És força interessant veure com els espanyols segueixen el model institucional jacobí, centralista i monolingüe francès. En tot cas cerquen a imitar-lo, ja que ni tenen tanta força com a projecte nacionalista, ni la història recent els facilita tant la feina per culpa d’una dictadura de 40 anys i l’obligada transició autonomista.
L’equivalent francès del Tribunal Suprem espanyol, el Consell d’Estat, va edictar una sentència el 2002 (referència : Arrêt du Conseil d’État des 28 et 29.11.02), contra la immersió lingüística en « llengües regionals » al sistema educatiu. Un decret del llavors ministre d’Educació socialista Jack Lang pretenia permetre que s’integressin a la xarxa pública les escoles immersives bretones (Diwan), basques (Seaska), catalanes (Arrels, Bressola i Comte Guifré), occitanes (Calandretas), alsacianes (ABCM Zweisprachigkeit). Aquestes escoles associatives concertades sumen uns 12.000 alumnes del total de 10 milions de joves escolaritzats a l’Estat francès.
El recurs al Consell d’Estat va ser obra de sindicats d’ensenyants i de federacions de pares i mares d’alumnes (tots jacobins), d’associacions de defensa de la laïcitat (que vol dir de la nació francesa única, monolingüe i indivisible –i no són paraules radicals ni extremistes meues sinó que és la mateixa ideologia i el mateix vocabulari defensats per aquestes entitats). El resultat : la màxima institució va prohibir la immersió en « llengua regional » per ser contrària a la Constitució i sobretot perquè els alts magistrats van jutjar que no era necessària per aprendre llengües.
Com el Tribunal Suprem espanyol el Consell d’Estat francès es convertia en espacialista de pedagogia, de didàctica de les llengües, de sociolingüista. I com ell també prenia la inciativa d’anar més enllà del que se li demanava : en les línies bilingües existents a l’ensenyament públic, van ordenar que cap assignatura no se pogués ensenyar exclusivament en « llengua regional ». Totes aqueixes decisions, és clar, no afecten la immersió lingüística practicada en francès a totes escoles públiques amb els alumnes immigrats i dels territoris d’ultramar o a les escoles franceses arreu del món : a Barcelona, a Andorra, a València, tots els catalanòfons reben les classes únicament en francès…
Conseqüència de la sentència del 2002 : les escoles immersives s’han quedat malvivint i resistent a l’àmbit privat concertat. I un cas particular : l’escola Arrels de Perpinyà, que ja era integrada a la xarxa pública des del 1995 i s’hi ha quedat (però no en cal parlar !). La immersió hi continua funcionant en silenci o amb denominació pròpia inventada per l’administració : « bilingüisme diferentment distribuït »…. ABF – Universitat de Perpinyà.
