Durant dos dies (27 i 28 de gener 2011) van reunir-se per a treballar científics de tots els Països Catalans ; van fer balanç i presentació dels projectes i reflexions que actualment són a la punta de la sociolingüística. Universitaris de tota la catalanofonia van fer treballs pràctics, intercanvis directes, van dialogar i debatre sobre l’estat de la llengua catalana, les perspectives de futur i les evolucions més actuals en tots els àmbits i territoris. Una manera de viure ben concretament i científicament la realitat dels Països Catalans. Feia temps que no s’havia celebrat una cimera semblant. El mèrit d’aqueixes « 1eres Jornades de Recerca Sociolingüística en l’Àmbit de Llengua Catalana » es deu a la Xarxa CRUSCAT (Coneixements, representacions i usos del català) dirigida per Miquel Àngel Pradilla, al si de l’Institut d’Estudis Catalans. Organització rigorosa, exposats clars, temàtiques àmplies, projectes engrescadors, discussions constructives, dades actualitzades : a més de l’interès de la trobada en si, la densitat de la matèria tractada i l’eventualitat de col·laboracions futures constitueixen un èxit clar i una promesa de treball més coordenat per progressar tant en matèria d’investigacions universitàries, com d’aplicació de la ciència sociolingüística a la societat, per avançar en la normalització de la llengua als Països Catalans.
És difícil d’extreure quelcom més essencial que la resta de la cimera sociolingüística : de les 35 comunicacions i 5 debats, tot és important, tot és útil perquè puguem entendre més bé on n’estem de la llengua, per a poder respondre a la inevitable qüestió quan es troben catalanòfons de diverses regions : « Què, com ho teniu amb la llengua, allí ? ». Els interessats s’han de connectar al web de la xarxa. Hauria de ser una consulta obligada per tots els ensenyants, tots els periodistes, tots els ciutadans que se senten concernits per la qüestió de la llengua.
Unes reflexions que, com a català (del nord) trec d’aqueixes 1eres Jornades de Sociolingüístiques, és que ens cal estrènyer els lligams, personals i de treball, entre Perpinyà i la resta del país, entre la recerca nordcatalana i les xarxes del sud. La presència discreta d’universitaris de Perpinyà a la trobada hauria de traduir-se en el futur en treballs més integrats en la investigació sociolingüística. Un altre punt constatat és la descoordinació existent entre les diverses regions dels Països Catalans quan es fan enquestes sobre l’estat de la llengua. Contràriament al que passa per exemple al País Basc, la mesura dels coneixements i usos de la llengua és feta de manera fragmentada territorialment i parcial. Només el 2001-2002 es va realitzar una enquesta conjunta a tota la catalanofonia. La reactivació del treball en xarxa ha de traduir-se en els anys que vénen per unes investigacions que prenguin en compte tota la realitat lingüística catalana.
Què treure sinó de l’enorma quantitat de matèria exposada ? Des d’una perspectiva de nord-català, apunti un parell més d’idees, potser més interessants per a la societat perpinyanesa. La sociolingüística avui dia comença a saber realitzar previsions i projeccions del que podria passar a la llengua. Catalunya Nord, on la situació del català és delicada, hauria de treure profit d’unes tals eines i potser també contribuir a perfeccionar-ne la precisió. Altres recerques comencen de mostrar que el fet de saber català representa una « renda » : de 7% a 18% de més de salaris mitjans, menys sensibilitat a l’atur… Entre les comunicacions, també me queda la fórmula « Resistir per subsistir », sola recepta màgica per contemplar un futur en positiu, però recepta que, si ens creiem els matemàtics que calculen l’evolució del nombre de parlants, funciona. Igual que el paper determinant de les mesures de polítiques lingüístiques per a fer créixer el nombre de parlants, posat en evidència pels universitaris andorrans. Finalment, contrastant un poc la primacia de la llengua (que segons com, ens va bé als nord-catalans, com als irlandesos…) un exposat va destacar que tot i que la llengua sigui bàsica per a la pervivència dels catalans (i doncs també de la catalanofonia), la lleialtat a la identitat, ella, és indispensable. I és clar, això també alimenta la bona salut de la llengua.
