Tarda de fred i vent. La silueta de la Seu Vella es retalla al cel en un d’aquells capvespres fantasmals tant de Lleida. Una de les coses més admirables d’aquest país són aquestes tonalitats irreals, blaves, rogenques i carbassa, aquestes llargues postes de sol de Ponent. Amb el coll de l’abric ben apujat enfilem la rambla d’Aragó fins al Museu de Lleida Diocesà i Comarcal. Aquest museu és sens dubte un dels indrets més reconfortants de Lleida. No només per la diginitat, el rigor i la fermesa amb què la directora Montserrat Macià i la resta de tècnics del museu defensen la unitat i la legitimitat de la col·lecció d’art religiós medieval, objecte de polèmiques vaticanes atiades des d’Aragó. Ho és per la seva arquitectura, per la cura que posen en el manteniment i ampliació de les col·leccions i per la modernitat i l’ambició de les exposicions temporals que acull.
Aquests dies, el Museu de Lleida acull una exposició de Josep Guinovart. L’artista va muntar el seu centre d’operacions a Agramunt i les terres de Lleida li han tornat el favor convertint-lo en una mena d’artista nacional de les terres de Ponent. L’any passat Agramunt va muntar una sonora festa de commemoració del primer aniversari de la seva mort. Carles Santos va cremar una pila de pianos a la plaça del poble. O fem una mica el bèstia, o no val la pena que ens hi posem. I aquests dies nadalencs, Lleida ha exposat al seu museu les obres de Guinovart que acaben d’incorporar-se a la seva col·lecció. Experimentació formal, autoretrats inquietants, la guerra i la identitat com a temes recurrents. Per menys no val la pena posar-s’hi.
A la sortida, alcem el coll de l’abric. Deixem l’exposició de la biblioteca per a un altre dia. Cap a l’Abacus a buscar una última novetat per afegir a la carrossa dels reis. Si tenim temps i la pluja manté la treva, anirem al Cafè del Teatre a fer un beure, xerrarem del vent i el fred i de com de ràpid passen les vacances i deixarem que ens escalfin les notes de jazz abans de tornar cap a casa. Com és que aquesta ciutat, a vegades tan dura i tan bèstia, al final sempre val la pena? Em pregunto què més li podem demanar a una tarda lleidatana de fred i vent.