Escrits amb els dits

Un dels eslògans més afortunats de l’independentisme català, per la seva concreció, simplicitat i ironia, és aquell que afirma que l’autonomia que ens cal és la de Portugal. Desconec de qui és la paternitat d’una divisa que hauria de presidir les llindes de totes les cases dels habitants d’aquest país que vulguin ser alguna cosa més que ciutadans de segona d’un estat que els espolia. No sé qui va parir aquesta màxima però sí que es pot sostenir que almenys la idea, el concepte, ve de lluny, per més que l’espanyolisme recalcitrant i el seu quintacolumnisme local sustenti que això de l’independentisme és un invent de fa quatre dies i tres nits.
El primer català lusòfil i independentista que tenia localitzat fins ara era un tal Ignasi Ribera i Rovira (Castellbell i el Vilar, 1880 – Barcelona, 1942), advocat i periodista que va arribar a ser vicepresident de la Unió Internacional d’Associacions de Premsa. Per motius familiars va residir a Portugal i des d’allí va teixir una de les connexions més sòlides que hi ha hagut mai entre la cultura portuguesa i la catalana. Ribera, que va rebutjar anar a servir a l’exèrcit espanyol argumentant «La meva pàtria és Catalunya», era un iberista convençut que considerava que, des de les seves independències respectives, Portugal, Castella i Catalunya (sense el País Basc, que no considerava un país llatí), havien de cooperar en una mena d’unió confederal ibèrica amb vocació mediterrània.
El senyor Ignasi Ribera tenia un precedent en Josep-Narcís Roca i Ferreras (Barcelona, 1834-1891), un dels grans oblidats de la tradició nacional d’esquerres que tant la dreta regionalista com l’espanyolisme de tots costats ha tractat de negligir en els últims anys, uns per protegir les essències romàntiques, els altres per negar qualsevol connexió del catalanisme amb les classes populars. Redescobert per l’historiador Fèlix Cucurull i reivindicat per Toni Strubell, la Fundació Josep Irla acaba de publicar no fa gaire un petit volum on Strubell exposa amb concisió el pensament polític de Roca i Ferreras, un home que va mirar més cap al cas Irlandès que no pas cap a Portugal, per bé que no va deixar de tenir aquest estat ibèric com a model de referència: «Per què no han d’acceptar y conformarse en que Catalunya siga dels catalans com Portugal dels Portuguesos», sosté en un llunyà 1886, afegint-hi el seu desig de veure «les nostres cuatre barras a la porta d’embaixada á Madrid, Lisboa, París y a tot arreu, com Portugal. tot això ab fraternitat, aliansas i pactes ab Espanya».
La diagnosi de Roca i Ferreras sembla més actual que mai: «Sense llibertat administrativa i política, sens independència, hem arribat ahont som: á ser Catalunya, oficial, legalment, un sol nom geogràfic […] a ser una conquista aborrida i trepitjada, a ser unes províncies artificials, despotricades per lo més pesat, odiós i absurdo de la centralisació y la uniformitat.» Les coses han canviat tan poc, des d’aleshores, que fins i tot és vàlida la proclama que, defugint el victimisme, llançava Roca fa gairebé 125 anys: «Prou n’hi ha d’aquesta vida de suïcidi, catalans!» I aquí, nosaltres, al segle XXI, anar estrenyent-nos la soga al coll.