Ja tenim un primer diputat del grup PSC-Ciutadans pel Canvi fent una proclama independentista. L’ha fet a favor de la independència de la Val d’Aran i no pas de Catalunya, però tot és començar.
Francés Boya, Síndic d’Aran i militant d’Unitat Aranesa, partit associat al de José Montilla, té tot el dret a reclamar la independència. Els catalans hauríem de ser els primers a celebrar-ho amb esportivitat i sana enveja. Quin millor exemple del fet que les fronteres, fruits dels capricis de la història, s’han de poder adaptar a la voluntat dels ciutadans del moment. La demografia hi juga a la contra. Però de miniestats, a Europa ja n’hi ha uns quants. I un Aran independent o semi-independent seria el motor d’un possible resorgiment polític d’Occitània.
El que em sobta és que el desllorigador del sobiranisme aranès hagi estat una Llei de Vegueries que, em perdoni el senyor Ausàs, només serveix per encendre quatre localismes més o menys justificats i canviar la nòmina d’uns quants funcionaris. No planteja un canvi significatiu respecte els més de 200 anys que l’Aran viu sotmès al jou de la demarcació provincial de Lleida ni respecte dels 7 segles que fa que els caps de família de la vall van acceptar la protecció i sobirania de Jaume II. Crec que el problema té un altre origen i aquest és la Llei Especial d’Aran que ara mateix es troba en revisió a la mateixa conselleria del senyor Ausàs i on s’hi juguen tres assumptes clau: finançament, urbanisme i sancions mediambientals.
A l’Aran els líders polítics i econòmics (que són els mateixos, si fa no fa com a tot arreu) defensen com un sol home projectes i inversions vitals per a l’economia aranesa, és a dir, per a l’economia hotelera i de l’esquí, com són l’ampliació de Baquèria-Beret cap al Pallars fins a Portainé i la reobertura de l’estació de la Tuca, projectes tots ells lligats a fortes inversions inmobiliàries. A això s’uneix el projecte de túnel de la Bonaigua que ha de donar una segona sortida de la vall cap al Pallars i cap a les pistes pallareses de Portainé, Espot i Tavascan. Les dues primeres, per cert, participades per la Generalitat perquè l’empresa va fer fallida i ningú s’atreveix a tancar unes estacions que donen feina a mitja comarca i omplen els hotels de l’altre mitja.
Doncs bé, totes aquestes operacions gaudeixen de la simpatia del departament de Política Territorial i Obres Públiques, és a dir del PSC, el mateix partit que governa l’Aran, el qual aposta per un desenvolupament de les infraestructures i de l’esquí de l’Aran, el Pallars i l’Alta Ribagorça com a motor econòmic per al pirineu lleidatà. En canvi, aquests plans desperten tota mena d’inquietuds a la conselleria de Medi Ambient, en mans d’ICV. La Comissió d’Urbansime de la Vall d’Aran, de la Generalitat, ha suspès alguns d’aquests projectes amb excuses tècniques tot esperant temps econòmics i polítics millors.
En aquest marc, la gestió de les competències en matèria urbanística i medi ambient són claus. I ara mateix es troben a l’espera del que digui la Llei Especial d’Aran que descansa als despatxos del senyor Ausàs. Quina millor manera de pressionar que posar-se dur amb les Vegueries per després fer front al debat de les competències araneses sobre la gestió del seu territori: el veritable debat. Perquè al Pirineu, tothom vol arribar a ser algun dia com Andorra: un pròsper centre comercial i hoteler envoltat d’estacions d’esquí. Però el Pirineu s’ho pot permetre?