La Biotechnology Industry Association (BIO), l’entitat responsable de la reunió internacional del sector biotec més important del món, acaba de renovar el seu web (www.bio.org). L’estratègia de comunicació és una peça clau d’una organització que té com a objectius la incidència política i la sensibilització social a favor del desenvolupament de la biotecnologia i l’extensió tant del productes que genera com de les activitats industrials i comercials que la sostenen.
En realitat, la BIO es preocupa sobretot d’aquests dos últims aspectes, perquè el desenvolupament científic de la biotecnologia ja té altres advocats que la defensin. Precisament ara, i com evidencia la selecció d’ítems de la seva nova home, les inquietuds de la BIO giren a l’entorn de dos temes que han estat motiu de debat social —sobretot a Europa, però també als EUA. Es tracta de l’ús de la biotecnologia en la producció agrícola i de l’impuls de la producció de biocombustibles —que en l’argumentació de la BIO es vincula també estretament a l’agricultura, perquè la qüestió clau és qui, a on i amb quines condicions produirà la biomassa necessària per abastar una xarxa de biorefineries que puguin cobrir la previsiblement creixent demanda energètica.
La BIO subratlla la manca absoluta d’evidències científiques sobre possibles perjudicis per la salut humana de la manipulació genètica de les llavors agrícoles, i argumenta que la biotecnologia no fa més que accelerar —augmentant extraordinàriament el control sobre els seus potencials impactes— els processos de selecció natural que els camperols porten fent milers d’anys a base del sistema de prova i error aplicat collita a collita (cosa que fa el procés més lent, però no necessàriament més segur).
La BIO no entra per a res a valorar ni l’impacte sobre l’economia global ni, especialment, sobre els 4.000 milions de persones a tot el món que ara mateix es guanyen la vida com a camperols. Què pot significar per a ells un sistema que obliga a comprar les llavors a les multinacionals que compten amb els recursos i la tecnologia per a millorar-les? Aquest és un dels principals arguments esgrimits per una bona part dels moviments socials que s’oposen a l’extensió de l’ús de la biotecnologia en l’agricultura; un argument polític i econòmic de pes que exigeix sens dubte una regulació política i econòmica internacional rigorosa i democràtica —que serà molt difícil de discutir obertament i d’aconseguir mentre certs moviments segueixin agitant el fantasma de la por davant l’opinió pública internacional.
Si científicament és possible fer els conreus dels aliments més segurs i més productius, cal fer-ho, perquè la Terra és finita i vulnerable, els recursos escassos i les necessitats augmenten. I el control? Doncs només pot venir de la màxima informació i del debat obert, sobre fets i no sobre fantasmes. La qüestió sobre l’accés a les tecnologies és clau, però, té respostes específiques —moltes vinculades a la cooperació internacional per al desenvolupament científic d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina i d’altres relacionades amb el control democràtic dels governs a tot el món, al Sud i al Nord. Hi ha dues qüestions clau: a) produir prou aliments sans per alimentar totes les persones del món, i b) repartir-los amb justícia. Cal ser honest per esbrinar amb rigor si la biotecnologia suma o resta a la consecució d’aquests objectius.
Sobre el biaix que alguns veuen en la forma que s’ha plantejat el tema davant l’opinió pública, resulta interessant conèixer la posició de José Miguel Mulet, bioquímic i professor de Biotecnologia a la Universitat Politècnica de València, que acaba de publicar Los productos naturales ¡vaya timo!, on qüestiona justament el grau de control que hi ha sobre el productes dits “ecològics” en contraposició als perills atribuïts als transgènics. Mulet és molt crític amb la falta de rigor científic de les posicions de certs grups ecologistes i cal dir que els seus articles divulgatius són entenedors, crítics i et fan pensar.
