Un ballo in maschera
Fa just una setmana que vaig poder gaudir de l’òpera al Teatre Principal de Maó. M’imagino que no tothom deu saber que es tracta del teatre d’òpera més antic d’Espanya, construït l’any 1829 per l’arquitecte italià Giovanni Palagi sobre les restes de la muralla que rodejava la ciutat de Maó. La veritat és que va ser de les primeres descobertes que vaig fer a l’illa només d’arribar-hi i la veritat és que quan hom entra a la platea i alça la vista, descobreix un teatre clàssic italià en forma de ferradura amb una acústica immillorable.
El Principal, com es coneix entre els menorquins, ofereix una programació d’espectacles de musica, dança i teatre durant tot l’any que s’intensifica durant l’estiu però que no deixa orfes la resta de mesos de l’any. Amb l’òpera vesteix de gala tot el seu entorn i la posta en escena no té res d’envejar amb el mateix Liceu. I ho dic amb coneixement de causa pels anys que he estat abonat al teatre de les Rambles i que ara he substituït pel de la Costa d’en Deià.
Els Amics de l’Òpera programen un parell o tres de representacions operístiques durant l’any i si a l’estiu va ser Mozart amb Cosi fan tutte, ara l’hivern ha vingut Verdi amb la història amorosa del compte Ricardo, Amèlia i la seva tragèdia final al ball de les màscares. Vaig poder descobrir les veus increïbles de la soprano nord-americana Tamara Wilson, la sòlida mezzo Marianne Cornetti al seu paper d’Ulrica, el portentós tenor Roberto Aronice i el baríton Lado Ataneli, al seu paper de Renato. Asseguts a primera fila, amb el cor de veus de la Coral Menorquina, la posta en escena perfecte i els acords de Verdi, van servir per redescobrir un altre dels motius pels quals val la pena viure a Menorca.
