Les altres campanyes

Miro per internet, casualment m’interesso per les campanyes sobre la dona que s’han fet a Catalunya i les que s’han engegat a l’estat espanyol, i inclús les de països europeus i a l’estranger. A Catalunya, el 2004 es va realitzar una  que portava com a títol “Talla amb els mals rotllos”, que va iniciar l’Institut Català de les Dones i que va ser coordinada per la Direcció General de Difusió Corporativa.

El primer anunci va ser realitzat per la directora de cinema Isabel Coixet, i advertia que algunes situacions no són cap mostra d’afecte sinó que es poden convertir en precedents de maltractaments, tant físics com psicològics. Els anys següents i fins el 2009 se segueix una línia molt semblant de la campanya iniciada el primer any. Com la resta de campanyes que trobo a la xarxa, semblen estar dirigides majoritàriament a les dones. Les adverteixen sobre actituds que poden ser l’origen de possibles maltractaments, les informen de a on poden acudir quan són víctimes de violència masclista, hi ha alguns advertiments als maltractadors i rebutjaments evidents… Com la campanya “Treu tarjeta vermella al maltractador”, del llavors Ministeri d’Igualtat espanyol, que es va posar en marxa ara fa un any.

Amb tot, hi trobo a faltar campanyes que previnguin, informin, protegeixin o sentenciïn en contra de les violacions o de l’assetjament sexual. En un cicle de conferències sobre “Dones i Violències sexuals” celebrat el març a la UAB, la jurista i investigadora de gènere, María Naredo, subratllava el fet que en la legislació s’ha avançat molt en el tema de la violència de gènere però no tant en el de la violència sexual i l’assetjament. A més, hi falten moltes dades sobre el nombre de denúncies que es fan, quines es deixen de fer tot i haver patit violació, on són els límits de l’assetjament sexual, etc. Cal recordar que segons Marta Soler, professora de Socialogia de la UB, un 58% de les joves universitàries coneixen casos d’assetjament sexual.

Un dels problemes en el tema de l’assetjament sexual, per exemple, és la poca claredat a nivell social d’on estan els límits del que ho és o no i també sobre l’assetjament per raó de sexe. En aquest mal, com en el de les violacions, la informació pot ser essencial, per què no hi ha campanyes sobre aquest tema? Cito com a un bon exemple la tasca duta a terme pel centre “Rape Crisis Scotland” (l’oficina nacional escocesa que assessora les dones durant les crisis per violació) i que a més dóna suport als centres de tractament de les víctimes i impulsa campanyes de sensibilització també dirigides als possibles agressors. Una d’elles, “Not ever”, va sortir als mitjans l’estiu del 2010 i va funcionar en tres canals durant 9 setmanes. Amb la campanya per televisió,  i també a través de twitter, es va arribar a un 82% de la població a Escòcia. Una altra de molt encertada i que anava dirigida als violadors fou “Això no és una invitació per a violar-me” (This is not an invitation to raped me).

Publicat dins de General, Societat | Etiquetat com a , | Comentaris tancats a Les altres campanyes

Una, dues, tres…fins a 10.000

Maria Isabel Franco, de 15 anys, va ser violada i assassinada al desembre de 2001 al seu país, a Guatemala. Des de llavors, segons Amnistia Internacional, la seva mare, Rosa Franco, ha intentat que es faci justícia però els delinqüents encara no han estat portats a judici. Mentrestant, Rosa Franco ha rebut amenaces de mort i ha sofert fustigació per part de desconeguts. L’octubre de 2006, la Comisió Interamericana de Drets Humans (CIDH, una de les dues entitats del sistema interamericà de protecció i promoció dels drets humans a les Amèriques) va admetre el cas, ja que considerava que hi havia hagut “un retardament injustificat en la investigació per part de l’estat de Guatemala”. Ara el cas es troba pendent a la Comissió, que també ha vist com les autoritats guatemalenques trigaven molt a respondre a les peticions d’informació, com manifesta la pàgina web d’Amnistia Internacional. Hi ha un testimoni d’àudio en castellà colpidor de Rosa Franco, a l’enllaç. Els testimonis són durs, però sempre són més humans i humanitzadors que les dades, per això s’ha afegit.

A Guatemala, l’any 2010, 685 dones varen ser víctimes d’homicidi. Allà, segons Amnistia Internacional, “hi domina una cultura d’impunitat, llegat del conflicte armat intern que es va estendre de 1960 a 1996, en el qual es varen cometre centenars de milers de violacions de drets humans per les quals ningú ha pagat”. “Els qui cometen els abusos o violen drets saben que quedaran impunes”, ha manifestat Sebastian Elgueta, investigador d’Amnistia Internacional sobre Guatemala. Tanmateix, a Guatemala menys d’un 4% de totes les causes d’homicidi desemboquen en una condena per als perpetradors. Durant el conflicte armat de Guatemala, qualificat de genocidi per la ONU, hi van morir unes 200.000 persones. En aquells enfrontaments, les forces de l’Estat varen cometre violacions dels drets humans, entre ells la violència sexual contra les dones, que no es van investigar degudament, cosa que va fomentar, segons AI, “un clima d’impunitat i indiferència davant el crim violent de la societat guatemalenca”.

Novament Ciudad Juárez

Tothom ha sentit a parlar de la violència contra les dones a Mèxic, i en aquestes dates de commemoració del  Dia Internacional de la Dona −per alguns Dia Internacional de la Dona Treballadora− és de rebut seguir-ne parlant. No s’ha d’oblidar, com tampoc no s’ha de deixar de banda mai cap tipus de violència. El diari La jornada en línea, anunciava que en els darrers 10 anys, al país han estat assassinades més de 10.000 dones i nenes; hi ha un promig de 120.000 violacions l’any i, en el context de la guerra contra el narcotràfic, “el sector s’enfronta a nivells de violència més grans”.

Ciudad Juárez és la ciutat més gran de l’estat de Chihuahua i la setena més gran de Mèxic amb 1.200.000 d’habitants. La població de Barcelona el 2010 era de 1.619.337 habitants segons l’INE. El 2010, a Ciudad Juárez es varen comptabilitzar més de 150 feminicidis, és el que es diu el “desert de roses”. Si extrapolem les dades voldria dir que és com si a Barcelona hi hagués hagut, per població i any, més de 200 dones assassinades en un any, serien 16 al mes. És completament inimagible, és dramàtic.

Publicat dins de General, Societat | Etiquetat com a , , , , | Comentaris tancats a Una, dues, tres…fins a 10.000

Sang als nostres mòbils?

Per a produir un telèfon mòbil es necessiten minerals, entre ells el coltan, molt valorat per l’alt grau de conductivitat que permet (fins a 80 vegades més que el coure) i el seu caracter ultrarefractari (només comença a desfer-se a partir de 2.999 graus). Coltan és l’abreviatura de columbita-tantalita, d’on s’extreu el metall tantàlic, que té gran resistència a la calor i conté moltes propietats elèctriques. Dos catedràtics de Jaciments Minerals de la Facultat de Ciencias Geológicas de la Universitat Complutense de Madrid, Rosario Lunar, i Jesús Martínez Frías, dos experts en coltan, van mostrar als seus estudis com les propietats del tantàlic han contribuït al progrés de la indústria electrònica. De fet, és un material imprescindible per a la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors, pantalles, sistemes GPS, satèl·lits o armes teledirigides.

Un 80% de les reserves mundials de coltan es troben a les mines situades a l’est de la República Democràtica de El Congo, on hi ha una guerra que s’origina l’agost de 1998 i que acaba oficialment el 2003 per la possessió dels diamants i altres minerals que hi ha a les seves mines, d’on els rebels els extreuen per vendre’ls i comprar armes per, a la vegada, refinançar la guerra. A més, Ruanda i Uganda exporten coltan robat del Congo (sobretot de les mines de l’est de la RDC) a occident.

Els telèfons estan finançant la guerra a El Congo?

Anem, però, al gra. El documental Blood in the Mobile, del director Frank Poulsen estableix connexions entre el món occidental −els mòbils que utilitzem− i la guerra civil que viu la República Democràtica del Congo. Les xifres estableixen un total de baixes en els darrers anys de més de 5 milions de persones i la violació de 300.000 dones. El tema dels nens soldats mereix un apartat a part.

En el documental, el seu director intenta demostrar com els minerals utilitzats per una de les companyies de fabricació de mòbils més importants del món són comprats precisament a la RDC, operació que acaba finançant una guerra que ja dura més de quinze anys. De fet, el film comença quan durant una trucada del director a la companyia de telèfons Nokia, aquesta no li garanteix que no compri els minerals a aquella zona. Per a acreditar les dades i aconseguir imatges per al documental, el director viatja a la RDC per comprovar personalment el negoci de les industries mineres il·legals. Té accés a la mina d’estany més gran de la RDC la qual està controlada per diferent grups armats, i on grups d’infants treballen durant dies en estrets túnels per extreure’n els minerals que, suposadament, acaben fent funcionar els nostres telèfons mòbils. Per saber si queda prou demostrat que els nostres telèfons mòbils financen la guerra del Congo caldrà veure el documental. Un tema és que a El Congo hi hagi un 80% de les reserves de coltan i una altra que les extraccions es facin d’allà, ja que els principals productors de coltan al món son Austràlia i Brasil i també n’hi ha al Canadà. Sigui o no així, només pel fet de fer-nos-hi pensar i estar al corrent dels conflictes oblidats, ja val la pena anar a veure’l. Aquí hi ha un avanç.

Publicat dins de Societat, Tecnologia | Etiquetat com a , , | Comentaris tancats a Sang als nostres mòbils?

És possible una altra campanya electoral?

Recentment, l ’Observatori Crític dels Mitjans Media.cat, impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils i la Fundació Escacc han fet públic un informe titulat El tractament mediàtic de les propostes de la societat civil en campanya electoral. Tal i com explica la web canalsolidari, el document estudia la incidència que les propostes de la societat civil tenen als mitjans en el curs d’una campanya electoral. L’informe es va realitzar durant les eleccions autonòmiques a Catalunya de novembre de 2010, mitjançant entrevistes a deu entitats civils (CCOO, l’Ens de Comunicació Associativa, l’Associació per a la Promoció del Transport Públic, el Fòrum Català d’Atenció Primària, Òmnium Cultural, Unió de Pagesos, la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya, la Federació Catalana d’ONGD, el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i SOS Racisme).

Les conclusions, que no tenen desperdici, són les següents:

  1. La pràctica totalitat del cobriment mediàtic de la darrera campanya electoral es va centrar, primordialment, en el seguiment de l’activitat dels partits polítics amb representació parlamentària.
  2. L’activitat interna dels partits polítics amb representaciò parlamentària, més que les seves propostes polítiques, va ocupar el cos central del cobriment informatiu (bona prova d’això són els dos dies dedicats a discutir si hi hauria un debat a dues bandes entre José Montilla i Artur Mas o les polèmiques mediàtiques que van generar accions de propaganda força buides de contingut com el famós vídeo de l’orgasme de les Joventuts Socialistes). Segons l’estudi, “aquest és un model que té una implicació directa amb els famosos blocs de minutatge i ordre obligatori per als mitjans audiovisuals públics, però que no s’acaba aquí. De fet, no existeix la percepció d’una diferència substancial entre aquests mitjans i els privats, per la qual cosa no sembla que els blocs siguin una part essencial del problema, sinó que aquest és més profund”.
  3. La cobertura mediàtica de la campanya va deixar poc espai per a la confrontació d’idees o de propostes, i menys encara, quan aquestes provenien de la societat civil.
  4. La majoria de debats que van aparèixer durant la campanya (les retallades socials, la crisi econòmica, el paper de la immigració, el límit dels 80 km/h, la jornada intensiva de juny a les escoles o els cas dels “ni-ni”– van ser abordats de forma simplista, sense profunditat i sense permetre la comprensió de les múltiples vessants que té cada qüestió).
  5. La gran majora de les persones enquestades –gent molt activa de les entitats socials i especialment en el camp de la comunicació– no només s’han sentit poc reflectides en la informació que rebien, sinó que asseguraven que el seu interès per la informació política ha decaigut durant la darrera campanya.
  6. La nota negativa més destacada és la nul·la repercussió que han tingut els debats temàtics organitzats directament per les entitats, sense que importés la qualitat d’aquests o el nivell polític dels participants –de vegades, caps de cartell–. A l’inrevés passava a les conferències de candidats, on podien extreure’s declaracions més fàcilment. En canvi han estat les accions més visuals, però de menys contingut, les que han acaparat l’atenció dels mitjans, i això ha suposat una oportunitat perduda per traslladar a la ciutadania elements de fons per informar-se de cara al dia de la votació.
  7. Tot i això també s’ha pogut observar certs senyals esperançadors que mostren que alguna cosa es mou en els mitjans i que anuncien una forma diferent de cobrir futures campanyes electorals. Diversos mitjans han inclòs espais importants on el centre del debat eren qüestions socials com l’educació, la sanitat, l’economia o el dret a decidir i on les fonts principals eren responsables d’entitats o ciutadans a títol individual
  8. Altres mitjans també han convidat representants de la societat civil en les entrevistes que feien als candidats i on podien preguntar directament i també a les tertúlies i debats, obrint també un altre espai interessant de participació.

Potser és hora que, de cara a les properes eleccions municipals, ciutadans, polítics i mitjans, prenguem nota per a començar a exigir una millor qualitat en les campanyes polítiques on l’essència dels debats no siguin les anècdotes ocurrents i més o menys impactants dels vídeos i declaracions sense contingut. La reflexió en les eleccions no només hauria d’implicar els partits polítics, sinó també els agents socials i la ciutadania. L’informe, a més, demana als mitjans un tractament diferent de les campanyes electorals, cosa que “no tan sols seria bona per a la democràcia i per a la societat, sinó que també ho seria per als partits polítics i per als mitjans de comunicació”, ja que el tancament del debat electoral als pocs agents que s’hi presenten i que compten amb una representació parlamentària prèvia i “la restricció al voltant d’una sèrie de rèpliques i contrarèpliques sovint allunyades de les preocupacions i inquietuds ciutadanes és, òbviament, una de les causes de la ja famosa desafecció política”.

Publicat dins de General, Política | Comentaris tancats a És possible una altra campanya electoral?

No els mirem, però hi són

No són invisibles, però ho semblen. Treballen a temps parcial, fent recerca i, com a gairebé tothom, la crisi els ha afectat per bé i per malament. Per malament, perquè van perdre la seva feina anterior, a la construcció, com a ajudants en tallers mecànics, molts d’escombriaires. Per bé, perquè arran de la difícil situació econòmica el sector al qual ara es dediquen s’ha vist impulsat de manera extraordinària com no passava des de feia anys, quan tot s’aprofitava. Acer, suro, trossos d’aïllaments, alumini, peces de ferro, cables metàl·lics, cartró, xapes sobrants, teles metàl·liques, joguines ja gastades o que no hi caben als pisos petits dels nens que ara ho reben tot per Nadal, restes de mobles…

La feina és precisa −arreplegar-ho tot−, el procediment, desagradable, incòmode i gens desapercebut. I és precisament aquí a on radica la contradicció. Perquè s’intenta no mirar-los, no veure’ls. Són els qui regiren les escombraries. La majoria són immigrants, de Gàmbia o Senegal, i són el més semblant a uns pobres que podem veure els qui vivim als pobles. Perquè als pobles, a diferència de les ciutats, no es veuen indigents pel carrer que demanen diners amb les cares compungides per la necessitat. A les localitats petites veiem aquells altres i els mirem −llavors sí− quan hi passem pel seu costat dins els nostres cotxes, i els observem quan avancen lentament i amb prou feines per les carreteres, amb el cotxet del supermercat ple de ferralla i deixalles, si han tingut un bon dia, o a mig omplir si aquella jornada no hi hagut sort. 

Publicat dins de Societat | Etiquetat com a | Comentaris tancats a No els mirem, però hi són

Indolent i allargada

Aquest any farà 30 anys de la mort de Josep Pla, commemorant-lo a ell i el que va escriure, deixo un fragment dedicat a la vila de Blanes:

A Blanes comença realment la Costa Brava. A les cases del racó de garbí mor el platjar tèrbol i baix de Barcelona. A les cases del racó de llevant comença el penyal de basalt i ull de serp. Sobre aquest primer replà la vila s’estén indolent i allargada. El turó de Sant Joan la domina, amb la torre alterosa del castell enrunat. Del punt més alt de la corba d’esglaó es destaca la massa de l’església parroquial, gòtic de transició (XIV), modificada i engrandida posteriorment (el barroc arrelà molt a Blanes, com a totes les viles del país, és clar), amb una façana de grossos carreus, merlets alterosos, el campanar quadrat i una portalada simple i esvelta. Les convulsions posteriors enderrocaren l’església en gran part. Dins de la vila hi ha la ruïna dels antics senyors: els Cabrera, i a la vella aiguada hi ha una font monumental.

Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Mas Pla de Llofriu, 1981)

Publicat dins de Literatura | Comentaris tancats a Indolent i allargada

Sí hi ha bones notícies

Un nombre indeterminat de “presos fantasma”, no se sap quants ni on, segueixen detinguts en llocs secrets de la CIA.

“Khaled al Masri és alemany d’origen libanès. El desembre de 2003 va ser segrestat a Macedònia, interrogat, torturat a l’aeroport de Skopje, traslladat a l’Afganistan i lliurat a les forces dels Estats Units que van seguir interrogant-lo, colpejant-lo… Després de cinc mesos en aquesta situació el van abandonar a una carretera d’Albània sense haver estat acusat de cap crim ni portat davant un tribunal (…)”.

“Des de l’arribada de Guantánamo dels primers detinguts l’11 de gener de 2002, més de 750 persones d’unes 45 nacionalitats hi han estat empresonades en condicions de tortura, tracte cruel, inhumà o degradant, sense dret a impugnar la legalitat de la seva detenció.”

“Volia defensar-me i defensar la meva neboda. No volia matar aquell home (…) ningú va venir a ajudar-nos” (Nazanin Fatehin, va ser condemnada a mort per haver matat presumptament un dels tres homes que la van intentar violar −a ella i a la seva neboda− quan tenia 17 anys. Gràcies a les protestes internacionals, inclosa la d’Amnistia Internacional, el Tribunal Suprem anul·là la condemna i es celebrà un nou judici. El 2007 Nazanin Fatehi fou absolta del càrrec d’assassinat amb premeditació (…)”

“Destin Maliyamungu és un dels aproximadament 30.000 nens i nenes soldats que han estat utilitzats com a nens soldats a la República del Congo (RDC) des de 1988 (…) Una nit  aconseguí escapar-se (…) Actualment viu amb la seva família i treballa com a mecànic”.

“Wangari Maathai (Kenia). L’any 2004 es va convertir en la primera dona africana Premi Nobel de la Pau. El premi reconeixia la seva defensa decidida dels boscos de Kenia enfront a poderosos interessos urbanístics (…) Juntament amb els seus companys va ser colpejada mentre plantava arbres, detinguda i tancada a la presó”.

Exposició Bones notícies, Biblioteca Comarcal de Blanes

Exposició Bones notícies, Biblioteca Comarcal de Blanes

Enunciats com aquests, notícies que a vegades retornen a la premsa però que rarament ja són portada són el motiu de l’exposició “Bones notícies”, d’Amnistia Internacional, que es poden veure fins el 15 de febrer a la Biblioteca Comarcal de Blanes. Els protagonistes, com es pot veure a les fotografies, tenen nom i cognoms, han patit repressió, tortura, discriminació, violacions, s’han vist privats del seu dret a la llibertat d’expressió (tema que ara torna a sorgir amb les revoltes a Egipte

Exposició Biblioteca Comarcal de Blanes

) i fins i tot han estat assassinats. Alguns són conflictes ja oblidats, com el del Congo, o les seves víctimes són invisibles per als mitjans. Amb aquesta exposició es poden fer actualitat de nou, només calen uns minuts del nostre temps per recordar-los. Uns minuts, atenció i una dosi d’interès per alguns fets que no estan als mitjans, però que continuen sent notícia. Potser oblidar-los del tot és acabar de condemnar-los.

Publicat dins de General | Comentaris tancats a Sí hi ha bones notícies