L’ensenyament bilingüe en català en pana a Catalunya Nord

Si mirem les xifres del nombre de nins que reben l’ensenyament en llengua ‘regional’ a les diferents regions concernides de l’Estat francès, constatarem –cal dir, un cop més ? – que Catalunya Nord se troba en el grup de cua. Al País Basc són 35% els alumnes que van a l’escola en basc (classes bilingües i immersives), a Còrsega l’alumnat educat en llengua corsa arriba al 20% i a Alsàcia, els joves que fan llur escolaritat en alemany-alsacià i francès assoleixen el 10%. A Catalunya Nord, el passat any escolar 2009, els nins i les nines escolaritzats en classes bilingües (els tres quarts del total, a les escoles públiques) i immersives (una quarta part de 3000 alumnes, a Arrels, Bressola i Comte Guifré) només ratllen el 6%. Paral•lelament a aqueixes dades, la demanda social de les famílies, quan és avaluada, mostra que un 40% dels pares i mares són a favor de l’ensenyament bilingüe en català (encara que no manifestin pas per això).
I estem justament en un moment clau de l’evolució de la situació de la llengua catalana a Catalunya Nord, ja que ens trobem en un avançat procés de substitució lingüística, que la immensa majoria de les famílies no transmeten el català i que, igual que pel francès fa 150 anys, la manera única de garantir que les joves generacions adquireixin competència en català, és la via escolar.
Davant d’aquest panorama, quina actitud tenen les autoritats educatives (i recordem que tot l’ensenyament és competència estrictament estatal a França) ? Doncs que es van reduïnt, any rere any, les places de mestres bilingües quan és la sola solució per desenvolupar l’ensenyament bilingüe en català (responent a la demanda social, recordem-ho, que no és imposant-ho a ningú). Enguany, només seran 4 els professors bilingües reclutats al concurs. Amb això, és claríssim que ni s’arriba a assegurar els menesters de les línies actuals obertes. I en lloc de reclamar al ministeri més mitjans (que vol dir places, no diners, ja que de tota manera es contractaran els mestres necessaris al volum d’alumnes), els senyals donats des de Perpinyà pels responsables educatius és que no s’obriran pas més classes bilingües en els anys a venir. I no és creïble que aqueixes autoritats no tinguin consciència de la situació de perill en la qual se troba el català. Prou que es preocupen de posar en plaça totes mesures adients pel francès que, segons diuen, se trobaria greument amenaçat per l’anglès, i doncs en saben de polítiques de defensa de les llengües. Més aviat, o bé se despreocupen de les llengües ‘regionals’, o bé estan encara en la lògica de la necessària eliminació –o deixar morir– les altres llengües, mesura indispensable a la preeminència de la sola llengua oficial de la República, segons l’article 2 de la Constitució.
En un treball recent, estudiant la trajectòria de l’ensenyament en català a Catalunya Nord, es deixava prou clar que hi ha urgència a intervenir a favor de la llengua pròpia del territori, i que amb un pla relativament raonable i realista, que inclou tant les autoritats estatals com les administracions locals (incloent-hi la Generalitat de Catalunya gràcies a la qual més alumnes estudien actualment el català), en un termini d’un parell de decennis, se podria retrobar una dinàmica de recuperació del català entre els joves. I no fem volar coloms ; bé hi estan arribant els bascos, els corsos i els alsacians !