Jordi Barre : fidelitat a la llengua i al poble català

Publicat el 1 març 2011 per Alà Baylac-Ferrer

Se n’és anat d’aquest món el cantant, el músic, el poeta i sobretot el patriota fidel al seu poble, amant i defensor incansable de la llengua catalana. Jordi Barre, fins al final, va ser activista i impulsor, en el seu ram, el de la cançó i de l’espectacle, de l’ús del català. Un dels seus mèrits és haver sabut sentir, comprendre i donar empenta al sentiment de poble, a la identitat d’uns nordcatalans sovint massa fàcilment recuperats i instrumentalitzats per la francitud i l’expressió políticament correcta d’una catalanitat descafeïnada i justament per això autoritzada pel món benpensant de França. Ell, tot i el seu èxit mai desmentit, va quedar ferm en les seues posicions de ple suport a la defensa de la llengua nacional, a la seua llengua materna, a la llengua que molts nordcatalans encara tenen vergonya de fer servir després de segles de censura i despreci traumàtics. Va fer part de tots els combats, de totes les reivindicacions per redonar dignitat al català a Catalunya Nord.

Ha contribuït per la seua lleialtat, la seua fermesa i convicció, a redonar dignitat i valor a la llengua malmesa del nord de l’Albera. Deixa la imatge d’un home compromès, valent. Potser per això tant ha agradat als nordcatalans. Ell encarna, més enllà de l’artista exitós i reconegut, la gosadia de saber combinar la feina ben feta, la dimensió universal, amb la sòlida i senzilla ufanor de la seua identitat catalana. El que resta força complicat de viure en un país sotmès a una duríssima pressió afrancesadora, ell ho va saber viure i ensenyar al seu públic i, més enllà, a tota la població de Catalunya Nord.

Molta gent el va venir a homenatjar a la catedral Sant Joan de Perpinyà. Molta gent hagués volgut que aquesta seua darrera actuació pública fos fidel a l’esperit de la seua lleialtat, que se sentís parlar la llengua que tant va cantar i defensar. Malaguanyat. Esperem que aqueixa ocasió perduda no sigui el signe d’una nova època, sense en Jordi, sense l’ús del català pel qual inesgotablement va reclamar.

Queden les cançons, les lliçons, l’exemple, la voluntat vella i sempre nova, irrenunciable de fer viure la llengua i el poble català.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Jordi Barre : fidelitat a la llengua i al poble català

CRUSCAT : la sociolingüística dels Països Catalans

Publicat el 29 gener 2011 per Alà Baylac-Ferrer

Durant dos dies (27 i 28 de gener 2011) van reunir-se per a treballar científics de tots els Països Catalans ; van fer balanç i presentació dels projectes i reflexions que actualment són a la punta de la sociolingüística. Universitaris de tota la catalanofonia van fer treballs pràctics, intercanvis directes, van dialogar i debatre sobre l’estat de la llengua catalana, les perspectives de futur i les evolucions més actuals en tots els àmbits i territoris. Una manera de viure ben concretament i científicament la realitat dels Països Catalans. Feia temps que no s’havia celebrat una cimera semblant. El mèrit d’aqueixes « 1eres Jornades de Recerca Sociolingüística en l’Àmbit de Llengua Catalana » es deu a la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, representacions i usos del català) dirigida per Miquel Àngel Pradilla, al si de l’Institut d’Estudis Catalans. Organització rigorosa, exposats clars, temàtiques àmplies, projectes engrescadors, discussions constructives, dades actualitzades : a més de l’interès de la trobada en si, la densitat de la matèria tractada i l’eventualitat de col·laboracions futures constitueixen un èxit clar i una promesa de treball més coordenat per progressar tant en matèria d’investigacions universitàries, com d’aplicació de la ciència sociolingüística a la societat, per avançar en la normalització de la llengua als Països Catalans.

És difícil d’extreure quelcom més essencial que la resta de la cimera sociolingüística : de les 35 comunicacions i 5 debats, tot és important, tot és útil perquè puguem entendre més bé on n’estem de la llengua, per a poder respondre a la inevitable qüestió quan es troben catalanòfons de diverses regions : « Què, com ho teniu amb la llengua, allí ? ». Els interessats s’han de connectar al web de la xarxa. Hauria de ser una consulta obligada per tots els ensenyants, tots els periodistes, tots els ciutadans que se senten concernits per la qüestió de la llengua.

Unes reflexions que, com a català (del nord) trec d’aqueixes 1eres Jornades de Sociolingüístiques, és que ens cal estrènyer els lligams, personals i de treball, entre Perpinyà i la resta del país, entre la recerca nordcatalana i les xarxes del sud. La presència discreta d’universitaris de Perpinyà a la trobada hauria de traduir-se en el futur en treballs més integrats en la investigació sociolingüística. Un altre punt constatat és la descoordinació existent entre les diverses regions dels Països Catalans quan es fan enquestes sobre l’estat de la llengua. Contràriament al que passa per exemple al País Basc, la mesura dels coneixements i usos de la llengua és feta de manera fragmentada territorialment i parcial. Només el 2001-2002 es va realitzar una enquesta conjunta a tota la catalanofonia. La reactivació del treball en xarxa ha de traduir-se en els anys que vénen per unes investigacions que prenguin en compte tota la realitat lingüística catalana.

Què treure sinó de l’enorma quantitat de matèria exposada ? Des d’una perspectiva de nord-català, apunti un parell més d’idees, potser més interessants per a la societat perpinyanesa. La sociolingüística avui dia comença a saber realitzar previsions i projeccions del que podria passar a la llengua. Catalunya Nord, on la situació del català és delicada, hauria de treure profit d’unes tals eines i potser també contribuir a perfeccionar-ne la precisió. Altres recerques comencen de mostrar que el fet de saber català representa una « renda » : de 7% a 18% de més de salaris mitjans, menys sensibilitat a l’atur… Entre les comunicacions, també me queda la fórmula « Resistir per subsistir », sola recepta màgica per contemplar un futur en positiu, però recepta que, si ens creiem els matemàtics que calculen l’evolució del nombre de parlants, funciona. Igual que el paper determinant de les mesures de polítiques lingüístiques per a fer créixer el nombre de parlants, posat en evidència pels universitaris andorrans. Finalment, contrastant un poc la primacia de la llengua (que segons com, ens va bé als nord-catalans, com als irlandesos…) un exposat va destacar que tot i que la llengua sigui bàsica per a la pervivència dels catalans (i doncs també de la catalanofonia), la lleialtat a la identitat, ella, és indispensable. I és clar, això també alimenta la bona salut de la llengua.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a , , , , , , | Comentaris tancats a CRUSCAT : la sociolingüística dels Països Catalans

Bravo a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, i que duri

Publicat el 15 gener 2011 per Alà Baylac-Ferrer

És hora de relleus a la direcció de la Casa de la Generalitat a Perpinyà. El nou govern català nomenarà aviat nou o nova responsable a la delegació de Catalunya Nord, i és un bon moment per mirar la feina i el paper de l’entitat que fa present l’administració sudcatalana al nord de la ratlla.

En primer lloc cal remarcar l’excel·lent treball portat a terme fins ara per Jordi Fernàndez Cuadrench i tot el seu equip. Gràcies a les persones adients per a la feina delicada d’actuar en el marc de Catalunya Nord, les tasques realitzades han tingut efecte, en tenen encara, i han contribuït a arrelar la presència normal de la Generalitat a Perpinyà, i a despertar esperances noves entre els catalans del nord, de manera lògica entre els « catalanistes », però també de manera molt més àmplia entre els catalans ordinaris d’aquest costat de l’Albera. Era, i és sempre, feina delicada la d’actuar a Catalunya Nord per la complexitat de la situació lingüística i identitària (els sentiments catalans i francesos són ben embolicats, la llengua és en procés de substitució lingüística però també hi ha indicis de recuperació). Sense comptar la susceptibilitat d’uns i altres a l’hora d’intervenir en un espai veí, doncs sempre una mica foraster. I no esmenti la qüestió de les relacions amb institucions administratives d’una França que se pren encara per una gran potència…

I aquesta missió vol una persona decidida i diplomata, oberta però ferma en les seues conviccions, que té les idees clares i al mateix temps prou flexible per adaptar-se a les condicions particular del camp d’actuació nordcatalà. Un sudcatalà que conegui bé el context sociocultural francès (i fins i tot de l’Occitània veïna), tot sent expert en llengües « regionals » i sabedor de les especificitats del català septentrional. Jordi Fernàndez Cuadrench tenia aquestes competències i qualitats.

L’equip de la Casa de la Generalitat també havia de respondre a requisits exigents. Navegar permanentment entre la condició de foraster del sud, de representant d’un govern del territori espanyol i l’obligació de ser al mateix temps catalans sense consideració de frontera, tan conscients nacionalment com al sud però igual de prudents o discrets que els rossellonesos i altres conflentins. Ultra, evidentment, les capacitats professionals inherents a les exigències professionals.

I pel que fa a la tasca realitzada, uns objectius són –i seran encara més en els anys a venir– capdals per al futur de Catalunya Nord : recuperar i dinamitzar l’ús del català, donar suport a l’ensenyament del i en català, proporcionar referents i propostes culturals catalanes als habitants, fer conèixer la realitat del sud al nord i del nord al sud, estrènyer i multiplicar els contactes entre ambdues bandes, crear les condicions d’existències d’un marc de convivència transfronterer que permeti una normalització de les condicions de vida com hauria de tocar a ciutadans europeus d’un espai únic (tarifes, tramits administratius, col·laboracions administratives i empresarials, etc.), forjar una entitat nova de relació entre regions veïnes (Eurodistricte), impulsar el desenvolupament i les relacions econòmiques, i tantes altres coses.

O sigui que la Casa de la Generalitat a Perpinyà, que no és delegació a l’estranger tot sent-ho, que és delegació del govern català en territori català tot no sent-hi, té com a feina urgent i delicada mantenir la continuïtat : accions en curs, actuacions prudents però determinades, actitud generosa i clara.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Bravo a la Casa de la Generalitat a Perpinyà, i que duri

L’ensenyament bilingüe en català en pana a Catalunya Nord

Publicat el 7 gener 2011 per Alà Baylac-Ferrer

Si mirem les xifres del nombre de nins que reben l’ensenyament en llengua ‘regional’ a les diferents regions concernides de l’Estat francès, constatarem –cal dir, un cop més ? – que Catalunya Nord se troba en el grup de cua. Al País Basc són 35% els alumnes que van a l’escola en basc (classes bilingües i immersives), a Còrsega l’alumnat educat en llengua corsa arriba al 20% i a Alsàcia, els joves que fan llur escolaritat en alemany-alsacià i francès assoleixen el 10%. A Catalunya Nord, el passat any escolar 2009, els nins i les nines escolaritzats en classes bilingües (els tres quarts del total, a les escoles públiques) i immersives (una quarta part de 3000 alumnes, a Arrels, Bressola i Comte Guifré) només ratllen el 6%. Paral•lelament a aqueixes dades, la demanda social de les famílies, quan és avaluada, mostra que un 40% dels pares i mares són a favor de l’ensenyament bilingüe en català (encara que no manifestin pas per això).
I estem justament en un moment clau de l’evolució de la situació de la llengua catalana a Catalunya Nord, ja que ens trobem en un avançat procés de substitució lingüística, que la immensa majoria de les famílies no transmeten el català i que, igual que pel francès fa 150 anys, la manera única de garantir que les joves generacions adquireixin competència en català, és la via escolar.
Davant d’aquest panorama, quina actitud tenen les autoritats educatives (i recordem que tot l’ensenyament és competència estrictament estatal a França) ? Doncs que es van reduïnt, any rere any, les places de mestres bilingües quan és la sola solució per desenvolupar l’ensenyament bilingüe en català (responent a la demanda social, recordem-ho, que no és imposant-ho a ningú). Enguany, només seran 4 els professors bilingües reclutats al concurs. Amb això, és claríssim que ni s’arriba a assegurar els menesters de les línies actuals obertes. I en lloc de reclamar al ministeri més mitjans (que vol dir places, no diners, ja que de tota manera es contractaran els mestres necessaris al volum d’alumnes), els senyals donats des de Perpinyà pels responsables educatius és que no s’obriran pas més classes bilingües en els anys a venir. I no és creïble que aqueixes autoritats no tinguin consciència de la situació de perill en la qual se troba el català. Prou que es preocupen de posar en plaça totes mesures adients pel francès que, segons diuen, se trobaria greument amenaçat per l’anglès, i doncs en saben de polítiques de defensa de les llengües. Més aviat, o bé se despreocupen de les llengües ‘regionals’, o bé estan encara en la lògica de la necessària eliminació –o deixar morir– les altres llengües, mesura indispensable a la preeminència de la sola llengua oficial de la República, segons l’article 2 de la Constitució.
En un treball recent, estudiant la trajectòria de l’ensenyament en català a Catalunya Nord, es deixava prou clar que hi ha urgència a intervenir a favor de la llengua pròpia del territori, i que amb un pla relativament raonable i realista, que inclou tant les autoritats estatals com les administracions locals (incloent-hi la Generalitat de Catalunya gràcies a la qual més alumnes estudien actualment el català), en un termini d’un parell de decennis, se podria retrobar una dinàmica de recuperació del català entre els joves. I no fem volar coloms ; bé hi estan arribant els bascos, els corsos i els alsacians !

Publicat dins de General | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a L’ensenyament bilingüe en català en pana a Catalunya Nord

Sentència del Tribunal Suprem contra el català (2) – Els espanyols imiten els francesos contra la immersió

Publicat el 30 desembre 2010 per Alà Baylac-Ferrer

És força interessant veure com els espanyols segueixen el model institucional jacobí, centralista i monolingüe francès. En tot cas cerquen a imitar-lo, ja que ni tenen tanta força com a projecte nacionalista, ni la història recent els facilita tant la feina per culpa d’una dictadura de 40 anys i l’obligada transició autonomista.

L’equivalent francès del Tribunal Suprem espanyol, el Consell d’Estat, va edictar una sentència el 2002 (referència : Arrêt du Conseil d’État des 28 et 29.11.02), contra la immersió lingüística en « llengües regionals » al sistema educatiu. Un decret del llavors ministre d’Educació socialista Jack Lang pretenia permetre que s’integressin a la xarxa pública les escoles immersives bretones (Diwan), basques (Seaska), catalanes (Arrels, Bressola i Comte Guifré), occitanes (Calandretas), alsacianes (ABCM Zweisprachigkeit). Aquestes escoles associatives concertades sumen uns 12.000 alumnes del total de 10 milions de joves escolaritzats a l’Estat francès.

El recurs al Consell d’Estat va ser obra de sindicats d’ensenyants i de federacions de pares i mares d’alumnes (tots jacobins), d’associacions de defensa de la laïcitat (que vol dir de la nació francesa única, monolingüe i indivisible –i no són paraules radicals ni extremistes meues sinó que és la mateixa ideologia i el mateix vocabulari defensats per aquestes entitats). El resultat : la màxima institució va prohibir la immersió en « llengua regional » per ser contrària a la Constitució i sobretot perquè els alts magistrats van jutjar que no era necessària per aprendre llengües.

Com el Tribunal Suprem espanyol el Consell d’Estat francès es convertia en espacialista de pedagogia, de didàctica de les llengües, de sociolingüista. I com ell també prenia la inciativa d’anar més enllà del que se li demanava : en les línies bilingües existents a l’ensenyament públic, van ordenar que cap assignatura no se pogués ensenyar exclusivament en « llengua regional ». Totes aqueixes decisions, és clar, no afecten la immersió lingüística practicada en francès a totes escoles públiques amb els alumnes immigrats i dels territoris d’ultramar o a les escoles franceses arreu del món : a Barcelona, a Andorra, a València, tots els catalanòfons reben les classes únicament en francès…

Conseqüència de la sentència del 2002 : les escoles immersives s’han quedat malvivint i resistent a l’àmbit privat concertat. I un cas particular : l’escola Arrels de Perpinyà, que ja era integrada a la xarxa pública des del 1995 i s’hi ha quedat (però no en cal parlar !). La immersió hi continua funcionant en silenci o amb denominació pròpia inventada per l’administració : « bilingüisme diferentment distribuït »…. ABF – Universitat de Perpinyà.

Publicat dins de General, Llengua | Etiquetat com a , , , | Comentaris tancats a Sentència del Tribunal Suprem contra el català (2) – Els espanyols imiten els francesos contra la immersió

Sentència del Tribunal Suprem contra el català (1) : Per Catalunya Nord, ens cal immersió al sud

Publicat el 24 desembre 2010 per Alà Baylac-Ferrer

Des de Catalunya Nord, sembla prou clara la situació de la llengua catalana a Catalunya Sud i doncs per ara encara a Espanya : els catalans defensen el seu model lingüístic (català llengua pròpia, oficial i preferent) i els espanyols també defensen el seu (català llengua regional cooficial de segona categoria que serveixi per a subtitular l’espanyol llengua oficial de primera categoria). El bilingüisme és per als catalans, el monolingüisme per als espanyols.
La sentència del Tribunal Suprem contra la immersió lingüística en català a Catalunya és un clar atac, segons els especialistes socioalingüistes, no segons els juristes o els polítics (eh que quan tens mal de queixal, no te’n vas a veure un mecànic !). Què fer ara ?
Al pla jurídic, en la realitat quotidiana, no cal aplicar una decisió judicial improcedent, incoherent des del mateix punt de vista dels juristes. El que ens ensenya el dret és que és lluny de ser una ciència exacta i fins i tot se pot arribar a dubtar bastant sovint de si respecta el principi de racionalitat. O sigui que a Catalunya, l’escola en català, i prou. I no passarà res més que un punyat de procediments judicials que no desembocaran mai en res concret i que la Generalitat de Catalunya té els mitjans de gestionar. I és més : quants centenars i milers de lleis i decrets no s’apliquen sense que passi absolutament res ?
Al pla polític, és una altra cosa : aquí la resposta cal que sigui contundent –i així ho esperem des de Perpinyà, des del mateix interès propi per la salut del català a Catalunya Nord, perquè les actituds lingüístiques al sud tenen un fort impacte al nord. Totes les forces polítiques (menys les ‘populistes’ és clar, en els dos sentits de la paraula) han de rebutjar una posició escandalosament –però lògicament– agressiva envers una llengua minoritzada, legítima, històrica, cohesionadora de la societat catalana. Els catalans –i els catalanòfons– no se poden permetre el luxe de prestar ajut al model lingüístic espanyol. Hi ha pressa; la UNESCO preveu que aquest mateix segle XXI desapareixerà la meitat de llengües del planeta; el català en fa part, l’espanyol, no. Des de posicions sobiranistes (autonomistes o independentistes), a Catalunya en català i prou. Si els espanyols són a favor del bilingüisme, me sembla bé; que comencin d’aplicar-ho a les 13 autonomies hispanòfones encara monolingües.
Des de Perpinyà és força interessant veure com els espanyols miren de seguir el model francès. Altres sentències de l’alta autoritat judicial francesa (el 2002) ja prohibien la immersió en «llengües regionals» … Seguirà. Alà Baylac-Ferrer. Universitat de Perpinyà.

Publicat dins de Llengua | Etiquetat com a | Comentaris tancats a Sentència del Tribunal Suprem contra el català (1) : Per Catalunya Nord, ens cal immersió al sud