El Punt El Punt https://blogs.elpunt.cat/carlesbonaventura

L’1 d’abril, un grup de ciutadans residents en set països de la Unió Europea, amb el suport de Reagrupament, van presentar una iniciativa ciutadana europea (ICE) amb l’objectiu que el futur estat català pugui ser membre de la UE, si els catalans ho volen. Es tracta d’una proposta que, si és acceptada, haurà de tenir el suport d’un milió de signatures, i en què es demana a la CE que estableixi la legislació de l’acte de reconeixement de la successió com a membre de la UE d’un nou territori que se segregui d’un estat que ja en formi part.
El 10 de maig, Joan Carretero va presentar al Col·legi de Periodistes de Girona la iniciativa, amb la qual es vol garantir la sobirania dels ciutadans en els processos de secessió a l’interior del territori dels estats de la UE. Fins ara, els ajuntaments de Vic, Girona i Olot ja han donat suport a la proposta. Dilluns aquesta ICE arriba al ple de Banyoles; dijous, al de Flaçà i així aquest suport es pot anar estenent com una taca d’oli, sobretot si la CE l’aprova.
Crec que es tracta d’una proposta molt oportuna. Malgrat que diversos tractats europeus deixen força clar que uns ciutadans que ja tenen la condició de ciutadans de la UE no poden perdre-la pel fet que el territori en què resideixen s’independitzi d’un estat ja membre, i que el nou estat té dret a subrogar-se als acords, tractats i convenis que havia signat l’antic estat al qual pertanyia, queden encara punts foscos per resoldre. Uns punts foscos que, sens dubte, Espanya voldrà aprofitar quan arribi el moment de la secessió de Catalunya, un moment que els espanyols veuen cada cop més a prop.
Si us hi fixeu, el discurs d’alguns dirigents del PP i el PSC-PSOE ha experimentat un canvi substancial. Fins fa poc intentaven desprestigiar l’independentisme dient que era una opció minoritària, radicalitzada, que una majoria de la societat catalana mai no acceptaria. Ara, en canvi, centren els esforços a dir que Espanya vetaria que una Catalunya independent continués formant part de la Unió Europea, cosa que, segons ells, comportaria greus problemes a l’economia catalana, sobretot a les seves exportacions a països de la UE.
Aquesta és la nova estratègia de l’espanyolisme: atemorir els catalans, sobretot els sectors empresarials i econòmics del país, que en gran part són cada vegada més partidaris de la independència de la nostra nació i de la creació del futur estat català.

(Publicat a El Punt Avui, 26-05-2012)

Fa unes setmanes vam saber que, si no s’hi posa remei, el tren convencional haurà de continuar travessant Girona pel pas elevat. Una vergonya, una presa de pèl a tots els gironins… però de fet avui no volia parlar d’això, sinó d’una altra qüestió a la qual ningú no fa referència. Si pel que sembla seguirem tenint viaducte durant anys, se sap quina és la seva vida útil? Just per aquest motiu, Reagrupament va voler portar el tema al ple de l’Ajuntament de Girona i, a través del grup de la CUP i RCat, en l’apartat de precs i preguntes hi vam fer referència. I vam fer saber a l’alcalde les nostres inquietuds.
En la nostra exposició vam dir que el gener de l’any 1991, Renfe va encarregar un informe anomenat d’“inspecció i assistència tècnica” i va elaborar un projecte per reparar el viaducte de Girona, construït l’any 1973/74. El 1994 es va procedir a fer unes obres que es van dir de “manteniment” en aquest viaducte amb l’objectiu de reparar els danys que l’afectaven mitjançant l’actuació en fissures i la instal·lació de protectors. Hi havia la intenció de fer-hi un drenatge per treure’n la humitat provocada per l’aigua de la pluja, la qual –es deia a la premsa d’aleshores– podria haver afectat el formigó de la instal·lació, “amb el perill que això representaria per a la seva estabilitat”.
Gaire seguretat sobre l’estabilitat de l’obra no hi devia haver quan, el 1996, el màxim responsable de Renfe no veia clara la possible col·locació d’unes pantalles acústiques al llarg del seu recorregut perquè els experts consideraven que podrien representar un sobrepès no previst a la via, sobretot si es tenia en compte l’efecte del vent.
El 1999, el llavors alcalde, Joaquim Nadal, ja va demanar a Renfe una alternativa al viaducte, tot i que es descartava la possibilitat de fer el traçat subterrani. Nadal demanava que es fes un estudi per saber la vida útil de la infraestructura, que ja havia complert els 25 anys.
Un cop explicat això en el ple, vam adreçar tres preguntes i un prec a l’alcalde:
Si l’any 1999 Joaquim Nadal ja es preocupava per la vida útil del viaducte, quan tot just feia 25 anys que estava fet, ara que ja anem cap als 40, pensa l’Ajuntament fer algun pas per saber l’estat d’aquesta construcció?
L’equip de govern sap si l’estudi que demanava Nadal sobre l’estat del viaducte es va fer? En cas afirmatiu, se’n saben els resultats?
Té l’Ajuntament coneixement de l’estudi que va fer Renfe l’any 1991 i sap si la mateixa Renfe o Adif tenen algun informe sobre l’estat actual del viaducte?
I, finalment, el prec: és urgent que l’equip de govern, si no té dades actualitzades sobre l’estat del viaducte, encarregui un estudi per saber quina és la seva expectativa de vida útil.
Esperem la seva resposta.

(Publicat a El Punt Avui, 21-IV-2012)

 “Per si algú en dubta, la reforma laboral de l’espanyolíssim PP també afecta els treballadors catalans”

“Mai un govern espanyol no havia perpetrat un atac tan virulent contra drets laborals bàsics aconseguits amb tants anys i tants esforços” 

Aquests dies, la vaga del 29-M contra la reforma laboral del govern del PP, que al Congrés dels Diputats va tenir només el vot a favor de CiU –juntament amb els d’UPN i el Foro Asturias–, és un tema de conversa habitual i també, lògicament, en cercles independentistes. Com a tot arreu, hi ha opinions de tota mena, gent a favor, gent en contra, d’altres que no es pronuncien. D’entre totes les opinions, però, voldria referir-me a les d’aquells que sostenen que no s’ha de fer vaga perquè fer-la significaria “fer seguidisme dels sindicats espanyols”. Ja em perdonareu, però aquesta argumentació no s’aguanta per enlloc. Primer, perquè els sindicats d’obediència catalana també estan a favor de la vaga; segonament, perquè, fora de Catalunya, els sindicats abertzales bascos també la convoquen, fins i tot van convocar la jornada de vaga abans que ho fessin els sindicats d’àmbit estatal, i també en faran els nacionalistes gallecs, etc.

Però la raó de pes és una altra de ben clara: la reforma laboral no és també espanyola? És a dir, algun independentista pot defensar que el dia de la vaga hem d’anar a treballar igualment perquè els que la convoquen són sindicats “espanyols” i obviar que qui ha impulsat la reforma laboral és el govern espanyolíssim del PP? Que no té efecte aquesta reforma als Països Catalans?, que no eliminen drets laborals fonamentals dels treballadors i treballadores catalans? Llavors, què hem de fer el 29-M tots els ciutadans de Catalunya que avui mateix podem tenir el nostre lloc de treball més amenaçat per culpa d’aquesta reforma?, posar-nos del costat del Partit Popular i treballar com si aquí no passés res perquè els qui convoquen la protesta són els senyors Méndez i Toxo? Siguem seriosos. Catalunya és un país d’emprenedors, d’autònoms, de cooperativistes, un país de petits i mitjans empresaris, i aquesta riquesa s’ha de preservar, no faltaria sinó. Catalunya, però, també ha estat històricament una terra capdavantera en la defensa dels drets socials, pionera en el diàleg social, una terra on el moviment obrer ha estat protagonista de moltes lluites i reivindicacions, en molts casos també nacionals. Ara tot aquest model està en joc i l’ofensiva social i nacional de l’Espanya popular no es pot quedar sense resposta a la nació catalana el 29 de març.

Quines són les conseqüències que tindrà la reforma laboral espanyola en el conjunt dels treballadors, també en els treballadors i treballadores catalans, òbviament, perquè, que jo sàpiga, aquests sobiranistes que es queixen dels “sindicats espanyols”, a menys que m’hagi passat per alt, encara no han estat capaços de fer que al nostre país s’hagi proclamat la independència, no? Doncs bé, donem-ne alguns detalls: 1. La indemnització màxima a partir d’ara serà de 33 dies per any treballat amb un límit de 24 mensualitats (ara era de 45 dies amb un límit de 42 mesos). A més, tot i que l’acomiadament sigui improcedent, l’empresari s’estalviarà els salaris de tramitació. 2. Les empreses podran modificar la jornada anual, l’horari, els torns, les funcions dels treballadors o el canvi del centre de treball estipulats sense haver d’arribar a un acord amb els treballadors, només al·legant que això evitarà problemes en el futur. 3. El conveni que s’aplica en una empresa deixarà de ser efectiu si no se’n negocia un de nou en el termini de dos anys des del venciment de l’últim signat, la qual cosa obligarà els treballadors a firmar en les condicions que ofereixi l’empresa davant l’amenaça i el risc de quedar-se desprotegits, sense conveni. 4. El límit d’edat per als contractes de formació augmenta fins als 30 anys fins que la taxa d’atur quedi per sota del 15%. 5. Es podrà acomiadar un treballador amb una indemnització de 20 dies per any treballat si s’al·lega que hi ha hagut tres trimestres de pèrdues a l’empresa o tan sols amb la previsió que hi haurà pèrdues en un futur. Tot això sense control judicial que certifiqui que les causes són reals. 6. Les empreses podran imposar un ERO sense haver d’arribar a cap acord amb els treballadors i sense necessitat que sigui aprovat per l’administració, a diferència del que passava ara. 7. Les empreses de menys de 50 treballadors podran utilitzar un nou contracte indefinit amb un període de prova d’un any durant el qual et podran acomiadar sense que calgui indemnització. 8. Les empreses podran acomiadar amb una indemnització de 20 dies per any treballat qualsevol treballador que falti, encara que sigui justificadament (permisos previstos en conveni i en la legislació) durant nou dies a la feina en un període de dos mesos. 9. Els treballadors tindran l’obligació de realitzar treballs que no siguin de la seva categoria professional sempre que l’empresa ho necessiti. 10. Les empreses podran reduir el salari unilateralment als treballadors en funció de la competitivitat i de la productivitat…

En resum, mai un govern espanyol no havia perpetrat un atac tan virulent contra drets laborals bàsics aconseguits amb tants anys i tants esforços. El 29-N, els independentistes no ens podem quedar al marge.

(Publicat a El Punt Avui, 24-III-2012)

Volem aportar elements de reflexió al voltant de la sentència del Suprem que talla tota possibilitat d’investigar els crims del feixisme catòlic espanyol mentre persisteixi el règim monàrquic, que no en va fou pactat amb el franquisme, un pacte que implicava la seva immunitat.
Ens va sorprendre molt la primera lectura errònia de la sentència que van fer els mitjans de comunicació i la majoria de grups polítics, inclosos molts d’antifeixistes.
L’error d’aquesta valoració probablement fou causat per l’excessiva identificació de la causa antifranquista amb la figura de Garzón, i el fet que el TS absolgués el jutge estrella es va llegir precipitadament com si s’hagués guanyat alguna batalla contra la impunitat dels crims del franquisme. Algunes organitzacions van esmenar la seva valoració l’endemà, però ja sense poder modificar l’impacte de la primera.
El PSOE i el PP, però, sí que sabien el que deien quan van aplaudir la sentència. Ara costarà molt remuntar la desinformació que es va crear el dia que es va publicar. Aquest error valoratiu s’explica si es té en compte el procés messiànic que s’ha teixit al voltant de la figura de Garzón. Des de determinats sectors de l’esquerra espanyolista, segurament fatigats de tanta claudicació, van arribar a creure que podrien superar les traïcions de la transició a través d’una mena de messies justicier.
A Catalunya i el País Basc no va colar aquesta beatificació de jutge superheroi. Recordem massa bé que fins ahir administrava des d’un tribunal hereu del TOP i amb lleis especials (incomunicació policial) la legalitat més repressiva pactada amb el franquisme, la qual nega avui drets democràtics com ara el d’autodeterminació.
Centrant-nos en el nucli juridicopolític de la sentència, volem subratllar el punt en què entra en contradicció el dret del Regne d’Espanya amb el dret internacional. El dret internacional disposa que els delictes considerats crims contra la humanitat: la tortura, la desaparició de persones… no prescriuen mai, justament per evitar la impunitat en delictes tan greus. Doncs bé, el dret espanyol afirma que a Espanya sí que prescriuen, i que ho fan a partir de la data en què l’Estat va subscriure el dret internacional, tot al·legant la impossibilitat de saltar-se el principi de no retroactivitat, cosa que intenten estendre al concepte de crim contra la humanitat, el qual afirmen que no existia durant la dictadura… Conclouen que l’única legislació aplicable és la pactada en la transició (l’amnistia del 77 i la Constitució del 78) que no permet investigar els crims franquistes. Una total aberració lògica i legal, sí, però recordem que tots els jutges d’aquests tribunals especials que deliberen sobre el propi marc legal són nomenats pel PP i el PSOE. Són aquests partits els que fan perviure l’ombra del feixisme dins les lleis actuals i allargassen la impunitat d’aquests crims.

Autors: Marcel Dalmau i Carles Bonaventura.

Associació Memòria Contra la Tortura.

(Publicat a El Punt Avui, 4-III-2012)

Tot sovint, els que militem en alguna de les diverses forces independentistes d’aquest país denunciem el doble joc que sol fer CiU en la qüestió sobiranista. Fa pocs dies en vam tenir un altre exemple. El passat 21 de febrer, el ple de la Diputació de Girona va votar per majoria simple adherir-se a l’Associació de Municipis per la Independència. Malgrat que no hi va haver cap vot en contra, aquesta adhesió finalment no podrà tirar endavant, ja que perquè fos possible es necessitava que la proposta fos aprovada per majoria absoluta i el nombre de vots favorables no va ser suficient: 12 diputats hi van votar a favor –7 de CiU i 5 d’Esquerra– i 15 es van abstenir –8 de CiU i 7 del PSC–.

Amb tots els respectes per la bona gent que milita o que vota Convergència i Unió i que es considera independentista, jo crec que és extremadament greu que, quan el futur de Catalunya està en joc, quan l’espanyolisme més desacomplexat i descarat ens ataca per tots els fronts, el paper de Convergència i Unió sigui, en alguns casos, en massa casos, el de frenar el procés independentista al nostre país en moltes de les institucions en què aquesta federació és present, ja sigui a través dels seus pactes amb el PP o inhibint-se en votacions determinants, com ha estat el cas de la Diputació de Girona abans citat.

El dia 12 de febrer, l’Assemblea Nacional Catalana omplia l’Auditori de Girona en el multitudinari acte de presentació de les seves assemblees territorials a les comarques gironines, més de 1.600 persones hi van ser presents i van poder escoltar un discurs de l’alcalde de la ciutat, Carles Puigdemont, de CiU, a favor de la independència de la nostra nació, unes paraules de les quals gairebé tots els mitjans de comunicació es van fer ressò. Doncs bé, tot i això, quan arriba el moment de defensar aquestes posicions a les institucions, constatem que massa vegades a Convergència i Unió li tremolen les cames.

És veritat que l’Ajuntament de Girona sí que es va adherir a l’AMI amb el vot a favor, finalment, dels 10 regidors de CiU, fins i tot dels d’Unió, que primer s’havien abstingut, però també és veritat que aquesta mateixa CiU va votar, al costat del PP, l’endemà de l’acte de l’Auditori de l’ANC, en contra que Girona es declarés municipi moralment exclòs de la Constitució Espanyola. Una de freda i una de calenta, malauradament CiU ja ens hi té acostumats…

Jo, com a associat a Reagrupament, subscric el que tantes vegades ha dit el nostre president, Joan Carretero: quan els ciutadans de Catalunya que volen la independència de la nostra nació voten opcions polítiques que no són explícitament independentistes, com ara CiU, passa el que acaba de passar a la Diputació de Girona: per culpa de Convergència i Unió, aquesta institució no formarà part de l’Associació de Municipis per la Independència. I mireu que hauria costat poc que en fos membre, només haurien fet falta un parell de vots més dels convergents. Francament lamentable, francament impresentable.

Hi insisteixo. És trist però ens torna a passar. Tornem a topar amb els eterns dubtes de CiU. Quan del que es tracta és de participar en les consultes sobre la independència, d’omplir auditoris, de llançar quatre crits i de sortir a la foto amb la bandera independentista de fons, els càrrecs electes i dirigents convergents es mobilitzen en gran nombre. Els surt barat. Ara bé, quan el que cal és defensar la independència de la nostra nació a les institucions, allà on fins i tot tenen majoria, massa sovint miren cap a un altre costat, donen llibertat de vot o diuen que no toca…

Com he dit, hi ha independentistes de molt bona fe que continuen votant CiU a les eleccions, però cal que d’una vegada per totes els caigui la bena dels ulls, cal que tinguin clar que, si del que es tracta és de fer avançar l’independentisme també des de les institucions, és necessari que a l’hora de votar ho fem per formacions independentistes i no pas per partits que s’aprofiten de l’independentisme electoralment però que després, a l’hora de la veritat ja els va bé el marc espanyol i consideren la lluita per un estat propi una qüestió absolutament secundària. Aprendrem la lliçó?

(Publicat a Somnotícia.cat, 26-II-2012)

“Garzón va aprofitar
les nostres declaracions fetes sota tortura per instruir la seva causa”

“Els mateixos als quals va servir amb tanta devoció durant tants anys són
els que ara se’n desfan”

Ahir, 23 de febrer, una data ben significativa, el senyor Baltasar Garzón va deixar de ser jutge en aplicació d’una sentència dictada pel Tribunal Suprem espanyol fa pocs dies que l’inhabilita per al desenvolupament d’aquesta professió per un període d’onze anys.

Aquesta decisió ha estat rebuda per determinats progressistes espanyols com una victòria dels sectors conservadors i un atac a les llibertats; bàsicament perquè els qui finalment han actuat contra el fins ahir jutge Garzón han estat grups i personatges situats en la ultradreta més espanyolista, tant pel que fa a la trama Gürtel com a la investigació sobre els crims del franquisme. Més o menys el mateix que va passar anys enrere, quan el fins fa poc considerat jutge estrella de l’Audiencia Nacional va decidir perseguir l’exdictador xilè Augusto Pinochet.

La realitat, però, és que no ens hem de deixar enlluernar per aquests casos concrets en què el jutge Garzón ha actuat contra polítics corruptes, franquistes no penedits o exdictadors sud-americans. La cara real d’aquest personatge sempre va ser una altra de ben diferent. Sempre va ser una peça del sistema repressor de l’Estat contra ciutadans catalans i bascos que lluitaven contra el marc establert.

És a dir, mentre el pes del sistema politicojudicial espanyol, a través seu i d’altres jutges de l’Audiencia Nacional, queia sobre aquells que lluitaven per la independència de la seva nació, per les llibertats del seu poble, mai no es van qüestionar els seus mètodes maldestres, barroers i que vulneraven greument drets fonamentals dels detinguts; ha estat després, quan aquest jutge ha resultat molest per a sectors intocables de l’Estat, quan el mateix sistema ha volgut treure-se’l del damunt.

Fa un parell d’anys, el col·lectiu de demandants al Tribunal d’Estrasburg vam escriure un article contra Baltasar Garzón en què recordàvem que molts independentistes catalans vam conèixer aquest jutge i els seus mètodes en viu i en directe l’any 1992. Hi dèiem que no tenim d’ell precisament un record com a jutge progressista i defensor de les llibertats, a diferència de com el qualifiquen alguns mitjans de comunicació internacionals aquests dies, que sens dubte en fan una anàlisi absolutament superficial i des de la distància.

El senyor Garzón, poques setmanes abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ordenar la detenció de desenes d’independentistes catalans dins una causa que era molt més política que no pas judicial. Garzón era l’encarregat de fer neteja perquè els Jocs transcorreguessin dins una absoluta normalitat, que de fet volia dir una absoluta espanyolitat.

Aquest jutge, ara víctima del propi sistema del qual ell ha format part sempre, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil. Els dies que vam restar detinguts vam ser torturats. Tots nosaltres vam declarar davant seu, i amb senyals evidents d’haver estat maltractats, sense que fes absolutament res per saber l’origen de les lesions que presentàvem, algunes de les quals eren prou visibles. Molts de nosaltres vam fer esment del tracte rebut sense que el jutge ni tan sols s’immutés.

És a dir, el jutge Garzón va aprofitar les nostres declaracions fetes sota tortura per instruir la seva causa. Les nostres denúncies van acabar sent arxivades totes, sense cap excepció. Ni ell com a jutge de l’Audiencia Nacional, ni cap altra instància judicial de l’Estat espanyol no van fer cap mena d’investigació al respecte. Aquesta és la manera com es respecten els drets dels ciutadans a l’Estat espanyol, i aquí no hi ha jutges progressistes ni conservadors hi ha jutges de l’Audiencia Nacional, un tribunal repressor hereu directe de l’antic Tribunal de Orden Público (TOP) franquista.

Van haver de passar dotze anys perquè finalment el Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg acabés condemnant l’Estat espanyol per haver vulnerat la Convenció Contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per maltractaments fetes pels detinguts en aquella operació.

Aquella condemna va ser literalment una condemna per prevaricació –és a dir, per no haver fet allò que per llei tocava fer– i un dels màxims responsables jurídics d’aquella prevaricació va ser, precisament, el jutge Baltasar Garzón, ara qualificat com a progressista per alguns. Aquest jutge i els aparells polític, judicial i mediàtic espanyols, però, van ignorar aquella sentència i ningú a l’Estat espanyol no va assumir cap mena de responsabilitat; la qual cosa demostra de manera fefaent la baixa qualitat de la democràcia espanyola i dels poders que, almenys sobre el paper, haurien de garantir-la.

En definitiva, a tots els que vam passar per les mans del jutge Baltasar Garzón sota l’aplicació de la legislació antiterrorista espanyola, com a víctimes de la tortura ens hauria agradat veure seure en el banc dels acusats tots aquells que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials.

Hauríem volgut veure, entre aquests, el jutge Garzón en el banc dels acusats responent i sent condemnat per aquestes tortures, i no pas per haver volgut investigar els crims del franquisme o la xarxa de corrupció de la trama Gürtel. No obstant això, no cal mostrar cap compassió per l’actual situació del senyor Baltasar Garzón. Els mateixos als quals va servir amb tanta devoció durant tants anys són els que ara se’n desfan.

Per part meva, i suposo que també per part de la majoria de les persones que al llarg d’aquests anys vam passar pel seu jutjat de l’Audiencia Nacional i que vam ser testimonis de la brutalitat del sistema policial, polític i judicial espanyol, no hi ha ni hi haurà oblit ni perdó.

(Publicat a El Punt Avui, 24-II-2012)

L’endemà de les eleccions al Parlament del 28 de novembre del 2010, en què Reagrupament no va aconseguir representació a la cambra catalana, alguns ja ens donaven per morts. En aquells moments de dubte, de desorientació, quan fins i tot part dels nostres associats dubtaven de si havíem de continuar i tan sols es qüestionaven què havíem fet malament, on havíem fallat, per què el nostre discurs no havia arribat a una part majoritària de l’electorat… d’altres ja vam dir que el nostre moviment havia de tirar endavant, tenir clar que entràvem en una cursa de fons i que calia mirar el futur amb noves energies, afrontar nous reptes i pensar ja en el cicle electoral que s’acostava, al qual hauríem de fer front parlant amb la resta de forces polítiques independentistes i intentant arribar-hi a acords, perquè Reagrupament continuava essent un força necessària, almenys mentre no s’assolissin els objectius d’independència i de regeneració democràtica que defensàvem llavors i que encara defensem avui els més de 2.000 associats que tenim a hores d’ara.
Pocs mesos després d’aquell dia, RCat es presentava a les municipals en diferents pobles i ciutats, a través d’aliances amb CiU, ERC, la CUP amb candidatures independents, etc., i, la veritat, no ens van anar malament, ja que vam obtenir més d’una cinquantena de regidors. Es va veure, també, que allà on Reagrupament era present els resultats electorals acompanyaven, amb la qual cosa vam poder constatar que RCat continuava essent una marca apreciada tant pels electors com pels diferents companys de viatge, els nostres socis en les diferents candidatures locals. Vam aprendre que no havíem de defugir les eleccions, però que les havíem d’afrontar sense fragmentar el vot independentista. L’electorat demana unitat perquè, quan ens dividim, els votants opten per altres partits, encara que siguin sobiranistes a mitges, tal com van fer en les últimes eleccions al Parlament, quan la prioritat dels catalans va ser fer fora el tripartit i optar de manera clara per Convergència i Unió.
Quan ja ha passat mes d’un any d’aquells comicis, ara es demostra que l’autonomisme de CiU no aporta cap solució als problemes del país, als problemes de la gent, siguin econòmics, polítics, culturals, o de qualsevol mena. Podem dir sense risc d’equivocar-nos que tot el que Reagrupament va dir en aquella campanya que passaria, malauradament s’està complint. Convergència, i sobretot Unió, ara per ara només són dos partits més de l’autonomisme, dos partits que accepten sense gaires problemes el marc establert, dos partits que no s’atreveixen a anar més enllà, a traspassar cap línia ni cap topall que els marqui l’Estat, tal com hem vist fins ara amb tots els pactes als quals han arribat amb el PP a les institucions, amb el procés de tancament de les “ambaixades” catalanes a l’exterior per exprés desig d’Alícia Sánchez-Camacho, amb les retallades en sanitat, ensenyament, cultura i en tot allò que un país necessita per ser normal, i tot plegat tan sols per complir les directrius econòmiques del govern espanyol de torn, sigui del PSOE o del PP, en lloc de plantar cara a l’espoli fiscal de què som víctimes per part d’Espanya, que és el que correspondria a un govern d’un país que vol esdevenir estat, en lloc de conformar-se amb l’estatus provincià al qual ens condemna Espanya.
CiU, i el seu electorat, només faran el pas de sumar-se al projecte independentista si l’independentisme demostra que sap sumar, aplegar forces, posar fi a les seves divisions i és capaç de bastir una alternativa política i electoral prou forta a l’actual statu quo, una alternativa que amenaci de reduir l’espai electoral de CiU.
Ara, amb un govern del PP a l’Estat espanyol, serà un bon moment perquè una alternativa independentista a Catalunya tingui el terreny abonat per créixer i enfortir-se. Si quan a Espanya manava el PSOE el govern català ja no va obtenir res que valgués la pena, amb els populars en el poder l’executiu convergent ni arribarà a cap pacte fiscal amb l’Estat, ni els problemes polítics i econòmics se solucionaran dins l’estret marc constitucional. Al contrari, Catalunya serà més perseguida, més espoliada, més humiliada… i el nostre minso autogovern encara serà més retallat i limitat amb l’excusa de la crisi i la necessitar de reduir el dèficit. Tot plegat acabarà demostrant als que encara dubten, que des de la manca de sobirania, des de la submissió no hi ha cap possibilitat d’entesa amb Espanya.
Tornant a parlar de Reagrupament, l’últim any hem passat d’una situació de desorientació, després del 28-N del 2010, a disposar ara de prop d’una seixantena de regidors i a obtenir, en les passades eleccions espanyoles, representació al Congrés dels Diputats a través de la coalició que vam fer amb ERC i Catalunya Sí.
Val la pena, per exemple, de posar l’exemple de la ciutat de Girona. Després d’una gran campanya electoral en les eleccions al Parlament del novembre del 2010, que tothom va reconèixer, els més de 1.600 vots (prop de 10.000 en tota la circumscripció) van quedar per sota de les nostres expectatives. No obstant això, ens vam aixecar, i una aliança amb la CUP ens va permetre assolir tres regidors (i gairebé 3.000 vots) en les eleccions municipals i superar clarament la resta de forces independentistes, que es van quedar sense representació. Així mateix, en les eleccions espanyoles, amb la coalició amb ERC, el paper de Reagrupament també va ser determinant perquè Teresa Jordà fos elegida diputada per la circumscripció de Girona (33.000 vots, més de 4.600 a la ciutat de Girona), en una lluita aferrissada fins a l’últim vot amb el PSC-PSOE.
Estem en condicions, per tant, d’assegurar que a partir d’ara comencen uns anys sense eleccions que seran importantíssims per al nostre futur, per fer múscul, per ser més efectius, per ser més visibles, per organitzar-nos millor… i en què s’han d’acabar de posar els fonaments perquè Reagrupament estigui ben situat perquè sigui un actor polític determinant; és a dir, amb prou força com a formació perquè sigui tingut en compte en una etapa en què la política d’aliances serà bàsica perquè l’independentisme reflecteixi a les urnes el creixement que a nivell sociològic li atorguen totes les enquestes.

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 5-I-2012)

Nosaltres vam aprendre la lliçó: mentre l’independentisme estigui dividit, la gent optarà per altres partits

L’autonomisme no representa cap solució als problemes del país, el camí és la independència

 

La independència és l’única solució als problemes del país, però només es podrà avançar en aquesta direcció des de la suma independentista. Aquest és el projecte que defensa Reagrupament, segons explica el seu coordinador a Girona, Carles Bonaventura, que valora que, després de no assolir els objectius en les eleccions al Parlament del 2010, la seva formació va afrontar un futur de creixement a partir de les eleccions locals, en què van arribar a diversos acords amb CiU, ERC o la CUP, i especialment després del pacte amb ERC a les espanyoles, que els van fer treure un diputat a Girona.

Com valora la trajectòria de Rcat des dels seus inicis?

Si ens situem en el 28 de novembre del 2010, hem de pensar que Reagrupament va néixer per entrar al Parlament en aquelles eleccions, però no ho vam aconseguir. En aquell moment vam pensar que calia fer un replantejament.

Aquesta reflexió els va marcar el full de ruta, doncs?

Vam fer una assemblea i, tot i el resultat negatiu de les eleccions, vam decidir que havíem de continuar. La nostra estratègia en el curt termini havia estat la d’entrar al Parlament, però llavors vam tenir clar que entràvem és una cursa de fons i que havíem de preparar un nou cicle d’eleccions continuades.

Es pot dir que llavors van néixer com a partit?

Érem, i som, una associació, un moviment, però vam voler passar a ser un actor polític. Vam decidir presentar-nos a les municipals i vam donar llibertat a cada municipi per decidir les seves aliances amb l’objectiu de no fragmentar més el vot independentista.

D’aquest període, quina és la gran lliçó que van aprendre?

Nosaltres vam aprendre la lliçó que ens van donar els electors el 28-N. Ens van dir que, mentre l’independentisme estigués dividit, ells optarien per altres vies o partits, encara que no fossin independentistes, una mena de vot útil mal entès. Al Parlament, la prioritat va ser fer fora el tripartit i per això els electors van votar CiU. Ara s’està veient que aquest no és el camí, perquè l’autonomisme no representa una solució als problemes del país; tot el que Rcat va dir en aquella campanya s’està complint. Però perquè el nostre discurs faci forat cal que l’independentisme sumi. Evidentment, al final, també caldrà que s’hi afegeixi CiU, però això només passarà si la federació veu amenaçat el seu espai electoral. Mentrestant, CiU només representa l’autonomisme, que és un camí que no porta enlloc.

I això generà un escenari on Catalunya està encallada?

Ni trobarem l’encaix a Espanya, ni cap pacte fiscal, ni els problemes se solucionaran dins el marc constitucional. I quan des de Catalunya es demana ajuda a Espanya només es reben garrotades. Amb Espanya un dia ens hi haurem d’entendre, però des d’una relació de bon veïnatge quan tinguem un estat propi.

I l’acord amb ERC?

A les municipals (en què vam obtenir una cinquantena de regidors), tot i que també es va pactar amb CiU o amb la CUP (un acord que a Girona ha anat molt bé), l’opció majoritària va ser l’entesa amb ERC. En aquesta línia, a les generals vam fer coalició amb Esquerra, i a Girona vam treure un diputat, que no és només d’ERC, sinó de la coalició ERC-Rcat. Joan Carretero ja ha dit que espera que l’acord tingui llarg recorregut.

Militància tranquil·la
Nascut a Girona el 1961, Bonaventura ha fet gairebé tots els papers de l’auca de l’independentisme, fins i tot ser detingut en l’operació Garzón pels Jocs del 92. Ara, aquest veterà militant afronta el repte, des de la tranquil·litat que el caracteritza, de fer avançar el projecte independentista des de Rcat.

Aquest 20 de novembre hem fet un pas endavant en el camí de la sobirania. Fa escassament dos o tres mesos les perspectives eren negres. Les enquestes afirmaven que l’independentisme no seria present a les Corts espanyoles, ja que, malgrat el que digui avui l’exsecretari general d’ERC, tots els sondejos coincidien a atorgar a Esquerra entre 0 i 1 diputats, més aviat zero, tot s’ha de dir. Ni tan sols sabíem si després del congrés d’aquest partit i de les seves primàries per elegir el cap de llista en aquestes comicis, ERC voldria girar full a l’etapa del tripartit i apostar per la via de la unitat independentista o si s’imposarien els partidaris de l’harakiri col·lectiu de l’“esquerra catalanista” supeditada als interessos de l’esquerra espanyola. Feliçment, les coses van anar per on havien d’anar i això ha fet possible que els dramàtics pronòstics de les enquestes no s’hagin complert.

Avui, al Congrés dels Diputats, la coalició entre ERC, Reagrupament i Catalunya Sí tindrà tres diputats (tot i que restem pendents del recompte final de Girona), els mateixos que hi tenia Esquerra, la qual cosa es pot considerar un èxit en les actuals circumstàncies. Hem d’assenyalar que normalment les eleccions espanyoles no són les millors per prendre el pols a l’electorat independentista, que tendeix a desmobilitzar-se; no obstant això, la coalició independentista d’ERC-RCat-Catalunya Sí ha assolit ara més vots (prop de 245.000, més de 256.000 en el conjunt dels Països Catalans), que els que va obtenir Esquerra en solitari en les passades eleccions al Parlament de Catalunya (218.000), habitualment molt més propícies per a les tesis independentistes. Aquesta dada ens ha de fer ser optimistes pel que fa als resultats que podria obtenir aquesta suma de forces en els pròxims comicis al Parlament de Catalunya d’aquí a tres anys si les coses avancen en la bona direcció, cosa que hem d’assegurar entre tots.

Per altra banda, i tornant a les eleccions espanyoles, també cal destacar que al Congrés dels Diputats hi haurà més forces sobiranistes, més diputats independentistes, més presència de formacions partidàries de l’autodeterminació, com per exemple Amaiur, el BNG, Compromís… amb les quals és imprescindible que fem front comú.

Sabem que ens queda encara molt camí per recórrer, molts obstacles a superar. Caldrà insistir encara més en el procés de la unitat independentista, que és el que la gent ens reclama, caldrà que ERC –i també tots plegats– aprofundeixi en la qüestió de la regeneració democràtica. Caldrà treballar de valent per fer prosperar aquesta coalició que acabem de crear i que tan bones perspectives té; una coalició que ens ha permès descobrir el gran tàndem que formen Oriol Junqueras i Joan Carretero, i un gran candidat que ha anat cada vegada a més durant la campanya, Alfred Bosch. Gent honesta, gent combativa, gent que no s’arronsarà davant les adversitats i que no està en el món de la política per viure’n sinó per servir uns ideals, un país.

Els resultats però, ara són els que són. La nostra proposta política, tot i que engrescadora i esperem que de llarg recorregut, encara està molt lluny de poder aplegar el conjunt de les catalanes i els catalans que en els últims baròmetres d’opinió diuen que votarien que sí en un referèndum d’autodeterminació (entre el 45% i el 48%) i aquest és un problema que nosaltres hem de resoldre. No pot ser que no siguem capaços de construir un projecte politicoelectoral prou seductor que eviti que molts votants independentistes acabin optant, en forma de vot útil mal entès, per altres formacions polítiques que no són independentistes o que com a mínim no tenen la independència de la nostra nació com una de les seves prioritats.

Com deia fa pocs dies el president de Reagrupament, Joan Carretero, en aquestes eleccions hem posat la primera pedra en el camí del nostre alliberament nacional. Ara tan sols ens resta agrair l’esforç que han fet tots els nostres associats durant la campanya electoral, felicitar-nos per la bona sintonia que hi ha hagut amb la gent d’ERC, amb les personalitats que s’han integrat a la plataforma Catalunya Sí i que han aportat el seu nom a aquest projecte compartit. Ara hem de sumar i sumar, i un cop hàgim sumat, continuar sumant, perquè aquest és el camí que ens portarà a la llibertat nacional, a l’Estat propi.

Carles Bonaventura i Cabanes
Coordinador de la Regió de Girona de Reagrupament Independentista

(Publicat a Som Notícia, 23-XI-2011)

Otegi ‘askatu’!

6 octubre 2011

En tot procés de pau en països on hi ha hagut conflictes armats les dues parts han de cedir en alguna cosa. L’objectiu final s’ho val: que no hi hagi més morts, que la gent que ha estat represaliada pugui tornar a casa i viure amb normalitat, que les persones amenaçades puguin sortir al carrer sense por… Per assolir aquesta fita, hi ha, però, un pas previ: les dues parts s’han de reconèixer com a interlocutores i fixar unes condicions mínimes que deixin pas al procés negociador.
A l’Estat espanyol, en relació amb el conflicte basc, això no passa. Hi ha una part, el moviment d’alliberament nacional basc, que ha fet les passes que havia de fer: apostar per la via política, declarar una treva que pot ser definitiva i que no té marxa enrere, aturar els episodis de lluita al carrer… De l’altra part, Espanya, no en tenim notícies. O sí que en tenim, però malauradament van en la direcció contrària a la desitjada: il·legalitzacions, detencions, condemnes, repressió… sembla que l’Estat espanyol estigui fent tot el possible perquè els partidaris que ETA torni a la lluita armada imposin les seves tesis i per desautoritzar aquells que aposten per la via democràtica i pacífica.
Algú es pot imaginar que, en ple procés de negociació irlandès, la Gran Bretanya hagués empresonat els màxims líders del Sinn Féin, Gerry Adams i Martin McGuinness? I que judici rere judici els tribunals britànics els haguessin imposat anys i anys de presó? O que a Sud-àfrica els dirigents de l’apartheid haguessin fet el mateix amb Desmond Tutu i els líders del Congrés Nacional Africà? Algú pot pensar ni tan sols remotament en un acte d’inconsciència tan gran? Doncs això és el que fa Espanya amb Arnaldo Otegi i els altres líders de l’esquerra abertzale.
Queda clar: la Gran Bretanya no és Espanya. Allà, tot i les dificultats, el marc juridicopolític va treballar per la pau; aquí, en canvi, els poders de l’Estat, hereus directes del franquisme, hi treballen en contra.
No obstant això, els resultats de les últimes eleccions al País Basc van ser clars: Bildu les va guanyar en nombre de càrrecs electes i va quedar segona en nombre de vots; a Guipúscoa van arrasar. En conseqüència, podem arribar a la conclusió que la immensa majoria de la societat basca està al costat d’aquells que aposten per deixar les armes i per lluitar per les seves idees per les vies democràtiques. Algunes enquestes comencen a donar uns resultats espectaculars per a Bildu en les eleccions espanyoles. És a dir, qui té més por de la pau és Espanya. A Espanya ja li va bé un escenari de violència; amb els tribunals, la Guàrdia Civil, la llei antiterrorista i la tortura a la mà sempre se’n surten, però quan manen les urnes tenen les de perdre.
El temps va, però, en contra seu; passarà més o menys temps, però el País Basc se’n sortirà, l’esquerra abertzale se’n sortirà i un Otegi, que ara podria passar uns anys a la presó, passarà a la història com una de les persones determinants en aquest procés de pau. Otegi askatu! 

Regidor de Reagrupament Independentista al grup de la CUP de l’Ajuntament de Girona.

(Publicat a El Punt Avui, 7-IX-2011)