L’alcalde de Lleida, Àngel Ros, ha anunciat que plantarà cara a la divisió de la demarcació de Lleida en dos vegueries: la de Lleida i la de l’Alt Pirineu i Aran. Em sembla molt bé que un alcalde defensi que la seva ciutat sigui capital d’un territori més gran que el que la proposta de vegueries li vol atorgar. És legítim, i gairebé és la seva obligarció fer-ho així. Igual que són legítimes les aspiracions de Sort, Tremp o la Seu d’Urgell de formar una vegueria pròpia des d’on gestionar més directament els seus interessos. El problema és que el Paer en cap de Lleida s’equivoca quan porta la discussió al terreny dels sentiments.
Això és el que va fer ahir quan va apel·lar al sentiment d’unitat amb els Pirineus que, segons ell, té la gent de Lleida. També tenen sentiments als Pirineus, i van en la línia exactament contrària a la que voldria l’alcalde lleidatà. La llagrimeta del sentiment, una reminiscència del leridanismo d’antuvi, li pot servir perquè altres partits i institucions de la ciutat facin pinya al seu costat. Però si el seu objectiu és sincer i va més enllà de la creació de consens local al voltant de la seva figura, ha de saber que provoca també l’aixecament contrari dels que mai s’han sentit sentimental units a Lleida malgrat la divisió provincial que els ha ajuntat. I tan vàlids són uns sentiments com uns altres. Portar el debat al terreny del sentiment allunya Ros del seu objectiu.
La capitalitat no es una cosa que es guanyi per decret administratiu. Això és posar el carro davant dels bous. Si Lleida aconseguís teixir prous lligams comercials, empresarials, culturals i educatius amb el Pirineu, ningú no li discutiria aquest paper. Fins i tot es podria permetre exercir de capital sense que una administració li ho hagi concedit. Però Lleida encara té camp per córrer. Hi ha un TGV que no ha acabat d’enllaçar bé amb el mercat del Pirineu. Hi ha un tren de la Pobla lent, infrautilitzat i que acaba el seu recorregut abans d’hora. Hi ha unes autovies pendents i un teixit comercial que no genera encara prou poder d’atracció fora de les ciutats immediatament pròximes a Lleida. L’aeroport i la Universitat de Lleida poden ser pols de capitalitat si funcionen bé. Però els joves de la Seu tiren més cap a les universitats de Barcelona que no pas a la de Lleida.
Hi ha a Lleida una vida cultural molt activa, amb museus, festivals i programació de concerts i teatre molt interessants, però massa pensada, que em perdonin, per al consum propi de la ciutat. No veig mai campanyes, intercanvis ni cap voluntat real d’atreure els ciutadans del Pirineu cap a aquestes activitats. Lleida té dret a reclamar la seva capitalitat. Però no li han de donar en base a drets sentimentalment adquirits: se l’ha de treballar.