l’economia (així, en general) se’n vagi a prendre pel sac; perquè els resultats del que en diuen confinament, que jo més aviat qualificaria d’arrest domiciliari, no són els mateixos a tot el món ni a tota Europa. A l’Estat espanyol s’estan imposant unes restriccions fora de tota mida -des del meu punt de vista que no és mèdic-, que no fan que deixem d’estar al top dels països amb més morts i contagis. Ara bé, no tinc ganes d’esplaiar-me fent retrets que no serviran d’absolutament res. La complaença en l’autocompasió és molt poc pràctica i ara no és el que necessitem.

Atès que els espanyols s’entesten tant a dir que això és una guerra, farem servir la seva terminologia: partim de la base que el “fuego amigo” ens ha enfonsat l’economia. Que les preteses ajudes als col·lectius empresarials i autònoms (vinguin de l’administració que vinguin) són una camama que té per únic objectiu abocar-nos a l’endeutament perpetu. Tornem a ser els tontos útils que paguen un nou rescat bancari que acabarà (temps al temps) amb més fusions fins deixar el panorama reduït a dues o tres entitats, en la línia globalitzadora de reduir operadors en tots els fronts per poder exercir millor el control sobre la població.

Amb una mà ens ofereixen l’endeutament i amb l’altra el que alguns en diuen “la paguita”; o sigui, una renda mínima garantida que es vol de caire universal. Vaja, el salari dels esclaus. Prou alt perquè una gran majoria s’acomodi i prou baix perquè les famílies hagin de fer mans i mànigues per sobreviure. Benvinguts a la distopia orwelliana. I el que té més gràcia del cas és que la renda la defensen els partits d’esquerres amb l’adquiescència dels sindicats, cosa que demostra que esquerra i dreta són el mateix i que el model patronal-sindicats en un país de pimes hauria de quedar superat per un nou tipus d’organització, que aglutines els propietaris i els treballadors, a fi i efecte de trobar solucions comunes. En empreses de fins a 100 treballadors (per posar un número), el destí de qui paga les nòmines està lligat al que fan els seus empleats i a l’inrevès. Allò de la lluita de classes s’ha acabat. Ara estem en la lluita entre rics i pobres, i qui consideri que un autònom societari o el propietari d’una empresa que facturi 13 milions d’euros anuals (de nou per posar una xifra) són d’una classe social diferent  d’algú que guanya un sou de 1.500€ nets s’equivoca completament.

Constatat, doncs, que tots estem en el mateix vaixell i que aquest s’està enfonsant, tenim dos opcions: morir o aixecar-nos. Deu ser que sóc de tarannà rebel però jo sóc dels que cada matí opta per aixecar-se (com milers de persones més amb una situació econòmica “fràgil”, per dir-ho finament) i gastar hores i més hores en pensar què pot fer per generar negoci i, si es pot, llocs de treball. Cada cop més em decanto per solucions de caire cooperatiu, formalment o espiritualment, i en teixir una gran cota de malla entre empreses o grups d’empreses (clústers o grups cooperatius) prou forta per aguantar l’envestida i per tenir prou força política i econòmica per parar els peus a aquells que, per enriquir-se, estan disposats no només a acabar amb els nostres llocs de treball sinó també amb la nostra llibertat i els nostres drets.

Així doncs: aixequeu-vos!; aixeque’m-nos!!, i fem servir el que més por fa als grans poders: pensem, imaginem, col·laborem, generem sinèrgies, inventem i, en la mesura del possible, siguem capaços d’estructurar negocis que no depenguin ni de les subvencions ni dels bancs, dues coses que han resultat enemics mortals de moltes empreses. Caurem? Sí. Ens fallaran moltes iniciatives? Sí. Tancarem negocis que semblaven que ens donarien estabilitat? Sí. La resposta és una pregunta retòrica: que tenim a perdre? Molts vam perdre tot el que teníem a la crisi anterior i els joves no tenen res. Qui no té res a perdre és qui tés més llibertat: de desplaçament, de canviar de sector, de reinventar-se. Fem-ho doncs!! I si ensopeguem i al matí hem de xapar la barraca ho fem. Aprofitem la tarda-vespre per plorar mentre pensem com el matí següent ens tornarem a aixecar amb noves idees. Si fem això no ens cal res més. L’economia som nosaltres.

I l’aigua que baixa

Al govern de José Luis Rodríguez Zapatero se l’ha acusat, amb raó, de conduir l’economia de l’Estat a bandades. Tots tenim present quan el president espanyol i el ministre Solbes negaven que l’Estat estigués en una situació de crisi econòmica, malgrat que era una evidència palmària. De cop i volta vam passar d’un món vist de color de rosa a una situació crítica, gairebé terminal, i a l’amenaça de la intervenció de l’economia espanyola per part de la Unió Europea. Un paquet de mesures que no inclouen ni retallades al pressupost de Defensa ni a la sumptuària despesa de la Casa Reial han estat la recepta d’urgència que el govern espanyol ha aplicat per calmar la inquietud alemanya, que és qui ara mateix està en millor disposició per dictar les regles del joc. El següent capítol ha estat la promulgació d’un decret llei de reforma laboral. Una reforma que no ha estat pactada amb els agents socials -irreconciliables d’altra banda- i que sembla que podria no tenir prou suports al Congrés per tirar endavant. L’oposició, de diferents colors, ha afirmat que la reforma es queda curta. Els dirigents socialistes van començar negant-ho, malgrat que Duran i Lleida assegurava en una entrevista a Catalunya Ràdio fa uns dies que des del govern li arribaven missatges perquè fes propostes per endurir la reforma. Lògicament el negociador de CiU a Madrid no està disposat a fer la feina bruta al PSOE i a pagar el cost polític que això representa, malgrat que hi ha un cert consens que la reforma es queda curta, sobretot pel que fa a garantir l’existència de mecanismes per promoure l’ocupació. Doncs bé, en una nova mostra de clara desorientació el ministre de Foment, José Blanco, diu ara que «la reforma es quedarà curta» i anima a introduir-hi canvis en el tràmit parlamentari, mentre que la ministra Salgado afirma en una entrevista a Expansión que «no es poden descartar noves pujades d’impostos», cosa que sembla que més que estimular l’economia en retardarà el creixement. Tot plegat és descoratjador, com ho és comprovar que el primer partit de l’oposició, el PP, només es mou per tacticisme polític i és incapaç de fer propostes serioses per contribuir a fer sortir l’Estat de la crisi. La seva única obsessió és desallotjar els socialistes de la Moncloa. Si aquests han d’arreglar el país anem llestos.

El color de les marques

Tothom es veu en cor de donar-nos consells quan es tracta de temes d’economia domèstica. Els polítics no fan de polítics, fan de pares i ens recomanen què hem de comprar i què no hem de comprar. Aviat ens diran quina dieta hem de fer. El ministre espanyol del ram ens diu que hem de consumir productes espanyols; un discurs autàrquic propi d’altres èpoques. Després, però, es descobreix que el Ministeri compra productes estrangers. Queda ben retratat. Ara és el conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, que ens diu que no hem de ser dolents i no hem de consumir tantes marques blanques, que fem mal a l’agricultura del país. Menteix. Les marques blanques es fan a fàbriques de marques conegudes. Mireu aquest enllaç, us porta directament a saber quines empreses fan els productes de les grans superfícies. A més, les marques blanques no surten de l’aire del cel, algú les ha de produir i es fan amb productes d’aquí. El conseller l’únic que ha fet és cedir a la pressió de les grans marques que perden marges comercials per l’impuls que, a conseqüència de la crisi, han experimentat les marques blanques. Aquestes marques «no t’hi fixis» són necessàries per abaratir el mercat i forçar les grans marques a retallar beneficis i baixar preus. Si el conseller es vol preocupar per alguna cosa que ho faci per exigir als grans productors que baixin preus.